El fiscal del cas Pujol s’inspira en Marchena per despolititzar el judici

El fiscal Fernando Bermejo sap que la batalla pel relat polític embolcalla el judici del cas Pujol. Els papers tenen unes taques de tinta fonamentals: la força simbòlica del president, la impugnació implícita de la seva obra de govern amb l’acusació de corrupció, la trifulga amb la Banca Privada d’Andorra, l’ombra de l’operació Catalunya i del comissari Villarejo. La fiscalia i l’advocacia de l’estat espanyol hauran de provar uns fets, els mesos vinents, però avui també han deixat clar que els preocupa la narrativa. Els advocats dels dinou acusats han estat tan exhaustius en la denúncia de vulneracions de drets fonamentals i, en alguns casos, com els de Josep i d’Oriol Pujol, ho han adornat amb denúncies tan polítiques, que Bermejo els ha volgut renyar: “No es poden introduir qüestions d’índole política en una qüestió processal, jurídica i substantiva!”

El problema és que aquestes qüestions d’índole política són al cor de la causa. Les defenses han estat molt crítiques amb l’escrit d’acusació de Bermejo, que en general han titllat d’inconcret i vague, i avui els ha respost visiblement irritat, amb duresa, de vegades menjant-se síl·labes, en un llarg parlament. “S’ha pretès de convertir el tràmit preliminar en un judici anticipat”, ha començat. I després ha citat el jutge, Manuel Marchena, ponent de la sentència del procés, un fragment de la qual ha recitat avui Bermejo: “Quan, per a l’anàlisi de possibles vulneracions de drets fonamentals, s’arrenca d’un pressupòsit contextualitzador que tot ho explicaria, s’incorre en un error. L’anàlisi s’emboira i les legítimes actuacions de l’estat es converteixen en actes repressius cridats a subjugar un poble.”

Amb aquest mateix argument, Bermejo i els dos advocats de l’estat, que s’han coordinat del tot en la resposta, han volgut negar avui cap efecte de l’operació Catalunya en el cas. De fet, l’advocat de Josep Pujol, Jaime Campaner, va insinuar que es tractava del “pecat original”. Bermejo ha volgut treure importància a les pressions contra la Banca Privada d’Andorra perquè trenquessin el secret bancari dels Pujol, i ha defensat que, en canvi, la clau per a obrir el cas no va ser pas la portada d’El Mundo ni la confessió de la deixa, sinó la declaració judicial de Victoria Álvarez, que unes quantes defenses consideren que va fer sota pressió de la policia espanyola. Bermejo els ha desafiat a demostrar-ho i l’advocacia de l’estat, amb una certa altivesa, ha dit que, si un mitjà de comunicació informava d’uns fets veraços, els òrgans judicials corresponents podien reaccionar-hi “sense màcula”.

Quin era el centre neuràlgic del cas Pujol?

Les defenses havien retret a l’Audiència espanyola que no era el tribunal competent per a jutjar el cas, perquè, si bé bona part dels fets presumptament delictius s’haurien comès a Andorra, el mateix escrit de l’acusació de la fiscalia situa el nucli de la trama a Catalunya, perquè és fruit dels governs de CiU. Segons l’escrit d’acusació, el president Pujol va aprofitar la seva posició política “per teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins, a còpia de concursos públics fraudulents. Avui, en canvi, Bermejo ha posat l’èmfasi en el fet que “les operacions dirigides a emmascarar l’origen delictiu” s’havien “fet fora” de l’estat espanyol, amb una teranyina de societats al Panamà, a Mònegue, i transaccions d’Andorra al Regne Unit, etc., i doncs, com que l’activitat “culminava a l’estranger”, l’Audiència espanyola era el tribunal competent.

Un dels problemes d’aquesta tesi és que incorre en una petita contradicció narrativa que afecta el moll de l’os de l’estira-i-arronsa entre l’acusació i les defenses. Es jutgen la deriva corrupta d’un president, mentre exercia, i els tentacles d’aquesta corrupció, o es jutgen els presumptes delictes financers i d’emblanquiment de capital comesos per la família amb la col·laboració d’una desena d’empresaris? Ací es dibuixa un trencaclosques de moltes peces. Les defenses que, fins ara, han triat una via més política, sostenen que el judici vol perseguir Pujol i el seu llegat polític; les que han triat una via més tècnica, que les acusacions són massa difuses per a demostrar els delictes. Bermejo, en l’escrit, se centrava sobretot en la primera part –una “xarxa de clientelisme”–, i la segona n’era una derivada. Avui, ha semblat que ho plantegés a l’inrevés. L’obertura del judici oral començarà a fer l’espeleologia de la qüestió.

Un despatx general dels retrets de les defenses

Una volta confrontades les defenses, doncs, Bermejo ha respost, de vegades amb precisió però majoritàriament de manera força genèrica, el devessall de crítiques. Primer, moltes defenses consideren que uns quants dels presumptes delictes d’emblanquiment de capital i de falsedat documental són prescrits, però el fiscal considera, resumidament, que hi ha un “delicte continuat” i una “ocultació patrimonial sostinguda”, de manera que les factures fraudulentes o les transaccions concretes no es poden considerar fets aïllats, sinó part d’una llarga operació. Segons la fiscalia, doncs, la prescripció ha de començar a comptar a partir del final d’aquesta operació, i per tant no aplica: “Aquí es comença a emblanquir amb moviments bancaris l’any 1992  i no es para fins el 2011”, ha dit Bermejo. 

En uns altres punts, les acusacions han estat molt menys exhaustives i han despatxat els retrets de les defenses expeditivament. Per exemple, ha assegurat que en tot moment s’havia respectat la normativa interna andorrana –cosa que les defenses neguen–, i que les proves s’havien obtingut sempre adequadament –sense fer menció, per exemple, que l’ex-director de la policia espanyola fou condemnat per haver guardar informació sobre Jordi Pujol Ferrusola que s’havia sostret de manera il·lícita. 

Una altra de les queixes més repetides per les defenses és que no saben de què defensar els seus representats, perquè la fiscalia és imprecisa i perquè no han informat degudament els acusats, cosa que en vulnera el dret de defensa. Bermejo ha dit que no era veritat i que sabien perfectament de què els acusaven. En canvi, ha admès que en el seu escrit no concretava prou els delictes antecedents del suposat emblanquiment de capital, però en aquest punt ha negat la major: la jurisprudència no ho exigeix, diu, n’hi ha prou que l’acusat sigui conscient que actua contra la norma.