L’empelt franquista encara a Catalunya

El cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco torna a ser una escopinada a la memòria històrica de Catalunya. Com sempre. Els feixistes feien la guerra contra el moviment obrer i contra el progrés social de la república, sens dubte, però amb la historiografia seriosa a la mà és innegable que l’espanyolització de les altres nacions de l’estat, sobretot dels Països Catalans, també n’era un objectiu central, i que es perllongà durant molt de temps. El professor Francesc Vilanova, el nostre gran historiador del final de la guerra, l’exili i l’assentament franquista al Principat, ho il·lustrà ben simbòlicament amb els cartells que els feixistes penjaven per Barcelona el gener del 1939: “Ha llegado España.” Mig segle després, tanmateix, en la consciència de la classe dirigent espanyola no hi ha cap rastre d’una crítica fonda, ni general ni parcial, sobre el factor nacionalitzador del cop d’estat del 1936 i de tota la violència assimiladora que el va seguir.

Aquestes darreres dècades, el record de Franco, irresolt, i la qüestió nacional, irresolta, han continuat dialogant com afluents bessons del mateix riu. Les primeres eleccions en què van poder votar els nascuts el 1977 van ser les del 1996. Fou la primera vegada que el nacionalisme català va poder pactar amb la tradició política hereva del franquisme, i la primera vegada que els hereus, apadrinats per José María Aznar, es permetien un cert flirteig republicà, amb el somni d’un presidencialisme a la francesa. Els populars i els convergents es van refiar massa de la modernitat, sense adonar-se que la ferida encara era tendra perquè ningú no l’havia operada mai de debò. Després, la capsa de Pandora nacional es va reobrir i el fantasma del dictador va tornar. Franco no se n’havia anat mai de sota la màscara de l’ala més rància dels populars, però amb la llei de memòria democràtica de José Luis Rodríguez Zapatero els socialistes el van tornar a convertir en un actor polític.

Així, el primer gran gest del govern de Pedro Sánchez fou desenterrar el cadàver de Franco del Valle de los Caídos, i això atia avui Vox per explotar les pors antigues. Aquesta setmana, en referència a les memòries de Juan Carlos, el president espanyol va dir que li resultava “particularment dolorós, en un país on encara hi ha famílies que cerquen els seus parents a les fosses comunes, sentir que el rei emèrit fa lloances al dictador”. El mateix dia, el ministre Óscar López va piular una imatge d’un rètol de l’Institut Nacional d’Habitatge franquista amb la frase: “Si Abascal portés [com a ministre] Habitatge, com avui ho ha desitjat Feijóo.” Si Espanya hagués obrat democràticament amb Catalunya durant el procés, ara tindria una idea més vigorosa de democràcia per a cohesionar-se; com que els jutges i la policia van fer la feina bruta, els espanyols que es consideren demòcrates no tenen més per a oferir que la resistència contra Vox.

El franquisme volia espanyolitzar Catalunya, i Espanya mai no se’n podrà extirpar de dins la petjada fins que no combati, doncs, l’espanyolització de Catalunya. Això, en un estat on aquesta frase no sonés com un deliri, voldria dir no limitar-se a constatar la repressió nacional del franquisme com una postil·la en un assaig o com un afegitó en una conferència, sinó combatre’n les conseqüències com a exercici polític sistemàtic. La resta és xerrera. Dut a les últimes conseqüències, tal plantejament és ingenu, és clar, perquè és un oxímoron: la manera més fonda que tindria Espanya d’atendre’l fóra directament permetre la independència, cosa que no serà mai damunt la taula. El cas és que cap projecte espanyol hegemònic no treballa ni remotament de manera activa per la cultura i la llengua catalanes, per exemple, que significaria la primera passa tímida d’aquesta fantasiosa reparació. Els bocins que amollen els amollen, a tot estirar, com a concessions.

No cal dir que en els exàmens de consciència política de la progressia espanyola o dels conservadors més cultes, que exigeixen als catalans un compromís irrenunciable amb les lleis i les normes que es dicten a Madrid, la pretensió de corregir seriosament res de tot això és impossible de detectar. Només cal consultar l’agenda dels actes de “España en libertad”, la campanya del govern espanyol per a commemorar la mort del dictador, i copsar-ne l’absència d’actes específics sobre la repressió nacional a Catalunya. Les expressions genèriques com “llibertat” i “drets” han anat substituint tota concreció. De la mateixa manera que l’antropòleg Manuel Delgado es queixa sempre que les narratives oficials amaguen la militància de moltes personalitats comunistes, la condició nacional sol també restar relegada, com un angle obscur i negligible; i amb aquest menyspreu persistent s’acaba organitzant una Fira de Guadalajara sobre Barcelona en què ningú no es recorda dels escriptors catalans que van fer literatura catalana a l’exili.

Fins i tot l’esquerra espanyola més enllà del PSOE, agombolada pel moment woke –en el millor sentit de la paraula– internacional, ha reavaluat amb una vergonya pròpia les ferides del colonialisme a l’Amèrica Llatina, i amb una vergonya pròpia ha pretès de cosir les del patriarcat. L’espanyolisme, en canvi, quan no el practiquen directament, l’atribueixen a la seva classe dirigent, que ells també diuen que volen derrotar, i així se’n desentenen. Mentrestant, es neguen a veure cap dinàmica colonial en la relació de Madrid amb Catalunya, i encara, quan es parla del colonialisme espanyol s’afanyen a fer-ne responsable la burgesia catalana i ens exigeixen que els catalans visquem amb vergonya pròpia –cosa que, d’altra banda, fem– l’explotació i l’espanyolització d’un continent que no parla precisament català.

No demano una altra cosa –després del procés fóra il·lús, i fóra no haver entès que el nacionalisme espanyol, transversalment, es replega quan Catalunya el desafia–, però ho constato. Si els espanyols demòcrates i amb esperit crític volen que no reviscoli la cendra del dictador, podrien començar per fer-se càrrec de la lluita contra el procés de substitució lingüística als Països Catalans. La veritat, em sembla, és que ja els va bé que l’empelt franquista continuï treballant, amb l’ajuda de l’economia i de la demografia, per a resoldre’ls un problema cíclic que no saben com treure’s de sobre.