Fugint d’una mar que no para d’acostar-se, els pobles de Fiji es traslladen muntanya amunt

The Washington Post · Michael E. Miller

Muani, Fiji. Durant anys, aquest poble costaner ha provat per activa i per passiva de sobreposar-se als efectes del canvi climàtic. Quan l’aigua de la mar va començar a arribar a les portes, els residents van construir-hi un dic. Quan les inundacions van intensificar-se, van excavar-hi clavegueres i van abocar-hi roques i sorra en camions.

Però ara l’augment del nivell de la mar fa que l’aigua sovint desbordi el dic i les clavegueres i engoleixi les roques i la sorra. Els vilatans, farts, han decidit que és l’hora de traslladar-se. Muani es traslladarà centenars de metres amunt, casa de fusta per casa de fusta, al cim d’un pujol densament boscós.

“Serà difícil”, diu Alivereti Taito, de noranta-dos anys. “Però em preocupa el futur del poble.”

La pregunta és si els veïns de Muani poden permetre’s d’esperar a rebre l’ajuda del govern o si, per contra, hauran de traslladar-se per compte propi.

En l’última dècada, Fiji s’ha convertit en tota una autoritat mundial sobre un problema que aviat afectarà milions de ciutadans per tot arreu del món: les evacuacions climàtiques. L’arxipèlag ser un dels primers països a traslladar una comunitat sencera a causa del canvi climàtic quan, l’any 2014, traslladà el poble Vunidogoloa, que s’enfonsava, un quilòmetre i mig costa amunt.

D’aleshores ençà, Fiji s’ha convertit en tota una autoritat en aquesta mena de processos, tan complicats del punt de vista logístic i cultural. Una quarantena de pobles del país, entre els quals Muani, han estat identificats com a candidats al trasllat.

L’inconvenient és que aquesta nació, de nou-cents cinquanta mil habitants, no té prou diners per a traslladar-les a tots.

Els països en desenvolupament fa molt de temps que exigeixen ajuda a les nacions més riques, responsables en l’àmbit històric de la gran majoria de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquesta ajuda començà a materialitzar-se el 2023, amb la creació d’un fons per a “pèrdues i danys” derivats de la crisi climàtica.

Ara, aquesta iniciativa és sota amenaça. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha retirat Washington del projecte i ha deixat en qüestió la promesa del seu predecessor, Joe Biden, de destinar sis-cents milions de dòlars en concepte d’ajuda a les nacions insulars del Pacífic, incloent-hi un nou fons regional per al clima.

Mentre espera l’arribada d’ajuda internacional, Fiji prova de finançar amb recursos propis el trasllat de dos pobles. Tanmateix, el govern del país ni tan sols té prou diners per a avaluar quins pobles cal traslladar i quins no.

Molts fijians, cansats dels endarreriments, han decidit agafar les regnes de la situació. A Muani, els veïns han autoritzat a una empresa estatal la tala de pins en terres municipals, cosa que n’ha erosionat el sòl i ha dificultat la pesca, però que també ha generat ingressos que podran emprar per finançar trasllat.

“L’oceà s’ha convertit en el nostre enemic més ferotge”

Les ones trenquen contra els genolls de Sailosi Ramatu, dempeus on s’erigia casa seva. El dic que havia de protegir el seu poble de l’aigua, construït fa dècades, ara és sota el nivell de la mar. Un segon dic, en ruïnes, es troba en el que ara és la platja.

“El meu avi va néixer allà”, diu mentre assenyala un punt a uns deu metres mar endins. Ha passat una dècada d’ençà que Ramatu dirigí el trasllat de Vunidogoloa, el primer poble a ser reubicat oficialment a causa del canvi climàtic a les Fiji, i segurament un dels primers al món. El cas de Vunidogoloa mostra les promeses i els envits a què s’enfronten ara dotzenes de pobles de la zona.

“Estava bé viure al costat de l’oceà”, diu Ramatu. “Però, amb el canvi climàtic, l’oceà es va convertir en el nostre enemic més ferotge.”

Les nacions insulars del Pacífic són especialment vulnerables als efectes del canvi climàtic. El nivell de la mar en algunes parts de Fiji va augmentar més de 28 centímetres entre el 1990 i el 2020, segons un informe de l’ONU publicat l’any passat. És el triple de la mitjana mundial.

Encara que l’atenció mediàtica sovint s’ha concentrat en nacions formades per atols poc poblats i de baixa altitud –com ara Tuvalu o Kiribati, que es tornen completament inhabitables a causa de l’augment del nivell de la mar–, el canvi climàtic amenaça deu voltes més gent a les Fiji que no pas en aquests països. Ho explica així Patrick Nunn, geògraf de la Universitat de Sunshine Coast, a Austràlia.

Aproximadament tres quartes parts de la població de Tuvalu –uns 8.750 habitants– han demanat un visat a Austràlia per escapar dels efectes de l’augment del nivell de la mar sobre el seu país d’origen. Tanmateix, per a molts fijians, la resposta no és traslladar-se a l’exterior, sinó muntanya amunt.

Per als aproximadament cent quaranta veïns de Vunidogoloa, el trasllat implicà l’abandonament del lloc en què les seves famílies havien viscut durant més de cent cinquanta anys. Igual que molts altres pobles del Pacífic, els fijians tenen forts vincles socials i espirituals amb la terra, que consideren la seva casa ancestral i futura. Una pràctica comuna és enterrar el cordó umbilical d’un nen sota un arbre resistent per lligar-lo espiritualment a l’indret.

Per a molts veïns del poble, el trasllat ha estat traumàtic.

“Vam néixer allí, vivíem allí, tot ho teníem allí”, explica Simione Botu. “Quan vam arribar al nou emplaçament, no hi havia res.”

El govern trigà cinc anys a construir una trentena de casetes que ni tan sols venien equipades amb cuina, per la qual cosa els veïns van haver d’afegir-l’hi ells mateixos. Els veïns, que sempre s’havien dedicat a la pesca, van haver d’aprendre a llaurar la terra o a cuidar el bestiar. Per a alguns ancians del poble, el trasllat “va ser com dur-los a un país estranger”, diu Ramatu.

D’aleshores ençà, cinc pobles més han estat reubicats, totalment o parcialment, amb diversos graus d’èxit. A Vunisavisavi, un altre poble costaner situat no gaire lluny de l’emplaçament original de Vunidogoloa, el pla per a reubicar el poble, d’una dotzena de cases, es reduí a tan sols quatre edificis l’any 2016. Els nous habitatges són sòlids, però situats en un vessant on sol haver-hi despreniments. Els residents diuen que no van ser consultats adequadament.

“Abans teníem una vida feliç”, diu Lorima Bulimaitoga, de trenta-dos anys. “Ara passem nits en blanc, preocupats pels despreniments.”

Mariana Sarawaqa diu que els veïns volen que el govern construeixi un dic i elevi el terreny del poble –dues mesures costoses i improbables, especialment per a un poble situat tan lluny de la capital, Suva, i del centre turístic del país, Nadi. Mentre els veïns esperen, la tristesa s’ha apoderat de Vunisavisavi; algunes famílies s’han traslladat.

Aquests errors –construir cases sense cuines i situar-les en vessants on la gent viu amb por als lliscaments de terra— empenyeren Fiji a reformular la gestió dels trasllats. L’any 2019, el govern del país creà un fons fiduciari per a la reubicació de pobles, parcialment finançat amb nous imposts sobre béns i serveis perjudicials per al medi, com ara les bosses de plàstic i els vols internacionals. També creà crear un grup de treball específic i, el 2023, publicà un manual operatiu de cent trenta-cinc pàgines que serveix de model per a més nacions insulars en una situació semblant.

Però el fons fiduciari tan sols té 3,5 milions de dòlars, amb què gairebé no n’hi ha prou ni per a finançar el trasllat d’un sol poble. Ho explica així Leba Gaunavinaka, especialista del Ministeri de Canvi Climàtic del país. Nova Zelanda és l’únic país que hi ha contribuït; uns altres esperen a veure com Fiji gestiona els dos trasllats que ja han començat.

Un poble als llimbs climàtics

Els vilatans de Muani fa un lustre que debaten el trasllat del poble. L’any passat, un dels tres clans locals va acordar de cedir un terreny situat un pujol sobre el poble com a emplaçament per al nou poble. Aquest febrer, els veïns es van reunir amb el ministre de Finances per demanar-li ajuda per a talar-hi els arbres que hi creixien, i per a fer-hi arribar electricitat i aigua corrent.

Fins que això no passi, els vilatans no tenen més remei que continuar construint en l’emplaçament actual del poble, on les clavegueres i el dic es demostren com més va més ineficaços a l’hora d’aturar l’avenç de l’aigua de la mar.

Dan Area, el fill de Taito, diu que el poble espera que el govern de Fiji n’aprovi el trasllat i hi enviï els diners, però que tem que les eleccions de l’any que ve puguin encallar el procés. Mentrestant, explica, la tala d’arbres continua fent ingressar a Muani diners que els veïns podrien necessitar per a traslladar-se per compte propi.

Nunn, el geògraf, diu que molts pobles del país cerquen maneres de traslladar-se sense l’ajuda del govern, un fet que esdevindrà com més vagi més habitual si els països rics continuen retallant l’ajuda climàtica internacional, sigui per motius ideològics o per fer front a les seves pròpies crisis climàtiques.

D’una manera o una altra, Muani haurà de traslladar-se. Tanmateix, quan el poble es traslladi no tots els veïns se n’aniran. Malakai Kuve és un dels vells del poble que prometen romandre-hi. Mentre veu l’aigua de la mar superar el dic, l’home, de seixanta anys, recorda una vella cançó pop nord-americana que solia cantar durant la seva infància al poble.

“Un record és l’únic que resta de tu”, xiuxiueja.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb