Ferran Dalmau: “Tot allò que no ordenem nosaltres tard o d’hora ho ordenarà el foc”

Fa unes quantes setmanes que tota l’àrea mediterrània és assolada per incendis d’una magnitud mai vista fins ara. Els focs devoren porcions amplíssimes de territori, de manera pràcticament simultània a la península ibèrica i països com Turquia, Grècia, Albània i Montenegro.

Una onada de calor que ha durat més de dues setmanes, la sequera, els vents intensos i, segons veus expertes, una gestió deficient de les masses forestals han estat el combustible perfecte per a aquest episodi que ha cremat prop de 900.000 hectàrees.

Sobre el futur dels incendis forestals i les lliçons que es poden extraure de tot plegat, en parlem amb l’enginyer forestal Ferran Dalmau, que dirigeix l’empresa Medi XXI, de gestió i consultoria forestal i ambiental.

—Per què a Europa hi ha aquesta onada tan ferotge d’incendis aquest estiu?
—Conflueixen un seguit de factors crítics del punt de vista de la combustió. D’una banda, tenim una onada de calor històrica en molts països de la Mediterrània. Tenim una atmosfera molt inestable que genera molta capacitat de convecció. La convecció fa que l’incendi tinga la capacitat de pujar cap a dalt i estirar des de baix i això li dóna moltíssima força i els incendis són molt més ràpids. Hi ha hagut molt de vent. I hi hem de sumar que a França, Itàlia, Espanya, potser una mica menys a Grècia o a Turquia, s’abandona l’activitat del sector primari. D’ençà de l’1 de gener, l’EFFIS de la Comissió Europea, que és el sistema de seguiment en temps real pràcticament, registra vora 967.000 hectàrees cremades a Europa. Està molt per damunt de la mitjana, que serien 200.000 o 300.000 hectàrees en un any.

—En quin estat estan els boscs?
—Les masses forestals estan molt tocades. A escala europea, el canvi climàtic les afecta molt perquè el que veiem és una adaptació de l’ecosistema de boscs que van nàixer i s’han conformat en unes condicions ambientals que ja no existeixen. Totes aquelles plantes que queden fora del rang ambiental que els correspon s’assecaran, estaran febles, potser vindrà una plaga. El foc crema tot allò que està feble.

—I com és que aquests incendis costen tant d’apagar?
—Un motiu és perquè les condicions meteorològiques són tan adverses que es fan molt difícils de controlar. Hi ha un concepte que és el de capacitat d’extinció. Els éssers humans, amb tots els nostres mitjans i tota la nostra tecnologia, tenim la capacitat per a fer un atac directe a la flama d’incendis que cremen fins a 4.000 quilovats per metre lineal de front. Imagineu un radiador d’aire convencional de 2 quilovats, i ara imagineu 2.000 radiadors d’aquests en un metre lineal. En atacs indirectes, com ara helicòpters, o avions, podem apagar fins a 10.000 quilovats per metre lineal. 5.000 radiadors per cada metre de front. Hi ha incendis que tenen centenars de quilòmetres de perímetre. L’equivalent energètic és l’equivalent a unes quantes bombes atòmiques al mateix temps. A partir de 10.000 quilovats som fora de capacitat d’extinció. L’incendi del Pont de Vilomara (Bages) del 2022 va desenvolupar 127.000 quilovats per metre. 12,7 vegades la capacitat humana d’extinció. Si un incendi és fora de la capacitat d’extinció, encara que desplegues totes les forces aliades de l’OTAN, no el podràs apagar fins que no canvien les condicions.

—Quines coses han de canviar perquè no es repetesca una temporada d’incendis com aquesta?
—A la ciència forestal sabem que una hectàrea que té menys de 10-15 tones de matèria seca no té la capacitat de superar els 10.000 quilovats per metre. Necessitem tenir una part important i estratègica del territori on tinguem eixes càrregues de combustible i que permeten de tenir incendis que puguem apagar. Si tinguérem el territori gestionat fins a reduir eixa càrrega de combustible, els mateixos incendis els podríem apagar.

—…
—Hem de tenir nuclis de població amb capacitat d’autoprotecció. És a dir, en cas d’incendi, una zona poblada és un maldecap perquè produeix l’efecte que hem batejat com a “segrest de mitjans”. Mentre els bombers defensen el poble, l’incendi continua i es fa gran i potser impacta en tres o set pobles més. El desafiament que tant els pobles com les urbanitzacions siguen capaços de rebre l’impacte d’un incendi sense que això en comporte la destrucció. Això vol dir, per exemple, que el teu jardí no et creme la casa. És dur, això que diré, i resultarà incòmode per a molta gent, però s’ha d’entendre que la gent que té una casa en una zona de risc és la propietària de la casa i del risc, tant si és un sisme, com un foc, com una inundació. En el cas dels pobles agrícoles, per exemple, els pagesos podrien gestionar un perímetre al voltant del poble, que podria ser bonic, però que fes de tallafocs. Hi ha moltes maneres de fer-ho, segons el cas. Es tindria el problema del fum i de les espurnes, però això es combat amb una població que se sàpiga confinar, per exemple, en l’església, que pot ser un lloc planificat. També hem de saber que no podem emmagatzemar la llenya per a la llar de l’hivern al costat de la finestra, com ens vam trobar al Pont de Vilomara, o una pèrgola de canyís o bruc sec enganxat a la finestra. O xiprers, que són tan inflamables, tancant el perímetre de la casa… Un altre desafiament és tenir part del territori gestionat per a tenir infrastructures que ens permeten aturar els focs en punts crítics. Això implicaria un pla Marshall brutal per a la gestió forestal.

—De tots els països malmesos aquests dies pels incendis, n’hi ha cap que tinga aquesta preparació i que haja sospesat de fer això o alguna cosa semblant?
—No. Europa va tard a la preparació per als episodis d’incendis que ens podem trobar en certes zones. Ara mateix podríem dir que no és una qüestió del país on vius, sinó que és una qüestió continental. El canvi climàtic afecta tots els països. De fet, molta gent va a aquests incendis com a preparació pel que els pot arribar. Alemanya té incendis que no havia vist mai i veus bombers entrant als incendis forestals amb equipament d’incendis urbans. Tenen un problema greu de falta d’adaptació. Grècia, Turquia. Romania, enguany, ja té més de 100.000 hectàrees cremades, quan la seua mitjana en aquest punt de l’any seria de 20.000. Portugal no hauria de tenir ara més de 50.000 hectàrees cremades i en tenen 240.000. És una barbaritat. També hi ha una qüestió molt important. Voldria remarcar aquest punt. És molt important d’entendre que la societat actualment no té la consciència de situació sobre què ens passa. Si en fóssem conscients, es prendrien mesures i tota la pasta que ens volem gastar en armament la invertiríem en gestió del territori. Ens hi va la vida. Ens hi van els boscos, l’aigua, el paisatge, la qualitat de l’aire. S’han de reduir al màxim les ignicions d’origen humà, que són vora el 30%, i no disparar focs artificials com a Badajoz, en plena onada d’incendis.

—Això representa un canvi de maneres de viure i un canvi de paisatge, també.
—Hi ha una concepció fonamentalment urbana, no rural, que els boscos són una espècie de postal, una imatge fixa. I no. Entendre els espais forestals com una cosa estàtica i voler conservar-los és una entelèquia. El canvi climàtic implica també el canvi de paisatge, pel que t’he dit abans. Veiem boscos que nasqueren en condicions ambientals que ja no hi són. Els boscos canviaran i les masses forestals, també. Mai havíem sigut 8.200 milions de persones al planeta Terra. Això és inèdit. Això ha passat d’ençà del 1850, de la revolució industrial fins ara. Hem passat de ser 1.200 milions d’habitants a ser-ne 8.200. Les generacions que hem viscut d’ençà de 1850 fins avui hem consumit més de 30 vegades l’energia que havien consumit tots els humans que ens van precedir. I tota eixa energia l’hem alliberada a l’atmosfera i ens és retornada en forma de tronades, de danes, d’incendis forestals. Plantegem-nos el fet de poder recuperar ramats silvestres d’herbívors que facen de desbrossadors naturals i que visquen a la muntanya, assumint que això també pot ocasionar accidents de trànsit… No hi ha males decisions o bones decisions, hi ha conseqüències. No queden pastors, cada vegada és més complicat ser pagès, cada vegada és més complicat ser agricultor, perquè els nostres avis van treballar molt fort perquè nosaltres visquérem d’una altra manera. Perquè anàssem a la universitat. En tres generacions s’ha perdut moltíssima població rural. Són mans que feien feina als boscos, a les muntanyes i als camps que s’han perdut i s’ha refugiat a les ciutats. I això té conseqüències.

—Estàvem acostumats a veure aquests grans incendis que duraven tants de dies a Amèrica, a Los Angeles s’han cremat barris sencers. A Europa ara també es cremen pobles i cases. S’assemblen, aquests incendis d’ací, amb els d’Amèrica?
—Diguem que som en un factor d’escala per baix, perquè no tenim tanta superfície. Només enguany al Canadà s’han cremat vuit milions d’hectàrees. A l’estat espanyol hi ha vint-i-vuit milions d’hectàrees. No tenim tants boscos com ells. Això no obstant, l’estat espanyol és el segon estat amb més bosc de tot Europa, per darrere de Finlàndia, però la gent de la ciutat continua pensant que cada volta hi ha menys boscos. El problema no és que no hi haja boscos. Hi ha muntanyes desordenades fruit de l’abandó. A banda de protegir els nuclis, com a societat cal que ens fem algunes preguntes. La primera és si volem que siga el foc el principal gestor del territori forestal o volem liderar nosaltres eixe procés i fer-ho de manera més ordenada. Tot allò que no ordenem nosaltres tard o d’hora ho acaba gestionant el foc. La segona qüestió és si, en un moment en què, globalment, els recursos propis són fonamentals, l’estat espanyol està disposat a renunciar al 56% de territori que són els boscs.

—A què us referiu?
—La fusta és un recurs renovable i que, si s’ordena i es gestiona adequadament, és sostenible. Per exemple, si tinc mil arbres, en talle cent i en plante cent de nous, i continue tenint mil arbres i continue segrestant carboni i fent funcions ecosistèmiques. I l’any següent, puc tallar cent arbres més i tornar a plantar-ne cent. La biomassa residual, a l’estat espanyol, podria generar 12.000 llocs de feina al món rural i traure molta gent de la ciutat i resoldre problemes com el de l’habitatge. Es pot afavorir que la gent torne als pobles, on hi ha molts habitatges buits, i les ciutats són plenes de persones que no tenen casa, però això implica renunciar a la comoditat de la vida urbana. Mira aquesta dada: el 50% de la població valenciana viu en 21 municipis dels 542 que té el País Valencià, que representen el 9,8 % de la superfície del territori. És a dir, el 50% de la població valenciana viu en el 10% del territori. I l’altre 50% escampada per la resta del 90% del territori. El desequilibri territorial també té a veure amb això. L’estat i les administracions no inverteixen igual en les zones urbanes que en les rurals. Hi ha un desequilibri territorial brutal, i això és a l’arrel del problema estructural. Els incendis forestals són el símptoma d’una malaltia molt més greu.

—Quina és?
—La relació que hem decidit de tenir amb el territori. Concentrar-nos tots en llocs insostenibles i hostils com les grans ciutats i abandonar la major part del territori. Cada camp que s’abandona, cada pagès que tanca la seua explotació perquè es cansa, és com si es morira un linx. Hem fet un pla especial per a conservar el linx, però no en tenim per a protegir la nostra població rural. Al mateix temps, hem de fer entendre a la societat rural que els valors i el “tota la vida s’ha fet així” també s’han de revisar i s’han d’adaptar al segle XXI. La sensibilitat ambiental cap a l’entorn és molt més gran que no la que teníem fa cinquanta anys o seixanta. Ens necessitem els uns als altres, perquè l’aigua que necessitem a les ciutats naix en les muntanyes i l’aigua serà un dels grans problemes en els anys vinents.

—Fa uns quants dies vau fer un fil a X contra els negacionistes i els conspiranoics.
—Umberto Eco va dir que internet havia democratitzat l’opinió, però que al mateix temps havia democratitzat l’estupidesa. Abans, molta gent que només podia opinar a la barra d’un bar i no podia danyar la societat amb les seues opinions estava confinada en els bars, però ara tenen el mateix dret d’opinar que un premi Nobel o que un especialista en qualsevol matèria. Eco deia que era la rebel·lió dels imbècils. Ara hi ha gent que diu coses que són falses del tot, com ara que es crema el territori per posar-hi plaques solars. Ataquen les renovables i l’Agenda 2030. Fan un bullit, ho barregen i es queden tan amples. La llei no ho permet, això de canviar els usos dels sòls cremats, i en el fil vaig voler aportar informació sobre això dels canvis d’usos del sòl.

—Voleu afegir res?
—La primera conclusió és que ens hem de preguntar si volem continuar gastant en terra cremada i en extinció d’incendis o volem començar a invertir en verd, en gestió i prevenció, i posar-hi facilitats. No pot ser que perquè en un lloc hi haja una àguila cuabarrada, que una certa fracció social vol protegir, no es puga fer una pista o un dipòsit contra incendis que ajudarà a protegir l’ecosistema on viu l’àguila cuabarrada… I la segona és que tot allò que no gestionem nosaltres acabarà gestionant-ho el foc. Cada membre d’aquesta societat humana ha de prendre una decisió. Volem ser part de la solució o part del problema?