Suposo que tots vosaltres sabeu per quina raó els mestres vam decidir sortir als carrers l’11 de febrer. I també suposo que molts de vosaltres us penseu que ens queixem perquè volem cobrar més i que aquesta és la raó principal per a deixar els alumnes abandonats i desvalguts a l’escola.

Doncs si voleu continuar creient això, no continueu llegint, perquè miraré de desmuntar-vos aquest pensament sobre nosaltres.

En primer lloc, els alumnes van ser atesos a l’escola amb mestres que van decidir (o els va tocar per sorteig) quedar-se a fer serveis mínims. Si hi ha serveis mínims vol dir que hi ha algú que cuida els vostres fills i vetlla per ells. L’única diferència és que no reben una classe habitual com podria ser matemàtiques, català o el que toqui aquell dia. Però, repeteixo, hi ha prou docents per a fer-se càrrec de les vostres criatures.

Dit això, la raó per la qual ens manifestem i sortim al carrer no és només el nostre sou. També, eh?, que la bretxa salarial existeix també en aquest àmbit; que, fent tots la mateixa feina, a Catalunya som a la cua pel que fa als sous que cobrem. I el més gros és que Catalunya és una de les comunitats autònomes on viure és més car. El cost de la vida s’apuja i els sous continuen igual. I sí, segurament, als qui no sou mestres també us passa, i tant! Però que nosaltres lluitem pels nostres drets no invalida el que patiu vosaltres. De fet, us animo a agafar el brau per les banyes, unir-vos i lluitar pels drets que us mereixeu.

Quan vaig començar a anunciar per les xarxes que hi hauria aquesta vaga i, en conseqüència, la manifestació, em vaig trobar amb gent enfadada que em comentaven que ells no hi estaven convocats. Eren les mestres de llars d’infants, que viuen una situació ben similar a la nostra. Estaven enfadades de debò, i no entenien que les mestres de primària o els professors de secundària els podíem comprendre perfectament. Ha de ser una bogeria tenir les ràtios que tenen amb infants de menys de tres anys. I jo em pregunto: que jo defensi els meus drets, els de la meva feina, fa que, automàticament, estigui en contra de totes les persones que no treballen de mestra? La resposta és fàcil: no.

Cada vegada veig més com s’intenta generar odi cap a la resta de persones treballadores sense que hi hagi cap raó clara. No entenc com és que hi ha odi entre la classe treballadora. Exigeixo bones condicions laborals i els metges es queixen que ells estan pitjor. I tant! I tant que estan malament o pitjor! I em sap un greu immens perquè m’han ajudat sempre que ho he necessitat. Jo haig d’estar en contra d’aquesta gent que treballa a hores intempestives per salvar vides? De debò?

Jo haig d’estar en contra de vetlladores, de bombers, de professores de pilates, de les caixeres del súper…? Si són persones treballadores com jo! En tot cas em queixaré dels estafadors, dels qui s’embutxaquen diners perquè sí, perquè tenen un càrrec que s’han inventat.

No sé a vosaltres, però va haver-hi una època que la gent (no em demaneu per què) preguntava si t’estimaves més el pare o la mare. (Diria que això ja no s’estila, almenys ho desitjo.) Jo puc dir que estimo molt la meva mare. Això vol dir que no estimo el meu pare? Perquè també me l’estimo! Només podem triar una persona per a estimar? Tan sols puc estar a favor de les manifestacions que juguen a favor meu? I haig de criticar la resta? Que algú m’ho expliqui.

Dit això, us vull comentar que les manifestacions i vagues convocades no són únicament pel salari. El que demanem és qualitat d’aprenentatge a les aules. Menys alumnes per aula vol dir que podrem estar més pendents dels vostres fills, podrem tenir-hi més vincle i podrem ajudar-los molt més. Que les ràtios baixin és bo per a tothom. A la manifestació hi havia unes nenes alçant una pancarta que deia: “Vull una mestra amb temps.” I sí, ells ho necessiten i nosaltres també, perquè per això ens dediquem a l’ensenyament, per estar per ells.

I sortirà algú a dir-me que abans hi havia quaranta alumnes per aula i no us mentiré, és cert. Ho saps tu, ho sé jo i ho sap el qui ho va repetint dia rere dia. El que potser no es té en compte és que aquests quaranta alumnes no són les quaranta criatures que et pots trobar ara.

Els quaranta alumnes de fa uns quants anys vivien amb la por que el professor no els fumés una bufetada a la cara o els piqués els dits amb el regle. Els quaranta alumnes de fa uns quants anys venien d’una casa on, si el mestre es queixava d’ells, rebien per duplicat. Els quaranta alumnes d’abans no patien l’estrès actual de la immediatesa, no patien la falta d’atenció que hi ha actualment. Podien estar una hora pendents del que deia la mestra i ara, per molt que ho volguessin, no en serien capaços. I alerta, no és culpa seva, sinó de la societat en què vivim. Tot és ràpid, tot s’ha de tenir al moment. L’aprenentatge també. Les classes s’han de programar amb diverses activitats de poca durada, perquè si no perden el fil de l’explicació.

Aquest és només un exemple de la diferència que hi ha entre l’alumnat de fa uns quants anys i el d’ara.

N’hi ha moltíssims més i vosaltres mateixos els podeu trobar. I si no, reviseu quantes vegades heu dit en veu alta “Això abans no passava.” I no passava perquè els temps canvien i, en conseqüència, les persones també.

Amb trenta nens a l’aula no podem assegurar una bona educació, i menys tenint en compte que tothom és diferent i que cadascú té el seu ritme. Us penseu que tots alumnes que fan cinquè tenen el nivell de cinquè? Que jo puc explicar un tema a l’aula i tothom l’entendrà? Doncs no.

I és clar que devia passar abans això, també, segur! La diferència és que abans, si no seguies, repeties o abandonaves els estudis i mala sort per a tu, xato. “Haver estudiat…” Que tens dificultats per a entendre el que se t’explica? Cap a casa a treballar i au!

Ara sabem que l’educació és fonamental, i per això si aquest alumne no segueix, la mestra buscarà alternatives per a fer-li-ho entendre: amb fotografies, de manera vivencial, amb esquemes, amb històries… Ens trenquem el cap per buscar com fer-ho, però, és clar, abans hem de detectar que aquest alumne no segueix. Amb trenta alumnes a classe, ens costarà molt més temps descobrir-ho.

I parlem del decret d’inclusió! Que maco, quan ho vaig llegir! Si hi hagués hagut votacions, hauria votat amb un SÍ amb majúscules.

Alumnes amb diversitats múltiples, amb necessitats educatives especials entrarien a les aules ordinàries. És clar que sí! La realitat del món és aquesta! Quan surtis de l’escola et trobaràs aquesta diversitat al carrer i hi convivim tots plegats. Tothom té dret a una bona educació i tots aprenem de les diferències de la resta de persones que ens envolten, no?

Doncs va resultar que no. La idea era meravellosa, però la realitat va ser una altra.

El problema no han estat mai els alumnes amb necessitats educatives especials, sinó com es du a terme aquesta inclusió. Necessitem recursos, necessitem vetlladores, mestres d’educació especial especialitzades. Necessitem que puguin estar per ells, que ens donin estratègies per a poder ajudar-los, que ens expliquin com actuar en cas d’un atac epilèptic i no sentir-nos desemparades. Que ens diguin com hem d’actuar quan un alumne té una crisi, quan hem de fer retencions. Com ho hem de fer per protegir-lo a ell mateix i la resta d’infants. I, a part d’això, com ajudar-lo a aprendre el temari.

I aquestes persones, afortunadament, existeixen! Però passa que no les deixen treballar. Poca gent per a massa persones necessitades.

De manera que, si us plau, deixem de criticar-nos els uns amb els altres, que el que demanem és una educació de qualitat i que això no vol dir que la teva feina, lector, sigui una merda. Tu també contribueixes en la nostra societat d’alguna manera. Per tant, gràcies.