Ferran Torrent (fotografies: Prats i Camps).

“Li vaig dir a la meua parella que no férem res especial, perquè dic: ‘Mira que si estan preparant alguna cosa… No pots evitar-ho’, però no sóc gaire sociable per a aquestes coses.” Ferran Torrent fa setanta anys. Li hem proposat de fer aquesta entrevista per parlar-ne i la primera cosa que ens diu és que no és gaire partidari de mirar arrere, que l’edat és un calendari, i que la cosa realment important és com es trobe cadascú físicament i anímica. Diu que de totes dues coses està bé, encara que l’any 2020 no ha estat el millor de la seua vida. La pandèmia i un problema de salut, del qual no vol parlar més que de passada, l’han deixat una mica exhaust. I s’ha regalat el 2021 per tenir tranquil·litat, fer esport, llegir, passejar i gaudir de la vida. No escriu, diu, però parla de les cinquanta-vuit pàgines de la seua pròxima novel·la que esperen continuïtat.

Torrent continua escrivint a mà. Ens ensenya els quaderns on apunta idees, frases, personatges. També apunta paraules i frases fetes. “La llengua que use habitualment quan vaig al casino no és la llengua de les novel·les, així és que apunte paraules per a posar-les-hi.”

A l’entrevista, de la qual al final podeu veure un resum en vídeo, l’autor de Gràcies per la propina i No emprenyeu el comissari sí que mira enrere. Parla de llibres, de relectures, d’espies, però també de la poca valentia dels polítics que ara són al poder a les institucions valencianes en dos aspectes fonamentals per a ell: l’ús de la llengua i les conseqüències del procés.

Us entrevistem perquè feu setanta anys i dieu que no ho celebreu. Tampoc no feu aquella cosa de la introspecció i de mirar arrere?
—[Riu] Hi ha gent que fins i tot ho fa a quaranta anys, això. Com que crec que viuré cent-un anys, encara no em toca mirar arrere [Torna a riure]. No és a consciència, però per costum sempre mire avant. Tampoc no he notat cap depressió ni res de tot això, Jo no em note setanta anys. Em deixe portar pel meu caràcter.

Si us demanem que feu una mica de balanç, ara?
—Puc fer-ho, sí. Pràcticament no recorde els mals moments. Tampoc no és una estratègia. Quan he tingut un d’aquests mals moments, he dit: “Feu-me fotografies, perquè és bo recordar-ho.” Com que no tinc memòria mire les fotografies. He tingut una bona vida. He tingut molta sort, perquè sense sort no pots tenir una bona vida. Crec que tant per les coses bones com per les dolentes, tot passa massa de pressa.

Us ha passat massa de pressa, la vida?
—Sí. Ara recorde que ací, quan jo era un adolescent, a la casa del costat, ma tia Isabel deia: “Ai, xiquet, com passa la vida de ràpida.” I jo pensava: “Aquesta dona no està bé del cap.” Tens quinze anys o setze… Però pense que encara que visqueres quatre mil anys, quan els hagueres viscut, també diries que ha passat molt de pressa.

 

Com heu viscut l’any de la pandèmia?
—Al principi amb incertesa. Com que no sabia quant duraria em vaig comprar sis botelles de vi i dos paquets de tabac. Sóc ex-fumador i vaig pensar: “Si això s’acaba, per què m’he de cuidar? Em faré un cigarret cada dia i una miqueta de vi.” Però després vaig pensar que la ciència ha avançat tant que això passaria… Jo era d’aquells qui creien que arribaria l’estiu i el virus desapareixeria.

Enguany heu passat per un càncer, també. No n’heu parlat gaire.
—No ho amague, ho puc contar. Però em fa cosa anar tot el dia dient-ho. Entenc que hi ha gent que sent la necessitat de comunicar-ho, jo no. Et toca i ja està. Al meu carrer hi ha més gent que també passa per la mateixa situació.

Us n’heu anat de Twitter.
—Tenia quaranta mil seguidors i em veia massa a l’aparador. La gent no era desagradable, però sempre et demanen coses, que faces una conferència ací, o una presentació. I preferisc no fer-ho. He tingut una vida moguda i ara he buscat una vida tranquil·la.

Una vida moguda, però fora de les capelletes i lluny d’actes paraliteraris.
—És una qüestió de caràcter. No estic en contra de res, però sóc associable. Un dinar amb cinc persones o sis em va bé, però si són vuit, ja no… Procure marxar de les festes i per Cap d’Any, si puc, em quede a casa.

La feina d’escriptor ja és solitària. Us escau.
—Exacte. Però abans de ser escriptor, totes les feines que feia eren solitàries també. Quan feia de representant comercial anava per tot el país i també tenia una ruta que em feia anar per tot l’estat espanyol, i quasi tots els records que m’han quedat són en hotels, a soles, a les set de la vesprada, a l’hivern, passejant amunt i avall. La soledat no m’ha molestat mai.

Continueu tan metòdic, escrivint?
—Ara us contaré què m’ha passat. Abans de la pandèmia tenia una novel·la amb cinquanta-vuit fulls. Com a molta gent, la pandèmia em va llevar les ganes de fer res, no escrivia. Després de la pandèmia em van operar de cataractes i el setembre em van descobrir el càncer de pròstata. De manera que ara, cada vegada que puge al despatx note que no en tinc ganes. És com dir, amb tot això que he passat el 2020, enguany me’l regale. Tot l’any per a mi. I no tinc intenció d’escriure. A vegades pense que sí que en tinc ganes, però no ho faig perquè escriure és entrar en una altra dinàmica i no vull. Vull compensar-me amb tranquil·litat, esport, bons aliments i ja veurem. I si no tornara a escriure, és igual.

Ho dieu seriosament, això?
—Sí. No sóc ambiciós. Clar que m’agrada escriure i fer bones novel·les i que la gent diga que estan bé. Però si ara mateix no poguera fer-ho, no em sentiria gens frustrat. La meua vida és més coses. Sóc molt creatiu. Segur que faria alguna cosa amb què em sentiria satisfet. No pense jubilar-me.

Cap a on la porteu, aquesta creativitat, si no escriviu?
—El meu cap no para. Sempre tinc idees. Ara us diré una cosa que no he contat encara. Tinc uns quants amics a Presidència, i l’abril de l’any passat, quan érem en confinament, els vaig dir: “La gent viu del turisme, heu de donar mil euros a dos-cents mil valencians perquè facen turisme dins el País Valencià, perquè la gent del turisme tinga vida.” I em van dir no sé què i això i allò. I al final, acabaren fent-ho a l’octubre.

I ara, als seus amics de Presidència, quina idea bona els donaria per remuntar aquesta situació?
—Que deixen de parlar de pandèmia i que comencen a parlar d’economia! Encara no han rebut el missatge d’Ayuso. El missatge d’Ayuso és això que diuen els espanyols, “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. I ha guanyat a tots els districtes. La Generalitat Valenciana ho ha fet molt bé en la gestió de la pandèmia, però ara és hora de parlar d’economia. La gent ja és en una altra cosa. Els xicotets empresaris, els treballadors, els autònoms, tenim uns altres problemes. No estic d’acord amb això que ha fet Ayuso, però no podem despatxar això de Madrid dient que allà són molt de dretes i au.

Us han ofert mai un càrrec públic per a posar en pràctica totes aquestes idees?
—[Riu] Sí. I sempre he dit que no. Sóc molt crític amb el poder. Sempre. Amb qualsevol poder. Contra el poder, sempre, encara que siga d’esquerres. Sóc força crític, però educat.

Esteu acostumat a escriure sobre corruptes a les vostres novel·les. Us ha sobtat que Pepe Cataluña siga a la llista d’investigats del cas Assut?
—Sí. És molt amic meu. Jo no ho esperava. Per a mi és un tipus honest. Molta gent que ha fet política els anys del boom de la corrupció, vulgues o no, ha estat en contacte amb gent que després ha estat investigada. L’altre dia pensava que si hi ha cent implicats, trenta deuen tenir el meu telèfon. Per escriure Societat limitada vaig parlar amb molta gent. Em deien: “Aquest serà imputat, i aquest també…”, i jo parlava amb ells. Per tant, no m’estranyaria que un dia el jutge m’investigara perquè el meu telèfon ix a totes les agendes.


—Hi ha una cosa que em molesta molt i és la superioritat moral d’alguna gent. Com saps si ets corrupte o no si no has tingut mai l’oportunitat de ser-ho? Aquesta pregunta me la faig a mi. A més, hi ha moltes classes de corrupció. Per exemple, anar en la línia del teu partit per a mantenir un càrrec, també és corrupció, però no se’n parla. Hem de perseguir els corruptes, però què fem amb els inútils? Ens costen molts diners.

Us preocupa que l’extrema dreta tinga cada vegada més presència a les institucions?
—Al llarg de tot el segle XX, en els moments de crisi, l’extrema dreta ha tingut un paper molt important i determinant. La sort, entre moltes cometes, que tenim ací és que la dreta és molt extrema i ja no pujarà més que no ha pujat. Ha passat a Madrid que Vox ha baixat i el PP ha pujat perquè hi havia una extrema dreta i una altra extrema dreta que era Ciutadans. Com va passar amb el nazisme i el feixisme, la gent vota per desesperació, “a veure si aquests ho arreglen”. Després hi ha una altra cosa i és que no se censura ningú ni es du ningú a la presó per haver mentit. Menteixen contínuament. Pedro Sánchez és un mentider patològic i ens acaba de dir que crearà un milió de llocs de treball per a la gent jove. Això recorda allò dels vuit-cents mil llocs de treball del PSOE de Felipe González. Haurien d’anar a la presó per haver mentit! No tan sols no crearan llocs de treball, sinó que ens apujaran els imposts a tots. No a l’IBEX ni a Florentino Pérez, sinó a la gent treballadora, als autònoms, als que tenen els diners en blanc. No tenen cap altra idea que trinxar sempre als mateixos?

Què ha canviat a les relacions entre el País Valencià i el Principat?
—Ha canviat que Compromís ha callat. No diuen res! Hi teníem una relació fluida perquè Catalunya és el nostre primer client, perquè tenim continuïtat geogràfica, comunicacions… I de sobte, hi ha un procés que canvia l’estat espanyol i que ha produït una quantitat d’efectes polítics i el nostre principal partit, que hauria d’anar en aquesta línia, no diu res. Que estrany! Ara Compromís mira més Madrid que Catalunya. M’estranya.

Hi veieu un càlcul electoral?
—Clar! Jo no volia dir-ho… Supose que ho fan per això. Entenc que a la política hi ha d’haver una mica de demagògia, és una cosa innata, però ostres! Fa deu anys que això va i no heu dit res. Digueu alguna cosa!

Acaba de prendre possessió el govern de Catalunya. Cap a on penseu que anirà el procés?
—Estic expectant. Catalunya necessita un acord polític. Això que passa a Catalunya no és un moviment polític. És cívic, cultural, no violent. No ha baixat el suflé, ha pujat més. Per què la gent no s’ha arronsat? Això no s’acabarà. Arribarà un moment que Europa dirà a l’estat espanyol que ha de solucionar-ho. Espanya ha de donar una solució política.

Sembla que Pedro Sánchez prepara el terreny per a indultar els presos. Us creieu la maniobra?
—Crec que són qüestions de la sotapolítica i que és una petició europea. S’han d’adonar que no van enlloc. Han reprimit tant com han pogut i el resultat de les urnes ha estat més independència. Un estat intel·ligent faria concessions per intentar que amaine, el problema és que a l’estat espanyol manen la fiscalia i els jutges i no són intel·ligents. Ja sabem d’on ve la nissaga dels fiscals i dels jutges.

El País Valencià perd l’oportunitat de tenir més protagonisme en això, de fer de pont?
—Compromís ha perdut l’oportunitat. Ja sabem que no són independentistes, que no ho han estat mai, però no pots donar l’esquena a un problema que forma part de nosaltres. Culturalment i lingüística.

Us preocupa l’índex de lectura en català al País valencià?
—Em preocupa més l’ús de l’idioma. Que es venguen llibres està molt bé, però l’ús sí. I el govern valencià no fa pràcticament res per promoure l’ús de l’idioma. És cert que he notat un lleuger augment de l’ús de la llengua a la ciutat de València. Pare l’orella i fins i tot a Cànovas l’altre dia vaig sentir una parella parlant en valencià. Però si no hi ha ús, no hi ha llengua. Tant me fa que hi haja el triple d’escriptors o de llibreries. Si no s’usa, la llengua desapareixerà. I aquests, Podem, Compromís, el PSOE, els que manen, no fan allò que haurien de fer.

Tornant a les vostres idees, no en teniu cap per a donar-los?
—Menys gests i més política. Els gests estan molt bé, però són la guarnició del plat. Jo exigisc que hi haja una determinació en la qüestió de la llengua. Que s’asseguen amb sociolingüistes, amb especialistes i els pregunten com ho han de fer perquè, mínimament, això siga bilingüe. Em conforme que siga bilingüe, perquè el desastre és tan enorme… I vas als premis literaris i veus que tot ix del cor, i la Muixeranga i tot allò i dius: “Bé, i quan isquem d’ací, què?” Diuen: “Hem de llegir en valencià.” No, perdona, hem de parlar en valencià! Si tu parles en valencià, la lectura ja vindrà donada. Sempre ixen amb llegir i llegir, però parlar, què? Ho hem de dir tot. Hem viscut el franquisme i érem morts. Ara hem avançat perquè som moribunds. Per tant, s’ha de prendre una determinació. Que et llevarà vots? No ho crec, si ho fas bé políticament. Sí que hi ha sectors contra el valencià, però són sectors de l’extrema dreta que no et votaran mai. I si no ho fas, pot passar que desmotives els teus.

Damunt la taula hi ha un llibre sobre Winston Churchill. És el que llegiu?
—És un personatge que m’agrada molt. El llibre és molt gros i no puc llegir en electrònic…

És l’assaig, el gènere que us interessa ara?
—Sóc un lector molt eclèctic. Això que tinc ací és per a rellegir. Aquest de Valentí Puig sobre Josep Pla, i els altres són a la cua.

Dels autors catalans contemporanis, quin us agrada?
—Monzó sempre m’ha interessat. Pàmies m’ha interessat. Crec que Jaume Cabré hauria de ser candidat al Nobel. I ara, Rafa Lahuerta [Noruega] m’ha interessat perquè és un element amb el qual ningú no comptava, i això és extraordinari. Ací la cosa era normal, i de sobte, boom! Aprofitem-ho, a veure què passa. Tots els fenòmens s’han d’estudiar. I tornant a les lectures que em demanàveu, faig un setanta per cent de relectura. Dalt tinc una biblioteca i tinc un apartat per a posar-hi els llibres que m’han agradat perquè sé que els tornaré a llegir. Per exemple, El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura, és una novel·la que he llegit quatre vegades. Parla de l’assassinat de Trotski. M’agrada molt la novel·la política, la novel·la d’espionatge i d’assaig documental. Tota la vida per llegir és molt curta i a vegades em pose ansiós perquè veig que no ho podré llegir tot. Al final em tranquil·litze i prioritze. Abans llegia per a aprendre, perquè tocava. Ara, no. Ara llegisc per a calfar-me i per a sentir-me bé.

Ara quins serien els llibres que tocaria llegir?
—Els clàssics se’ls fa un mateix. Ara tinc un clàssic que és un periodista anglès que es diu Ben Macintyre i m’ho he llegit tot d’ell perquè fa sobretot biografies de grans espies. Aprofita per a retratar el moment històric i ho fa d’una manera excel·lent. Els grans espies són fonamentals perquè han canviat el curs de la història.

Abans d’acabar l’entrevista, m’agradaria tornar a aquestes cinquanta-vuit pàgines de novel·la que teniu començada.
—Us ho explique. Tinc una llibreta amb idees i quan acabe d’escriure una novel·la la repasse per veure quina m’interessa més per començar a escriure. En aquesta idea combinava l’any 1968 amb el 2019. Combinava dues històries. En una, tres treballadors, un anarquista, un comptable en una època que tot això era ple de fabriquetes de mobles… Es mor l’alcalde i saben que molta gent anirà al cementeri i ells van i fan una pintada que diu “Visca la República” i tenen una discussió sobre si s’escriu amb S o amb X… I hi ha una altra història que són els meus personatges actuals, alguns que apareixen al 68. La història es diu “La banda se’n va”. L’una està narrada en primera persona i l’altra en tercera… I tot va confluint… No em sent motivat per a escriure, ara. Quan vaig acabar la darrera novel·la vaig estar en tractament mèdic. Vaig acabar rebentat. Estrès, ansietat. Necessite parar. Però al cap no la deixe mai. A vegades prenc alguna nota…

La reprendreu l’any 2022?
—Espere que sí. Però si no ho faig, serà que he arribat fins ací i ja està. Allò de “fins ací ha arribat la riuà”. Fa trenta-vuit anys que escric. En un país normal m’hauria jubilat. He escrit molt.

Vegeu ací una tria en vídeo d’alguns moments de l’entrevista:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.