Marchena
Manuel Marchena (Foto: EFE)

Tenim, avui diumenge, centenars de policies i guàrdies civils disposats a reprimir els dies vinents a casa nostra i sense fre. De fa dos anys, tenim mig govern a la presó. I de fa pocs dies, set presos polítics nous són en presons espanyoles. I si resulta que, amb tota la bona intenció del món, seguim una estratègia que provoca dolor i cap resultat? I si seguim una estratègia que facilita una violència desfermada? Una estratègia que no rebaixa el conflicte, més pròpia d’activistes que no pas de polítics. Una estratègia que no toca de peus a terra ni mesura les forces. Parlo, efectivament, de l’estratègia basada en el diàleg, que tant de dolor ha causat aquests darrers dos anys.

La batalla viscuda entre els partidaris de la negociació i els de la via unilateral sempre ha fet guanyadors els del diàleg. Sobretot en els fets d’Octubre, Pedro Sánchez i el judici. Aquests són els grans èxits dels partidaris del diàleg. I, alhora, el seu gran fracàs. Aquí, la darrera victòria dels unilaterals és el referèndum del Primer d’Octubre. D’aleshores ençà hem buscat negociació.

Després del referèndum, no vam dedicar tots els esforços a buscar el diàleg amb l’estat, via PNB, i amb Europa, via Donald Tusk? No volíem fer seure el PP a taula, en lloc de buscar maneres de fer efectiu el resultat? Els partidaris del diàleg van guanyar amb escreix, aquell octubre. Però el diàleg no ha arribat mai, ni ha obtingut cap resultat. Al revés. Presó i exili. Això ens ha donat el diàleg, del meu punt de vista.

La legislatura de Pedro Sánchez és el segon gran èxit dels partidaris de la negociació. I, a la vegada, el seu gran fracàs. El juny del 2018 els independentistes van fer fora Rajoy en una moció de censura i van fer president Pedro Sánchez amb els vots d’ERC i Junts per Catalunya, aleshores Partit Demòcrata Europeu (i encara seria president, l’home, si el PSOE no hagués optat per anar a noves eleccions, perquè podia perfectament acabar la legislatura amb pressupost prorrogat). Any i mig després tenim més calma o en tenim menys? Tenim molta tensió perquè no és que el PP de Rajoy hagi desaparegut, és que el tenim per partida doble! No és, el PSOE d’ara, una còpia del PP? No demana, via advocacia de l’estat, anys de presó per als presos polítics? No es mostra partidari del 155 en plena campanya? No és més espanyolista que mai? La negociació et porta, una vegada més, violència i repressió. Paradoxalment. I cruelment.

Finalment, el tercer gran moment en què els partidaris de la negociació han guanyat ha estat el judici. Novament es van posar damunt la taula totes dues estratègies. Hi havia l’opció directa, combativa, unilateral si voleu, del senyor Boye (aquest és un judici polític, trampós i nego que es jutgin fets!) o la via del diàleg, representada sobretot per Xavier Melero (un judici jutja fets en un estat de dret). La via de la negociació va tornar a guanyar. Boye no ha estat ni present a la sala i Melero, el rei del mambo. Doncs el resultat és que, després de dos anys, els presos encara són en presó preventiva. I les sentències, ai, les sentències! La via negociadora pot portar, una altra vegada, dolor i repressió. Paradoxalment i cruelment.

Optar per la negociació pot fer-te quedar bé i, de fet, sona a meravella. Però potser és propi d’activistes i no de polítics, que no calibren que la seva estratègia pot causar molt de dolor, violència i repressió. Davant un violent, optar per la negociació pot resultar tràgic. En canvi, plantar-te, ser directe i combatiu, pot fer aconseguir més calma. Això pensava abans de començar la setmana: com és que hem arribat fins aquí? No seria hora de posar fi a una estratègia dolorosa? No hauríem d’optar per evitar el dolor d’una manera més directa?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.