Fantasies i límits dels nostres populistes

Una de les paradoxes, potser la més gran dels corrents populistes que circulen entre l’independentisme, és que es pretengui de fundar una república catalana lliure i, alhora, fer-la excloent per raó d’un ordre mental erigit al marge del funcionament real de la societat, que restaria col·lapsada si se n’aplicaven radicalment les receptes. Un col·lapse que podria produir-se per ineficiència de la producció i la circulació de béns, en prescindir-se d’un gruix de treballadors pels seus orígens, les seves adscripcions o les seves creences, i la consegüent minva demogràfica per a sostenir una economia capitalista europea –poc competitiva, certament, en molts camps, però suficient en l’entorn geopolític on es produeix, tant més que proporciona regularment a Espanya un tribut que es tanca anualment amb un dèficit de 22.000 milions d’euros. La fantasia que, amb menys gent, hi hauria més a repartir entre els justos, topa amb el problema singular de la forma específica de funcionament del capitalisme a Catalunya, acostumat a acumular, sigui quin sigui el règim polític a què hagi estat històricament sotmès, per sobreexplotació de mà d’obra barata. Un fet que la clientela espantadissa dels nostres populistes desvia cap a la identitat amenaçada pels immigrants d’abans, d’avui, i de demà, quan ella mateixa és el producte social i ideològic de les pràctiques del capitalisme nostrat. Això ja ho té, el fet de disposar d’una classe dirigent capitalista econòmicament oportunista, socialment poruga i políticament covarda –n’hi ha prou de llegir la línia editorial del seu diari de capçalera–, ja que les classes subordinades que genera al seu voltant (i a fe que els creients en els nostres populistes ho són de totes passades), en comptes de mirar cap amunt per a esbrinar quins són de debò els “mals de la pàtria”, tenen la vista posada en els de sota, més pobres encara que ells: així poden cercar doctrines redemptores per a satisfer les seves fantasies persecutòries. Anant molt bé, i mentre els nostres populistes fulminarien l’anomenat estat del benestar, sense canviar ni un sol punt de les condicions d’explotació de les classes treballadores a precari, la pobresa dels immigrants d’avui potser acabaria recaient sobre els catalans d’estricta obediència nacional.

Les contradiccions que l’esquema mental populista ha de resoldre són tan profundes que, a banda de les consignes i fórmules en llavis de figures carismàtiques creades ad hoc als mitjans i les xarxes, la fixació del seu imaginari es fa a còpia de crear el buit al seu voltant –cap partit, cap entitat, cap institució no servirien per a fer la república anhelada– i, en conseqüència, deixen la porta oberta no pas a un corrent, moviment, front, o agrupació, que representi l’energia de les masses portadores de llibertat, sinó a un partit únic –el seu, òbviament– ungit per remeiar totes les frustracions individuals del naufragi de l’octubre del 2017. Aquest buit es correspon amb la pretensió de veure’s investits il·lusòriament de les despulles del poder de les bases mobilitzades al llarg de dotze anys de procés. Unes bases, ahir protagonistes de la història, però, avui dia, desaparegudes en tant que subjecte polític i disposades a adquirir el discurs apocalíptic que els garanteixi una fantasia de protagonisme a preu de saldo com la roba dels encants: no saben que, en el discurs dels nostres populistes, ja es troba la fi dels ingenus que entrin en la seva cleda.

La contradicció secundària dels nostres populistes en el pla polític és que han d’utilitzar les bescantades institucions autonòmiques per guanyar el terreny de la propaganda i ofegar qualsevol moviment genuïnament emancipador des de la base i al marge de particularismes i sectarismes de tot ordre: d’aquí ve que l’ANC sigui un objectiu principalíssim a abatre –no els veureu a la marxa de la Columna 27 d’Octubre– per dispersar el moviment i, a continuació, pescar vots –autonomistes disfressats de radicalitat verbal independentista– en les aigües tèrboles de la divisió. D’aquí ve que pretenguin dirigir tota l’energia potencialment alliberadora en el castell d’ombres de la Ciutadella, on tot es reduiria a substituir un minotaure –el totalitarisme fragmentat de l’establiment institucional– per un altre –el totalitarisme del partit únic. En aquest sentit, el nostre populisme no usaria per fer-se amo del poder una tàctica gaire diferent dels feixismes clàssics: desacreditar la democràcia des de la por i el ressentiment, entronitzar la lumpenpolítica, i practicar el cop intern per desgastar i desagregar l’estat i militaritzar la vida pública. És el trumpisme, amb la diferència que l’imperialisme català es va acabar a la batalla de Tetuan i el nostre populisme manca de personal a les altes esferes del poder per a poder practicar-lo.

Seguint la lògica dels nostres populistes, la proclamació de la independència des del parlament mai no tindria lloc, atès que no es reconeix a cap partit la voluntat de fer-la: imaginem, doncs, l’espectacle retransmès en directe d’un grupet de parlamentaris fundant en solitari la nova república en el laberint autonomista sense cap xarxa de base exterior on recolzar; i, en cas que es disposin de debò a fer-la, serà bo i instructiu saber en quins paràmetres es basaria la representativitat del subjecte fundador de la república; amb quines exigències, instruments i poders s’aconseguiria la ciutadania; quina llei electoral garantiria els equilibris de la diversitat; i quina forma de “nova democràcia” superaria els límits de les actuals per configurar una institució contra el “desordre” que, segons els nostres populistes, prové de la manca de control fronterer, quan tothom sap, almenys des de la crisi capitalista del 2008, que són els moviments de persones-mercaderia els causants –i les víctimes– en exclusiva de la dislocació que patim en el vertigen de l’economia global.

Sobre les restes del naufragi del procés, no té futur experimentar robinsonades a la catalana manera i al preu de canviar la pobresa de mans mentre es respecta el capitalisme depredador: l’individu blanc occidental, isolat per recrear la civilització mercantil amb una renovada explotació de l’home i de la natura, és un somni autogratificant de l’imperialisme modern abans de degenerar en Auschwitz i Gaza. Avui dia, desenganyem-nos, no queden illes reals o il·lusòries on refugiar-se: ens toca debatre’ns dins el “desordre” mundial, i a la contra, o morir en l’intent, abans que deixar-nos momificar per doctrines de cafè.