Ferran Sáez i Mateu (1964) és doctor en filosofia, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna i assagista especialista en Montaigne. Ha guanyat el premi Pere Calders per La invenció de l’home (1998), el Josep Vallverdú per El crepuscle de la democràcia (1999) i el Joan Fuster per Dislocacions (1999). També és autor de l’assaig La fi del progressisme il·lustrat i del dietari La vida aèria, que va obtenir el premi Carles Rahola. Ara repeteix gènere amb el dietari De totes les coses visibles i invisibles (Pòrtic Edicions), que es presenta el 30 de gener a les set del vespre a Ona Llibres (Barcelona) amb Raül Garrigasait. Un dietari canònic, amb entrades diàries del gener al juny del 2025. Prosa que defuig el comentari de notícies d’actualitat, que reivindica els llibres, la calma, l’observació, la passió pels seus més de cinc-cents instruments de música que guarda a casa, i el cicle lent i repetit de la natura vista per un home que no té WhatsApp, i es nota. VilaWeb ha entrevistat Sáez via Zoom.

—Llegint el dietari, veig que del cor de Barcelona, a Gràcia, viviu les estacions: que si les orenetes, que si el vent…
—M’hi fixo molt perquè vaig néixer en un poble de mil habitants. Sempre he estat lligat a la terra, fins i tot a la terra que hi ha sota les llambordes. Ara mateix aixequen una part de la travessera de Gràcia i em fixo que és una terra argilosa, molt bona per a la vinya. I pensava que s’hi podria posar una renglera de vinyes en compte d’un carril bici. Però no em comprarien la idea… Quan vaig arribar a Barcelona, l’any 1982, una de les coses que em van sobtar va ser que els cicles eren molt curts: eren els cicles dels semàfors, els ascensors, els metros… Tot era ràpid. I, en canvi, jo venia d’un lloc, la Granja d’Escarp, on els cicles eren estacionals. Espero l’arribada dels falciots, miro si hi ha lluna plena o no.

—Què és l’esplín de Barcelona?
—L’esplín és una cosa molt de Baudelaire. L’esplín és un estat d’ànim. L’esplín de Barcelona, bàsicament, és aquell color esmorteït d’un celobert, que fa una mica d’oloreta de dinar i que, en el cas d’un diumenge a la tarda, pot tenir una dimensió gairebé catastròfica, perquè és aquella llum trista, tota tristoia, aquella cosa que fa que quedis aclaparat. Aclaparament també hi escauria.

—M’ha impressionat que cada diumenge feu una caminada a la Vall d’Hebron. Quants anys fa que hi aneu amb la dona?
—Molts i molts anys. És allò que podríem dir contradictòriament l’excitació de la monotonia. Prenem sempre dos tallats amb un vichy, tot és absolutament igual.

—I veniu a dir que es fa el salt a la parella per trencar la monotonia, el ritual, l’hàbit.
—Sí. I crec que una manera de dignificar la monotonia, perdó, la monotonia inevitable, una manera d’elevar-la, de dignificar-la, és ritualitzar-la amb cura. En aquest cas, per mitjà d’uns trajectes tipificats.

—El dietari descriu alguns somnis, com el de Carmen Polo.
—Vaig somniar que davant la facultat, allí a la plaça de Joan Coromines, hi havia un seguici de persones vestides com als anys setanta encapçalat per Carmen Polo. I un professor de la facultat em deia: “És viva, passa que no ho van dir per raons de seguretat, i em sembla que es va tornar a casar i tot.” Em va semblar una aparició tan espectral, que tenia ganes d’explicar-la.

—Un altre és el somni recurrent de la casa sense límits.
—La casa sense límits és un somni que comparteixo amb una altra persona. Em vaig quedar molt parat que hi hagués més persones amb aquest somni. Consisteix en el següent: ets en una casa on has viscut i, de cop i volta, entres al lavabo i veus que hi ha una altra porta, i llavors entres en aquella porta i hi ha un passadís, recorres el passadís i dóna a un jardí, i en aquell jardí hi ha una font. En el meu cas no hi ha mai persones, són espais buits. I normalment em deixa un regust estrany, d’espais que, d’una banda, em són familiars i, d’una altra, no.

—Expliqueu que aneu a missa al convent dels Caputxins de Pompeia. Qui sovint us fa la missa és fra Arun de Madurai. Qui és?
—Un senyor molt interessant, que té el costum de sortir de la porta de l’església i saludar la gent com si fos anglosaxó. És d’ètnia tàmil, de l’Índia. Un capellà molt eixerit, amb una molt bona formació teològica, que té obra en català i que, quan no hi ha l’organista, toca música hindú. Crec que és un molt bon capellà.

—Qui és Dolors Cuït Vallès, que apareix al dietari?
—Dolors Cuït Vallès és l’enverinadora, de la qual la meva germana Anna, directora del diari El Segre, en va escriure fa poc un llibre (L’enverinadora). Aquesta senyora va tenir la idea de carregar-se tota la família, pràcticament: en va matar cinc, entre els quals el marit, els cunyats, etc. És una història absolutament al·lucinant. I a casa meva, on viuen els meus pares encara avui, és on es van matar tres persones, una parella i el seu fill petit, que tenia mesos. Un lloc de casa que no s’ha tocat d’ençà del 1934 i que, per tant, fa un cert cangueli. És una història molt estranya perquè, al final, aquesta dona es va deslliurar de la presó per tot un seguit d’històries que tenien a veure amb la guerra, se’n va anar a Madrid i li va tocar la loteria. Però la grossa, la grossa. Es va comprar un pis al carrer de Ferraz i es va morir a 102 anys. Imagina’t tu! Vull dir que aquí el destí era allò de dir: home, escolta, aquesta dona era molt dolenta… Doncs mira, recompensa!

—M’agrada veure que teniu una vida social bastant rica i amics que visiteu sovint. Per exemple, David Bagué: a què es dedica i de què us coneixeu?
—David Bagué és un gran lutier, un fabricant d’instruments d’arc, de violes, violins i violoncels. Ens coneixem de fa molts anys i, a més, som veïns. També he compartit moltes estones –el vaig veure ahir a la tarda– amb el meu bon amic Guillem Jacobi, un altre gran lutier i que viu a prop de casa meva. Sóc un obsés del tema. I, per tant, tenir lutiers a prop, per a mi, és com tenir un hospital a prop. És una cosa de primera necessitat.

—I amb David Bagué veniu a dir que els xinesos no podran imitar la tradició dels oficis europeus.
—En el cas dels treballs manuals hi ha una cosa que és el frec. Puc tenir una cosa d’una cultura que és molt llunyana i, evidentment, la puc imitar. Però fins a recrear-la, en el sentit de continuar-la estrictament, crec que hi ha un abisme. I aquests lutiers que et deia, David Bagué, Guillem Jacobi o Xavier Vidal, entre més que hi ha a Barcelona, d’ençà que eren petits han tingut aquest frec. Bagué sempre explica que els artesans de Gràcia partien de l’estètica del modernisme, que partia d’estètiques anteriors, i així arribaríem fins als laietans. La cosa no és simplement imitar, sinó que cal haver-ho mastegat, tot això.

—Fa la sensació que teniu una relació amb els instruments no sé si dir-ne eròtica, sexual, carnal.
—Carnal. Carnal és una bona definició. Col·lecciono instruments des que era molt jovenet i per a mi la música és una cosa molt important. És una cosa intensa. No és només un so abstracte, sinó que també és matèria. Tinc flautes travesseres de fusta del segle XVIII. I quan penso que aquella embocadura l’han bufada set generacions o vuit, penso que aquell instrument no és meu, sinó que jo pertanyo a la seva vida. I aquest instrument sona perquè ara jo sóc seu, li pertanyo. I quan jo falti serà d’una altra persona, i així anirem fent. I espero que duri molt més.

—Dieu que us adoneu que ha passat un any per Sant Medir, el 3 de març. Ahir llegia una dona que deia que ens equivoquem començant l’any el primer de gener. Al calendari romà, el setembre és el mes número set, l’octubre és el vuit i el novembre, el nou: per tant, l’any començaria al març. I he pensat: “Mira el Sáez, comença l’any com els romans antics!”
—Sí. De fet, com a professor per a mi l’any comença al setembre, comença amb el curs. Però com a gracienc d’adopció, Sant Medir marca un abans i un després. Quan sento tots aquells timbals i veig els caramels dic: “Ja ha passat un any!”

—Anem acabant… Què us passa, als qui heu nascut la nit de Sant Joan?
—Me’n vaig assabentar llegint el Costumari català de Joan Amades. Els nascuts la nit de Sant Joan, fins el segle XVIII, eren els saludadors, perquè hi havia la creença popular que donaven salut. Normalment, allò que feien era imposar les mans. I, legalment, tenien el dret de cobrar i tot. Vaig néixer la nit de Sant Joan, però et puc ben assegurar, benvolgut Andreu, que no funciona.

—Vau ser a punt de titular el dietari L’estranyesa.
—M’agrada observar les persones per entendre millor què és la naturalesa humana. És una mirada que va una mica més enllà d’allò que podríem dir tafaneria. Per mi un dietari és una manera d’entendre una mica què és la condició humana. En aquest cas, paradoxalment, no es tracta de mirar-se narcisistament el melic, sinó justament mirar-te a tu mateix de fora estant, com si et sobrevolessis. Cosa que a mi, tornant a la pregunta que feies, sempre m’ha creat una gran estranyesa. Per què faig això? Per què fas allò altre? Per què aquell senyor que passa per allà fa una altra cosa? És una manera, crec, d’observar empíricament com som. No sé per què una persona, per exemple, s’ha quedat perplexa per un comentari meu, ni me’n puc fer responsable perquè la perplexitat dels altres no és un problema meu.

—Voldríeu dir res que no us hagi preguntat?
—Que per mi és molt important l’estil literari. I he fet tot i més perquè estigués ben escrit. Ara hi ha molta gent a qui li sembla una cosa accessòria, que no té gaire importància.