Cinc ocasions en què la família reial britànica s’ha girat d’esquena als seus membres

The Washington Post · Karla Adam

El rei Carles III d’Anglaterra no ha dubtat a l’hora de despatxar el cas del seu germà Andreu, caigut en desgràcia a causa del vincle que té amb el delinqüent sexual nord-americà Jeffrey Epstein. Li ha retirat el títol de príncep i l’ha fet fora de la casa de Windsor.

Els detalls –com ara que Andreu tenia, presumptament, un contracte de lloguer vitalici a Windsor, i que, en tant que fill de la reina Isabel II, era príncep per naixement– han estat insignificants. Després d’estar setmanes a l’ull de l’huracà, el germà del rei serà anomenat, simplement, Andrew Mountbatten Windsor i serà obligat a abandonar la propietat reial on ha viscut fins ara.

“Carles s’ha guiat pel sentit del deure per preservar la monarquia i mantenir la reputació a canvi de sacrificar el seu germà”, afirma l’historiador reial Ed Owens, qui que afegeix que la monarquia podria haver-se “estalviat molts problemes” si hagués pres aquestes mesures abans.

La monarquia britànica, continua Owens, ha perdurat més d’un miler d’anys, precisament, perquè sovint ha demostrat un pragmatisme fred, fins i tot quirúrgic. Durant segles, reis i reines han demostrat que, quan el deure reial topa amb la família, qui acaba imposant-se és la institució –fins i tot, si això comporta sacrificar-ne un dels membres. El cas d’Andreu no és, ni de bon tros, la primera volta en què l’instint de supervivència reial s’imposa als vincles familiars, com evidencien aquests cinc precedents.

Harry i Meghan, 2020

Quan el príncep Harry i Meghan Markle, tot queixant-se de l’assetjament de la premsa sensacionalista, proposaren una nova relació amb la corona, la reina Isabel II pràcticament ni els escoltà, tot deixant-los clar que no podien tenir un “paper intermitent” i viure a l’estranger a temps parcial mentre continuaven amb les funcions oficials i mantenien l’equip de seguretat.

A les seves memòries, Harry relata la “cimera de Sandringham” del gener del 2020, en què l’àvia, el pare, el germà i els seus principals assessors determinaren les condicions perquè sortís de la reialesa.

Segons Harry, a la cimera es discutiren cinc opcions, que anaven des de mantenir l’statu quo, fins a la separació total. Després d’una hora de debat, l’àvia, el pare i el germà li lliuraren una declaració que deia que el Palau de Buckingham anunciaria públicament l’opció número cinc: la separació total. Harry recorda la seva sorpresa. “Tot estava decidit des de bon començament? La cimera havia estat només per a salvar les aparences?”, recorda que els va preguntar. Ningú no respongué.

“La monarquia és una institució dirigida per gent de sang freda que no es deixa endur per les emocions”, resumeix Owens.

La princesa i el capità, 1955

Als anys cinquanta, la història d’amor entre la princesa Margarida i el capità Peter Townsend captivà el Regne Unit. Townsend, un heroi de guerra que havia treballat per a la casa reial, s’havia enamorat de la glamurosa i vivaç germana petita de la reina Isabel, un amor que la princesa havia correspost.

Però Townsend estava divorciat, un problema insalvable per a l’altra institució que Isabel encapçalava aleshores: l’Església d’Anglaterra. La reina va demanar a la seva germana que esperés un any a casar-se; Townsend fou destinat a Brussel·les. Owens, l’historiador, explica que, tot i que no se sap del cert què passà entre ambdues germanes, es creu que la reina digué a Margarida que, si es casava amb Townsend, hauria de renunciar als deures i privilegis reials.

Aquests privilegis acabaren imposant-se en la batalla pel cor de la jove princesa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys. “Sóc conscient que, si hagués renunciat als meus drets de successió, hauria pogut contraure matrimoni civil. No obstant això, tenint en compte que la doctrina de l’església estipula que el matrimoni cristià és indissoluble, i conscient del meu deure envers la mancomunitat, he decidit d’anteposar aquesta consideració a qualsevol altra”, afirmà. La corona havia guanyat; l’amor havia perdut.

Abdicació, 1936

Tan sols una generació abans, el resultat havia estat molt diferent. Dècades després, l’abdicació del rei Eduard VIII continua essent el sacrifici reial per excel·lència.

Menys d’un any després d’ascendir al tron, Eduard VIII anteposà l’amor a monarquia, tot i que també es podria dir que la monarquia hi anteposà el tron. El govern i l’Església d’Anglaterra provaren d’impedir que es casés amb Wallis Simpson, una nord-americana divorciada, però no se’n sortiren. “M’ha resultat impossible portar la càrrega de la corona i complir els meus deures com a rei, tal com voldria, sense l’ajuda i el suport de la dona que estimo.”

Eduard era molt popular entre el públic britànic, però la classe dirigent hi desconfiava. Owens assenyala que els cortesans del seu successor, Jordi VI, actuaren amb celeritat per evitar que la crisi escalés.

“L’entorn de Jordi veia Eduard VIII com un actiu tòxic, com algú amb potencial de desestabilitzar la monarquia. Per assegurar-se que això no fos així, acordaren de mantenir Eduard i Wallis tan lluny del Regne Unit com fos possible.”

La jugada acabà reeixint, ateses les simpaties d’Eduard envers el Tercer Reich –més encara en un moment en què la Segona Guerra Mundial estava a tocar.

Monarca en temps de guerra, 1917

No era la primera vegada que les relacions de la família reial amb Alemanya esdevenien una font de controvèrsia. El rei Jordi V regnà durant la Primera Guerra Mundial, l’anterior conflicte continental amb Berlín, i el seu paper com a monarca en temps de guerra exigia patriotisme i pragmatisme. El 1917, en plena onada de patriotisme antialemany, el monarca canvià el nom de la família reial –Saxònia-Coburg-Gotha– per Windsor, de sonoritat molt més britànica, i retirà els títols nobiliaris britànics als familiars alemanys. També denegà asil al seu cosí, el tsar Nicolau II de Rússia, per por que donar refugi a un autòcrata pogués atiar una onada de descontentament popular al seu país.

Prínceps a la torre, 1483

Un dels casos més sonats de vessament de sang reial és la història dels anomenats “prínceps a la torre”. Quan morí el rei Eduard IV, el tron passà al seu fill de dotze anys, que fou coronat Eduard V, i el seu oncle Ricard, duc de Gloucester, esdevingué “Lord Protector” (“Monsenyor protector”); és a dir, en rei interí.

Poques setmanes després, Ricard declarà il·legítims els seus nebots i els tancà a la Torre de Londres, per coronar-se a si mateix amb el nom Ricard III. Els prínceps van desaparèixer i ningú no els tornà a veure.

Mai no s’ha pogut demostrar del cert que Ricard ordenés d’assassinar els nens. Dos anys més tard, l’usurpador va ser destronat per Enric de Tudor a la batalla de Bosworth, i una família nova –però tan despietada, o més– ascendí al tron.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb