Berlín és una ciutat fantàstica. Una ciutat on en un mateix dia pots veure una guineu travessant un carrer, una noia asseguda al metro en una cadira que ha arreplegat de vés a saber on i un senyor que et demana una signatura per a prohibir la publicitat exterior amb pantalles led és una ciutat fantàstica. Malgrat que la maleïda gentrificació ja fa anys que també assola la capital alemanya i que la gerra de mig litre de cervesa supera els 5 euros a qualsevol bar –quan fa pocs anys te’n costava la meitat–, Berlín és una ciutat fantàstica. Encara més si coincideix que la primavera comença a obrir-s’hi pas després d’un hivern especialment llarg i fred, i els primers crocus aporten un punt de color entre el verd dels nombrosos parcs i jardins que hi ha pertot arreu.

L’excusa per haver anat a Berlín aquesta vegada era un concert de Jordi Savall a la Filharmònica de Berlín, que aquesta temporada ha dedicat una atenció especial al músic català. Però, com que encara falten dos dies per al magne esdeveniment, avui hem anat a veure com el gremi de floristes neerlandès dipositava milers de tulipes al davant de la Gedächtnisskirche, l’església parcialment enrunada en record del kàiser Guillem que hi ha al costat de l’avinguda Kurfürstendamm. Les tulipes es poden observar i òbviament retratar durant una bona estona, fins que a les dotze en punt del migdia es permet al públic assistent d’agafar-les. De manera organitzada, no cal dir-ho: fent cua disciplinada i amb un màxim de deu tulipes per persona. De franc. Molt berlinès, tot plegat.

Sempre és bonic de veure les ciutats de dalt estant. Per prendre’ls la mida veritable, per mirar fins on arriben realment i per jugar a endevinar-ne els llocs més emblemàtics. A Berlín, el lloc clàssic per fer-ho és la famosa torre de televisió que hi ha a l’Alexanderplatz, de 368 metres, més del doble que la seva companya de l’antic Berlín occidental. Obro un parèntesi per dubtar que aquest paral·lelisme entre Berlín i Barcelona l’hagi explorat mai ningú: són dues ciutats que, per un motiu polític fins a cert punt semblant, com és la Guerra Freda entre blocs, en un cas, i entre convergents i socialistes, en l’altre, tenen tot d’institucions i serveis duplicats, per dir-ho d’alguna manera. A la Barcelona dels anys 80 n’hi havia exemples prou clars: TNC i Teatre Lliure, TV3 i BTV, MACBA i CCCB, UPF i UB… A Berlín encara era més evident pel fet que eren dues ciutats incomunicades: la duplicitat més clara que hi havia –i encara hi ha avui– sempre m’ha semblat que eren els dos parcs zoològics, a poca distància l’un de l’altre.

Tanco el parèntesi i torno a les altures. La torre de televisió de l’Alexanderplatz té un mirador excel·lent, però és turístic (ecs) i car (25 euros). En canvi, ben a la vora hi ha ara el Fòrum Humboldt, on abans hi havia hagut el Palau Reial de Berlín i, en temps de la RDA, el Palau de la República. Doncs bé, de l’immens terrat d’aquest edifici ple d’història i d’històries, per la mòdica quantitat de 3 euros, es té una visió de 360 graus sobre la ciutat prou impressionant. Si el dia és net es veuen els confins de la metròpoli, plens de llacs i boscs. Ja que parlem d’arbres, obro un altre parèntesi: sabíeu que la majoria d’arbres de carrer (no els dels parcs i boscs urbans) de Berlín són numerats? Vull dir que, si us hi fixeu, veureu que tots tenen una placa amb una xifra. El cadastre d’arbres berlinès, Baumkataster en alemany, inclou mig milió d’exemplars registrats individualment, a l’efecte de millorar-ne la gestió i el control. Ho podeu comprovar en mapes fantàstics com aquest, on també es pot veure si un arbre necessita ser regat; si el tens a la vora i el regues tu, ho pots indicar i tot.

Tanquem també aquest parèntesi i tornem a voltar pels carrers de la ciutat, mentre fem temps fins que sigui l’hora d’anar al concert. Berlín és una ciutat plena de vida, potser perquè històricament també ha patit i ha causat moltes morts. Malgrat tots els malgrats, i malgrat tots els intents dels poders visibles i invisibles per a fer-ho difícil, s’hi respira llibertat. Els arbres potser són numerats, però la gent no. Si ens fixem en la manera de vestir, hi ha molta més varietat en la indumentària que es veu pel carrer que la que es pot veure a les altres grans capitals europees. La barreja de races, llengües i religions és potent. I la de sexes, identitats sexuals o com se n’hagi de dir. També hi ha molta menys gent enganxada a la pantalla del mòbil que a Barcelona, i molta més llegint llibres. Sí, llibres. Hi ha tot un moviment analògic que ha agafat embranzida, sobretot entre els integrants de l’anomenada generació Z. La de la publicitat amb grans pantalles al carrer no és l’única consulta popular en marxa. També n’hi ha una altra sobre les restriccions a la circulació automobilística, amb cartells a favor i en contra. Això també dóna vida a una ciutat. Ja sé que el referèndum que nosaltres volíem organitzar era (i és) d’una altra mena, però per què als ciutadans de Barcelona, Palma o València no se’ns consulta mai res? Tan malament va anar la consulta del 2010 sobre el tramvia a la Diagonal? La resposta, crec recordar, és que sí.

Un sense-sostre recull envasos de cervesa prop de l’estació de Zoologischer Garten per bescanviar-los per monedes o una ampolla plena en un supermercat. Per cada ampolla de vidre, li’n donaran 8 cèntims, fins i tot 25 si és una llauna o una ampolla de plàstic. Ja no queda rastre de la Christiane F. ni de la resta d’adolescents heroïnòmans que campaven per aquí a la dècada dels 70. Hi ha obres pertot i força brutícia. Aquí i allà encara es poden veure restes dels focs artificials de Cap d’Any. A terra ensopego amb una placa (Stolperstein) dedicada a Hugo Lewandowski, assassinat a Auschwitz l’any 1943 i que potser era un avantpassat del davanter del Barça. A més dels clàssics adhesius vermells i negres de FCK NZS enganxats als fanals, aquesta vegada en descobreixo algun que diu FCK HMS. L’ambient bèl·lic fa mesos que carrega l’ambient, fins al punt que el debat sobre si cal introduir el servei militar obligatori és més viu que mai.

Deixebles de Pau Casals, ens submergirem en la música per oposar-nos a les guerres. Ha arribat l’hora d’anar cap a la Potsdamer Platz i ocupar els nostres seients al bloc F de la Filharmònica, una de les sales de concerts més famoses del món. L’edifici construït per Hans Scharoun l’any 1963 continua essent atractiu, amb la seva asimetria i la sala de concerts amb forma de pentàgon. Les entrades per al concert s’han exhaurit, o sigui que les 2.440 butaques s’ompliran. Em sap greu que no hi sigui Serge Vaillancourt, delegat del Quebec i company de batalles fa una colla d’anys, amb qui compartíem l’admiració per Jordi Savall. Però em fa feliç trobar-m’hi la Laura i en Carles, que han comprat dues entrades i són tres (visca la vida!). I un italià que podria ser Roberto Benigni, però que és l’Andrea, que feia molt que no veia i que tampoc no es vol perdre el concert. La resta del públic, alemany i més gran i menys somrient que l’Andrea, així en general.

A les vuit en punt s’apaguen els llums i apareixen els músics de Le Concert des Nations a l’escenari. Els darrers a pujar-hi són el clarinetista Francesco Spendolini i Jordi Savall, vestit de negre, que desprèn elegància en cada moviment. A mi ja fa temps que em recorda un sensei, aquests venerables savis japonesos que esdevenen mestres perquè han nascut abans, que és el significat literal de la paraula. El programa de la vetllada és de luxe i 100% mozartià: el meravellós concert per a clarinet K. 622 a la primera part i l’imponent Rèquiem a la segona. Volem que aquest sigui una pregària en favor de la pau, diu Savall al públic en un perfecte alemany abans de començar a dirigir-lo. Ara sobre l’escenari han aparegut també els integrants de la Capella Nacional de Catalunya. De la qualitat del concert, no en diré res perquè no en sé prou i perquè la solvència d’aquests artistes és més que contrastada. El públic, amb fama d’exigent, els dedica una ovació que dura vuit minuts de rellotge, parcialment dempeus. En acabat, quan la sala ja és mig buida, veig com els músics encara s’abracen i es fan fotos a l’escenari. Intueixo que a ells també els agrada Berlín.