01.08.2025 - 21:40
Fa exactament un any que la direcció d’Esquerra Republicana va demanar als militants si estaven d’acord de fer president “el candidat socialista” –sense dir-ne el nom– “a canvi de la sobirania fiscal” i tot un reguitzell de mesures més. La sobirania fiscal s’esfumà bon punt el govern espanyol aclarí que Catalunya no sortiria del règim comú del finançament i que la reforma, en tot cas, es podria ampliar a la resta de comunitats. Abans-d’ahir, quan encara no feia l’any, s’acabà de fer miques fins i tot la primera pedra de l’acord –o l’última que en restava, segons com es miri: una estona abans d’anar-se’n de vacances, el govern del president Salvador Illa va enviar una nota de premsa als mitjans en què informava que la Generalitat no recaptaria l’IRPF en cap moment d’aquesta legislatura. L’argument tècnic és que l’Agència Tributària Catalana no té prou infrastructura –cosa que ja se sabia quan es va prometre que l’any vinent es recaptaria la renda per primera vegada.
Avui hi ha un regust amarg, dins d’Esquerra. La digestió no s’ha acabat ni de bon tros. La consulta en va dividir llavors les bases –el 53,5% va votar-hi a favor i el 44,8%, en contra–, i després el partit s’esbudellà durant un congrés molt tens en què recuperà la presidència Oriol Junqueras, enfrontat a la llista dels afins al president Pere Aragonès i a Marta Rovira. En tots dos bàndols hi havia contraris i partidaris d’investir Illa –tan sols Foc Nou reunia exclusivament els crítics–, de manera que les famílies encarades al congrés no es corresponien ben bé al vot. Tanmateix, la manera com Rovira, tot just retornada de l’exili, es comprometé amb la defensa del document –i com Junqueras va fer el desentès– condiciona molt la reflexió interna, un any després, sobre si la investidura va ser un error o no.
Els qui ja llavors eren refractaris a l’acord i s’empassaren igualment el gripau ho van fer, principalment, per la por que una repetició electoral ferís de mort el partit. Esquerra acabava de passar de trenta-tres escons a vint i, després de les eleccions, havia esclatat l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall. En retrospectiva, molts roviristes lamenten, sotto voce, que va ser un error deixar que cares del seu sector, com la diputada Raquel Sans, s’enfanguessin a vendre amb pompa i circumstància un acord que de bon començament ja semblava molt difícil de complir. Això, creuen, ha donat oxigen a Junqueras, que no ha dit mai explícitament què va votar, per a vendre la imatge d’una tabula rasa. Ara l’entorn de la Nova Esquerra Nacional es troba que no té el control del partit, no ha sabut articular cap oposició orgànica funcional i, a més a més, té les mans tan tacades de l’acord com els junqueristes que van participar de la negociació.
El cas és que Junqueras té un control rotund de l’executiva nacional després del congrés. La victòria va ser contundent i l’estructura del partit s’ha reorganitzat de valent –uns quants dissidents fan servir el terme “purga”, però la direcció es considera en el seu dret de refer els equips en funció dels resultats. El trencament és fondo. Al març, en la segona part del congrés, l’anomenada Comissió de la Veritat, que havia d’escatir com havia funcionat l’estructura B del partit, va exposar les conclusions d’un informe que en feia responsable l’equip de comunicació del partit entre el 2019 i el 2023, dominat pels afins a Rovira. Els altaveus republicans de més volada, ara com ara, són tots pròxims a Junqueras. L’única excepció és Josep Maria Jové, que s’ha mantingut com a president del grup parlamentari, però ha perdut influència. N’ha guanyat, en canvi, Lluís Salvadó, que ostenta l’inusual càrrec administratiu de director general del partit, però té incidència política.
Sigui com sigui, un dels envits de la direcció actual és de gestionar la frustració que han causat en els militants uns incompliments tan primerencs. La presidenta Carme Forcadell, que va votar en contra de la investidura, va piular fa uns dies que l’acord pel finançament era “una altra presa de pèl”, i va declarar a VilaWeb que, a parer seu, molts dels militants que havien votat a favor de la investidura ara no ho farien. Les rectificacions en l’acord pel traspàs de Rodalia, que es va signar per investir Pedro Sánchez, no causen tant de malestar, però també inquieten. Junqueras ho navega com pot. Demana garanties de compliment dels acords abans d’aprovar el pròxim pressupost i dilluns vinculà una cosa amb una altra, tot dient que l’acord de Rodalia solament seria efectiu amb un bon model de finançament.
Però el to amb els socialistes és difícil de regular: Junqueras encara continua inhabilitat i no podria ser candidat si Illa avancés les eleccions per manca de suport –cosa que, per una altra banda, no sembla que sigui damunt la taula encara que tampoc no hi hagi pressupost l’any vinent. De moment, cal fer equilibris. La secretària general, Elisenda Alamany, va dir fa poc en una entrevista a l’Ara que “sense finançament, la legislatura se li complicarà, a Salvador Illa”, però ho acompanyava d’un altre missatge: encara és aviat. “El nostre rol és empènyer i continuar pressionant perquè aquests acords es compleixin”, aclaria. La reacció del partit després de l’anunci que la recaptació de l’IRPF no és prevista fins el 2028 va ser de llevar-hi importància perquè era un fet “purament tècnic”. La portaveu del grup parlamentari, Ester Capella, també ha defensat fins ara l’acord de Rodalia.
Després del terrabastall del congrés, el partit mira de calmar les aigües, però encara no ho són del tot. El focus principal de crisi és en aquests moments al grup parlamentari de Madrid, molt dividit. El portaveu, Gabriel Rufián, va molestar molts republicans amb la proposta sorpresa d’articular un front comú de l’esquerra “plurinacional” o “perifèrica” –que també va desconcertar Bildu i el BNG. Capella respongué de seguida que una proposta com aquella no era damunt la taula i Junqueras també ho va descartar, i va afegir que el candidat a Madrid el triarien els militants. No tothom ho interpreta com un qüestionament a Rufián –perquè sempre l’han triat les bases–, però, en general, sí com un símptoma de refredament de la relació de Rufián amb la part alta de la direcció nacional. Rufián causa com més va més mala maror dins el partit, perquè hi ha militants destacats que consideren que ha perdut el contacte amb el batec del país i que té una agenda pròpia.
La carpeta madrilenya pot ser la primera d’obrir-se si la fragilitat del govern espanyol deriva en un avançament electoral. La següent, en tot cas, serà la de les eleccions municipals, i aquí serà important d’observar com es configura la candidatura a Barcelona. Alamany és alhora secretària general del partit i portaveu del grup municipal, i va explicar fa poc que voldria ser candidata. La federació municipal de Barcelona, tanmateix, és enrevessada i té unes dinàmiques diferenciades de la resta del partit. D’ençà de l’últim congrés, a l’abril, és en mans de Creu Camacho, que forma part del sector rival de Junqueras i Alamany. Els intents intermitents d’Alamany per a una entrada al govern han enrarit el curs. L’operació es va descartar finalment, després d’ajornar sine die la votació l’estiu passat, però encara no s’ha dit tot. La federació té a les seves mans els mecanismes d’elecció de candidats.
