A propòsit d’una festa al MACBA

La desmemòria d’aquest país –d’aquests països nostres– és decebedora. A mi m’ho sembla. Ens deixem entretenir i, pitjor que això, ensarronar pels debats entre partits polítics i periodistes que juguen a interpretar on són les dretes i les esquerres en la nostra societat. És una ensarronada perquè, a parer meu, el vell sentit d’aquestes concepcions ideològiques ja no existeix, ha periclitat i només aguanten el debat els qui estan interessats a fer veure que aquella diferenciació encara existeix.

Però, per més que s’hi entestin, així a l’engròs no tenim ni dretes ni esquerres. Vivim en un sistema monolític fet de grans injustícies i desigualtats. I aquells que s’autodenominen d’esquerres o progressistes no fan més que petites –minúscules– accions d’orfebreria per fer veure que fan més que no fan. Fa uns quants dies vaig recuperar una entrevista amb Federica Montseny, la política anarquista, i quan l’escoltes t’adones que aquella generació no estava per reconduccions cosmètiques de la societat, volien la igualtat, per més que ara surtin escanyapobres perdonavides malparlant dels anarquistes.

L’igualitarisme, que defensa abrandadament el filòsof Jacques Rancière, implica posar fora de totes les equacions socials els individus i els partits que juguen a dir-se demòcrates, però que defensen la separació, la discriminació, els privilegis d’uns per sobre de la desgràcia de la majoria. “Qui no té res té prohibit que no li agradi la merda”, diu Samuel Beckett a la seva novel·la Molloy. Com es pot parlar de dretes i esquerres sense justícia social? Com es poden oblidar totes les utopies que generacions enrere van servir per a pensar que es podia fer un món millor? Qui ha llevat del present l’obligació dels pares de deixar una societat més justa per als fills? Qui vulgui renunciar al passat combatiu, ja s’ho farà. Per ells fan els qui es conformen amb un món ple de periodistes i polítics mentiders, ajudats per tota mena de professionals que s’acosten a la ignomínia i, de tant ignominiosos que són, és probable que ni s’adonin de la seva detestable naturalesa.

A qui no li agradi Frederica Montseny, li etzibaré la frase d’un crític d’art, John Berger: “Protestar és negar-nos a ser reduïts a zero i que se’ns imposi el silenci.” Ara sabreu per què.

Us semblarà estrany, però una part de l’enervació d’aquest escrit prové de dos fets concomitants en el temps. La primera, és que fa dies que estic prostrat en un hospital amb broncospasmes, la qual cosa vol dir que no oxigenes bé, i el teu estat de control s’esbaldrega. La segona és la contemplació d’unes fotografies de la festa que s’havia organitzat al MACBA per a celebrar els primers trenta anys d’existència. Cada vegada més esquerp, m’ho noto, no hauria dit res, però les fotografies d’aquella festa eren un contrast massa sincopat amb la realitat de la majoria d’artistes que conec o segueixo. I, pitjor que això, amb la realitat social que ens ofega. L’igualitarisme necessita la cultura, no per a viure aïllada de la realitat que hauria d’interpretar, sinó per combatre-la amb obres, gestos i desercions. Com en els temps de la República, sí. Només cal endinsar-se una mica en aquells temps per comprovar que el compromís cultural era indiscutible.

El museu havia estat guarnit d’una manera que el col·lega Frederic Montornés va qualificar de “kermesse”, amb fina ironia. I per allà vaig veure una gran quantitat de persones (algunes amigues, les miro i no sé què celebraven) somrients i felices d’aquell museu que sempre esperem que resolgui els seus problemes.

Que un museu faci trenta anys és motiu de festa i xerinola? Crec que no. Però en el cas del MACBA menys i tot. I en la situació actual de desgavell social, veure aquell espectacle en què s’il·luminava la sensació que les coses han estat magnífiques i anem cap a bé, la cosa marxa de la “kermesse” per esdevenir esperpent. El museu continua dominat per una fundació de burgesos que no ha triat ningú democràticament; els polítics no saben què fer-ne, de l’equipament, i ningú (de Trias a Colau, de Collboni ja ni en parlem) no ha volgut tocar res. Corre el rumor que l’actual directora ja fa les maletes (pobra Elvira, quan va arribar alguns ja les hi preparaven) i ja sonen noms per a substituir-la, noms que no són nous, que fa anys que formen part de la vida cultural de la ciutat. I, mentrestant, el MACBA viu distant, sempre distant del barri, de la ciutat i, és clar, del país: textos fets per a no entendre’s, una visió llòbrega i aristocràtica de la composició de les sales, l’elitisme exsudant de les seves parets…

Ara entren a posar-me broncodilatadors. Ho he de deixar aquí. Em deurà quedar un escrit poc amable. Perdoneu-me! O no, que el silenci de què parlava Berger és molt pitjor. Confio que, quan aquest escrit hagi sortit publicat, jo ja seré a casa. Però, coneixent el meu consolidat estadi de malhumorat, no hauré canviat de parer ni de sensacions. Encara que respiris més o menys bé, les coses són com són. Discutir durant un any sobre què feia el president de la Generalitat Valenciana en un restaurant amb nom de ventositat és contribuir a l’oprobi. El que cal fer –artistes, poetes, ciutadans– és cridar ben fort, perquè ningú no pugui pensar que contribueixes a la confusió. Cridar, cridar i cridar fins a l’extenuació… Amb el risc que tornin els espasmes bronquials.