La crisi ferroviària d’aquests darrers dies ha mostrat l’esperit i la fragilitat del projecte del president Salvador Illa com res no ho havia fet fins ara. Lluny de ser un detall anecdòtic, el fet que el desgavell hagi enxampat al comandament el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, que fins ara era presentat entre passadissos com una jove promesa, ha acabat de despullar del tot el PSC: un partit encara no recuperat de les sotragades del procés i amb un relleu dubtós. Aquests dies, Dalmau ha dit que parlava amb humilitat, però ha sonat altiu i de vegades desafiant amb l’oposició; ha llegit unes disculpes, però no ha reconegut ni un sol error ni ha fet cap unça d’autocrítica; i ha demanat col·laboració a tothom, però ha estat inflexible en el debat de fons.

El projecte d’Illa, malferit després del caos a Rodalia, va molt més lligat a l’herència de l’article 155 que no pas estan disposats a admetre ni el PSC ni la conversa mediàtica general, i això es percep clarament en Dalmau, un dels socialistes de primera línia que més articulen el seu discurs polític segons el 2017. És cridaner: hi ha una inèrcia que arrossega el conseller de la Presidència a fer servir el procés com a justificant darrer dels seus arguments. És una inèrcia forta, probablement generacional, i que, de fet, ens arrossega a tots els qui, com ell, vam viure el referèndum amb menys de trenta anys, però en Dalmau no revela tant un trauma generacional com una flaca de l’espai polític, perquè el retorn mental al 2017 no li serveix per a parlar de la llibertat del país, sinó que li funciona sempre com un mecanisme de reivindicació del PSC.

Mentre molts socialistes, començant pel president Illa, eviten de tornar a aquells dies i s’esforcen per fer veure que el país ha fet creu i ratlla, Dalmau no pot evitar de repetir sistemàticament un retret fondo a l’independentisme. Encara aquests dies, en les entrevistes que ha fet sobre Rodalia i en la compareixença al parlament, defensava el possibilisme del govern amb frases com ara: “Quan ens hem promès coses impossibles, ens hem enfadat entre nosaltres.” O bé: “Prometre el camí sencer i després no fer cap passa només ens portarà a la frustració.” O bé: “La recepta de no col·laborar ja sabem on ens ha portat.” Dalmau no diu pas: “Ara manem nosaltres i farem veure que aquí no ha passat res.” En un país on tothom rema per oblidar, Dalmau sembla que digui, obsessivament: “Recordeu d’on venim, l’alternativa genera frustració.”

Illa és un producte d’un sol ús, ha de fer de pont. No hi fa res que hagi estat un ministre espanyol orgullós de la repressió, que va demanar que l’autonomia se suspengués abans, i encara en va celebrar la suspensió: quan deixi de ser president ja tindrà edat de jubilar-se. Dalmau, que potser per joventut té més present que la batalla és llarga i que la qüestió nacional rebrotarà tard o d’hora, vol relegitimar el seu espai polític. Illa pot fer veure que dóna per tancat el procés; Dalmau és la prova que les noves fornades del PSC no poden, han de trobar un relat, i, encara més, que no el trobaran si no estan disposats a comprometre’s amb l’autodeterminació del país per rescabalar com la van trair. El procés no és una aventura oblidada, sinó el bateig polític de les generacions que decidiran el rumb del país les dècades vinents.

Aquests dies s’ha comprovat que la impugnació als “partits del 155” no era una crítica abstracta, sense traducció concreta a la realitat. Era una qüestió d’ordre polític elemental que té conseqüències. El govern d’Illa ha tingut un problema d’autoritat per a plantar-se davant RENFE, davant ADIF, davant SEMAF i, sens dubte, davant el Ministeri de Transports espanyol, cosa que ha agreujat la crisi, però no és un problema de qualitat professional: és un problema de concepció. Un partit com aquest PSC, que va votar per suspendre les institucions pròpies quan el conflicte amb Madrid era d’alta temperatura, com es pot esperar que faci valdre la Generalitat davant les institucions espanyoles quan el conflicte és de baixa temperatura? Com es pot esperar que aquest PSC s’enfronti amb l’estat per la qüestió ferroviària si no ho va fer per l’autodeterminació del país?

Dalmau no s’ha cansat de predicar que l’única opció és la col·laboració entre administracions públiques, en contraposició a la frustració que diu que causa la manca de col·laboració. En el fons, és una manera de reconèixer que no s’enfrontaran mai amb ningú. Dalmau diu: si ens equivoquem de diagnòstic –és a dir, si pensem que problemes com el ferroviari tenen un origen nacional–, errarem en la solució –és a dir, la independència tornarà damunt la taula–, i tornarem a dur el país a la frustració –és a dir, els socialistes com jo ens tornarem a veure obligats a alinear-los amb l’extrema dreta per reprimir l’autodeterminació del país. El problema de Dalmau és que és ell qui erra en el diagnòstic. Quan diu que “al país li ha anat malament quan no hem estat capaços d’arribar a acords ni entre nosaltres mateixos”, s’oblida que el procés va començar quan el Tribunal Constitucional espanyol va decidir de fer miques l’estatut, l’acord a què havíem arribat “entre nosaltres mateixos”.

Si la crisi de Rodalia és una mala notícia per al govern d’Illa no és tant perquè hagi projectat incompetència com perquè torna a fer raonable reincorporar a la conversa la idea de la independència que tant s’han esforçat a estigmatitzar. Els arquitectes de la pacificació han comès l’error de pensar que els problemes amb l’estat espanyol eren una opinió de l’independentisme, i no: l’hostilitat de Madrid cap a Catalunya existeix perquè tenim interessos econòmics i culturals contradictoris, i és impossible, a mitjà termini, de fer veure que no és així. Ni tan sols Inés Arrimadas se n’hauria sortit, si hagués estat prou ingènua d’intentar governar la Generalitat en lloc de destruir-la. Els fills del 155 tampoc no se’n sortiran.