Ievgueni Morózov: “L’esquerra europea no es fa les preguntes adequades”

El bielorús Ievgueni Morózov (Saligorsk, 1984) és un dels analistes del món de la tecnologia més influents i lúcids d’Europa. És doctor en història de la ciència per la Universitat Harvard i ha publicat en mitjans de prestigi d’arreu del món. És un detractor exhaustiu de l’etiqueta “tecnofeudalisme”, que l’ex-ministre grec Ianis Varufakis va posar de moda per entendre el poder de les grans empreses tecnològiques que van acumulant un poder desorbitat. Morózov considera que, en realitat, no som pas en un canvi de règim econòmic, sinó en una fase natural del capitalisme governada, encara, per l’imperialisme ianqui. “No és una qüestió de governs contra oligarques, sinó de països que no són els Estats Units contra els Estats Units”, diu. Per això critica durament que l’esquerra europea no es faci “les preguntes adequades”. Fa uns dies va ser a Barcelona per al primer Festival READ.

—Fa poc vau escriure que els oligarques de les grans tecnològiques ja actuen com si fossin intel·lectuals públics. Volen influir en la narrativa política. Per què? 
—S’han adonat que han desatès durant massa temps el debat polític sobre la tecnologia i la intel·ligència artificial. Aquesta última dècada, han vist que molts dels seus treballadors es radicalitzaven, fins al punt que això havia esdevingut un factor de risc. Han entès que els seus interessos estan en joc. La indústria tecnològica és el sector més avançat de l’economia capitalista i de l’economia dels Estats Units, en un moment ple de batalles culturals molt aferrissades. Aquests oligarques han conclòs que si no comencen a participar dels debats, en pagaran un preu. I per això ara són tan proactius. Però no tan sols fan d’intel·lectuals públics.

—Què més fan?
—També miren d’impulsar la seva agenda mitjançant inversions, mitjans financers i econòmics. Els intel·lectuals escrivim assaigs, mirem de justificar les nostres idees, argumentem. Ells, no. Ells fan juguesques, inverteixen en contra de les idees que no els agraden, com ara els criteris ESG, que orienten les empreses a ser més responsables en relació amb el medi, per exemple. I no escriuen res per justificar-ho: munten un fons d’inversió especulatiu per a castigar els capitalistes que gosen de desviar-se amb polítiques ambientals. No hi ha cap voluntat de respectar la idea habermasiana d’una deliberació en l’esfera pública.

—Quines conclusions hem de treure de la breu incursió d’Elon Musk al govern dels Estats Units?
—Musk es pensava que l’èxit al món dels negocis es podia traduir fàcilment en èxit polític, i que transformar l’administració seria tan senzill com transformar les seves empreses, en què, com a director executiu, pot acomiadar tothom que no li agrada. Però el sector públic no funciona així i s’hi ha trobat molta resistència. En part, perquè aquesta mena de gent no entenen la naturalesa de la burocràcia, dels serveis públics i de les institucions que se suposa que han de transformar. Però també perquè el projecte de Donald Trump té tensions i contradiccions internes; és una amalgama de faccions que no sempre coincideixen. Ara ho veiem amb la intel·ligència artificial: hi ha una batalla entre els partidaris de regular-la i els que hi estan en contra.

—En la seva batalla contra Musk, Steve Bannon va dir que la gent normal no ens podem arribar a imaginar quin programa polític tenen aquests oligarques tecnològics, ni quins són els seus propòsits reals.
—És evident que els somnis d’un ciutadà d’Iowa no són tan sofisticats com el de Musk, que pensa en la colonització de Mart i la implantació de sensors al cervell. Ara bé: el trumpisme ha tingut tant d’èxit perquè combina aquestes dues forces, aparentment oposades. Per una banda, el projecte reaccionari i gairebé utòpic de Bannon, que consisteix a tornar a l’era idealitzada dels anys trenta als seixanta dels Estats Units, amb estructures socials i familiars rígides. I, per una altra, el projecte hipermodernista de Musk, que fins i tot fantasieja amb un sistema completament mercantilitzat de reproducció sexual, cosa que, evidentment, contravé la noció de la família tradicional. L’última vegada que totes dues línies de pensament van convergir va ser amb el nazisme i el feixisme, que apel·laven a l’autoritat, la tradició, la sang i la terra, i, en canvi, sobretot en el cas d’Itàlia, hi havia una fascinació pel futurisme. Aquesta dialèctica els dóna força, i els demòcrates i l’esquerra no hi han sabut competir.

—Pot un govern democràtic plantar cara al poder d’aquests gegants tecnològics, avui, si s’ho proposa de debò?
—No és una qüestió de governs contra oligarques, sinó de països que no són els Estats Units contra els Estats Units. No tenen tanta autonomia, aquestes empreses tecnològiques. En temps de l’administració Biden, les regulacions que va imposar Europa no els van agradar gens, i van fer-hi molta campanya en contra, però a la pràctica n’admetien la legitimitat, i toleraven més o menys les normes sobre fiscalitat i la limitació dels discursos d’odi. Ara ja no passa, això. Quan Europa mira de regular l’activitat d’aquestes empreses amb una Llei de Serveis Digitals i amb la Llei d’Intel·ligència Artificial, rep represàlies en uns altres àmbits. Amb blocatges d’acords comercials, per exemple. Trump farà tant com pugui per frenar-ho. Per això sóc tan escèptic amb la tesi del tecnofeudalisme.

—En quin sentit?
—El terme “tecnofeudalisme” presenta, sobretot, una lluita entre governs i empreses quan, en realitat, és una lluita dels Estats Units, governi Trump o no, contra la resta. Si parléssim d’empreses suïsses, noruegues o, fins i tot, xineses, el debat seria completament diferent. El problema és l’imperialisme, almenys en part. Fins ara, ja hi havia marcs analítics que explicaven la fusió entre el poder estatal i el corporatiu. La teoria de la dependència, la teoria del sistema-món, el concepte d’imperialisme. En canvi, aquest discurs actual sobre el “tecnofeudalisme” concentra l’atenció en atacar les grans tecnològiques d’una manera molt populista, i perd de vista que són, en realitat, l’expressió de l’hegemonia nord-americana en l’esfera global. Em sembla una degradació molt trista de la capacitat analítica de l’esquerra per a entendre com s’entrellacen el poder públic i el privat.

—Així, quina relació haurien de tenir els governs europeus amb els gegants tecnològics? El govern danès, per exemple, va nomenar un ambaixador exclusiu per a Silicon Valley. Aquesta lògica diplomàtica forma part del mateix error d’interpretació?
—Mireu: Europa és, de fet, una colònia dels Estats Units. Tecnològicament, militarment… En molts sentits. Tenim desenes de bases militars nord-americanes instal·lades al continent. En aquestes condicions, quina altra relació hi pots tenir? Només pots ser-hi amistós, encara que això t’acabi destruint el model econòmic. Us en posaré un exemple.

—Digueu.
—ASML és una empresa neerlandesa que fabrica la maquinària necessària per a produir xips. És un autèntic gegant europeu, i ara està a punt d’entrar al capital de Mistral [una start-up francesa dedicada a la intel·ligència artificial]. Han perdut vora cent mil milions de dòlars de valor borsari perquè els Estats Units els van dir que no podien vendre a la Xina. I si ho feien, els amenaçaven amb sancions, amb imposar noves condicions als Països Baixos, amb fer-los la guitza. Què fa Europa? Complir. La dependència respecte dels Estats Units aporta molts beneficis, com ara l’exportació de cotxes alemanys, però té costs molt alts que frenen el desenvolupament de la indústria europea. Hi insisteixo: la qüestió de fons no és tant la relació entre Europa i les grans tecnològiques com la relació entre Europa i els Estats Units.

—És una batalla sobretot geopolítica, doncs. Podeu explicar de quina manera afecta la vida de la gent? Per què els ciutadans s’haurien d’interessar per la guerra dels semiconductors, per exemple?
—Els semiconductors alimenten bona part de l’electrònica que fem servir cada dia, dels cotxes als dispositius de mà, i també en processos de fabricació més avançats. No tenir control sobre aquests components situa Europa en una relació de subordinació respecte de qui en domini parts essencials de la infrastructura. Passa amb els semiconductors, però també amb la intel·ligència artificial. Els europeus podem dir: “No ens cal tenir el control dels grans models de llenguatge ni dels centres de dades que els fan funcionar. Ens limitarem a ser consumidors dels serveis que produeixin els Estats Units.” El problema és que si només ets consumidor, és molt fàcil manipular-te. Només t’han de tallar l’accés. Això s’ha vist molt clarament en la dinàmica entre els Estats Units i la Xina.

—A veure.
—Durant molt de temps, Washington va restringir la venda de xips avançats a la Xina per evitar que pogués desenvolupar sistemes avançats d’intel·ligència artificial. Fa poc, el secretari de Comerç dels Estats Units va dir en un programa de televisió que l’estratègia és vendre’ls tecnologia inferior, xips de segona categoria, per fer-los dependents de la tecnologia nord-americana i impedir-los de desenvolupar la seva. De fet, va utilitzar el terme “addicció”. Als xinesos, això els evoca inevitablement les guerres de l’opi i uns altres episodis traumàtics en què tenien una dependència absoluta dels Estats Units.

—Així doncs, què passarà?
—Que es fa molt evident que els Estats Units pretenen una relació de poder i de dependència, i els xinesos no volen que el seu desenvolupament nacional depengui dels interessos d’un altre estat sobirà. Per això, la Xina ha anunciat que prohibirà que les seves empreses facin servir els xips de Nvidia, i que les obligarà a fer servir els de Huawei. Per a ells, senzillament, és una estratègia molt més segura a llarg termini. Europa s’ha de fer la mateixa pregunta. Encara volem tenir indústria pròpia, una estratègia industrial activa i sectors clau? Encara volem desenvolupar coses? O ens conformarem a ser l’únic actor global que continua creient en el lliure comerç? Si és així, podem assumir el risc. Però és una via que va a contracorrent.

—Havíeu intentat de plantejar-ho, això, amb el projecte Eurostack. Podeu explicar en quin punt es troba?
—És més una idea que no pas un projecte. De fet, dins aquesta idea hi ha imaginaris que competeixen i tot: hi ha qui voldria vincular-la molt estretament a la indústria i hi ha qui li voldria donar una visió més geopolítica, orientada a l’autonomia europea. De moment, no és un projecte oficial. L’acord de coalició del govern alemany, per exemple, l’esmenta de passada. En teoria, encara hi ha temps per a reaccionar. El problema és que res d’allò que hem vist fins ara, incloent-hi l’acord comercial que Ursula von der Leyen va tancar amb Donald Trump, no em fa pensar que hi hagi una voluntat real de plantar cara. La situació actual és bàsicament de capitulació. I mentre Europa continuï capitulant en tot, sense debatre ni tan sols sobre la conveniència del rearmament i els límits que hauria de tenir, no veig que sigui gaire factible desafiar de debò les exigències de Trump.

—Posem que Europa es decideixi a guanyar autonomia en l’àmbit tecnològic, per començar. No esdevindrà sobirana de la nit al dia. En el camí d’anar recuperant sobirania, haurà d’assumir que haurà d’arribar a acords amb el dimoni i col·laborar amb Silicon Valley?
—Ha passat a tot arreu. La Xina no va dir de sobte: “Fora totes aquestes empreses!” Les van deixar entrar al seu mercat immens, però els van imposar condicions: transferència de propietat intel·lectual, compartició de coneixement, creació d’empreses conjuntes. No és tan difícil. Tan sols cal la voluntat de modelar certes indústries amb la intenció que, tard o d’hora, puguin ser replicades i controlades pels teus governs nacionals. La Xina va estar encantada de rebre fabricants de cotxes europeus i americans: així n’aprenia. 

—Avui la indústria automobilística xinesa és capdavantera.
—I l’europea ja no. En part, perquè Europa, per la seva fe en el lliure comerç i la gran dependència que té de les exportacions, sobretot Alemanya, no vol batalles incòmodes. Però és perfectament possible d’imposar condicions a les empreses nord-americanes. Els podríem dir: “Podeu vendre els vostres productes a Europa, però heu de complir unes normes.” No hauries de permetre que et responguessin que Irlanda és massa petita o que si a Grècia hi governa Syriza, se’n van de Grècia. Si Europa fos intel·ligent, diria: “Si us n’aneu, de Grècia, us n’aneu de tota la Unió.” I complirien.

—No sortiria de franc.
—No, és clar. Europa s’exposaria a represàlies dels Estats Units o aranzels sobre la indústria automobilística i hauria d’estar preparada. El cas és que res d’això no passarà mentre Alemanya continuï essent la potència hegemònica dins el projecte europeu i pugui blocar qualsevol proposta de regulació si perjudica els seus cotxes. Per una altra banda, el problema és que la indústria automobilística alemanya ja es mor igualment, i no pas per les regulacions o les pressions internes, sinó per la competència de la Xina. 

—Posem que l’esquerra europea sí que es decideix a plantar cara. És un error que els polítics europeus d’esquerra parlin de tecnofeudalisme, més enllà de l’anàlisi? No pot ser una etiqueta llaminera per a fer prendre consciència d’un problema complicat? 
—No és necessàriament un error polític si l’objectiu és mobilitzar. El terme “tecnofeudalisme” pot ser altament efectiu com a retòrica populista, el problema és que la retòrica substitueixi una anàlisi política real. D’acord, són empreses tecnològiques molt poderoses, però com és que totes recapten capital a l’Orient Mitjà? Com és que totes tenen alguna vinculació amb els estats del Golf? Com és que obtenen tants fons de SoftBank, que ni tan sols és un banc, sinó una empresa japonesa que demana milers de milions en préstecs al Japó i després els presta perquè companyies com ara OpenAI puguin continuar essent deficitàries durant anys, mentre cremen capital?

—I com és?
—Tot això encara respon al capitalisme i als imperatius d’acumulació de capital. I encara ho modula el poder polític dels estats. Cal entendre com funciona l’economia global. A parer meu, la història econòmica d’aquests últims dos-cents anys ens ensenya que l’acumulació capitalista sempre ha estat estructurada i mediada pel poder estatal. Pensar que de cop i volta tot ha canviat, que les coses s’han tornat polítiques i que ja no té res a veure amb la inversió productiva, em sembla una manera francament estrambòtica de presentar el problema. Massa sovint, l’esquerra diu: “Aquests oligarques feudals no produeixen res.” És absurd. Aquestes empreses gestionen els mitjans de producció que la resta necessiten. Per això compren serveis d’intel·ligència artificial, serveis de computació en el núvol i tota la resta. Per construir aquests nous mitjans de producció, empreses com ara Amazon, Google i Microsoft inverteixen cada any centenars de milers de milions de dòlars. Amb quina lògica es pot anomenar feudal un sistema que, en el fons, és tan capitalista com ho va ser en el seu moment l’expansió del ferrocarril?

—En termes estratègics, què canvia, aquesta anàlisi? Com ha de canviar l’acció política de l’esquerra segons si veu les tecnològiques com si fossin senyors feudals o grans capitalistes clàssics que acumulen com més va més poder?
—No és tant una qüestió d’intervencions polítiques immediates. Al capdavall, les solucions a curt termini podrien ser les mateixes: fragmentar aquestes empreses, regular-les més, gravar-les amb més imposts. El problema de l’esquerra és que li manca una anàlisi seriosa del capitalisme global. Es complau tot parlant de neoliberalisme, d’austeritat, de privatitzacions o de la corrupció de les elits, i no entén que aquests últims quinze anys hi ha hagut canvis molt profunds en la manera en què funciona el capitalisme.

—Com ara?
—El paisatge actual és farcit de gestors d’actius, fons sobirans, empreses de capital privat i de capital de risc. Totes representen faccions diferents del capital i totes s’haurien d’analitzar com a possibles fonts de problemes per a l’esquerra. Res de tot això no ho podrà afrontar cap estat tot sol, de manera que d’aquesta anàlisi n’hauria de sortir un replantejament del projecte europeu. En canvi, la major part de l’esquerra europea s’estima més de no entrar en aquests marcs globals abstractes, perquè no mobilitzen. Avui la política va de xarxes socials, i és molt més fàcil fer un mem contra la privatització d’una part del sistema sanitari que no pas articular una crítica sobre com alguns països europeus també participen en l’explotació del sud global, per exemple. L’esquerra europea no es fa les preguntes adequades. 

—Quines s’hauria de fer?
—Agafem el cas de Noruega o Suïssa, que han acumulat enormes paquets d’accions tecnològiques. El banc central suís té participacions ingents en grans empreses. El fons sobirà noruec fa grans inversions en companyies com ara Palantir i Tesla. Qui se’n beneficia? Els pensionistes noruecs, per exemple. Si fa no fa igual amb els fons de pensions holandesos. Molts diners europeus es canalitzen cap a la tecnologia perquè és el sector més rendible. L’esquerra ho ha d’acceptar, que tots aquests diners s’inverteixin en Silicon Valley? O hauria de treballar per construir alternatives europees? Aquestes són les preguntes. I no m’imagino l’esquerra espanyola, ni la portuguesa, ni la grega, plantejant-se de debò aquestes qüestions.

—Per què?
—Perquè impliquen decisions difícils. Potser implicaria, per exemple, dir a tothom que inverteix en borsa des del mòbil o compra ETFs que ho ha de deixar de fer, perquè la major part d’aquestes accions estan vinculades a la intel·ligència artificial o a les criptomonedes, i això és perniciós. Això té un preu, és clar. Molts dels teus votants et veurien com una força reaccionària que vol reservar la inversió només als grans gestors d’actius, a Goldman Sachs, i no a la gent del carrer. Aquestes són les converses incòmodes que l’esquerra hauria de tenir i no té.

—Fa temps que aviseu que, tard o d’hora, es dispararan els preus de tot allò que fem servir a Internet, i que això també afectarà la intel·ligència artificial. Pot ser que tot això que heu dit canviï, de sobte, per una gran crisi en aquest sentit? 
—Sí. Probablement, ja som en una bombolla tecnològica i aquesta bombolla pot explotar, perquè moltes d’aquestes empreses estan sobrevalorades. Però, a diferència de la situació de l’any 2000 amb les “punt com” i la inversió en cables submarins, el potencial dels models d’intel·ligència artificial mantindran l’atenció de la classe inversora durant força temps. És cert que la major part d’aquestes empreses no són rendibles, no ho han estat i probablement no ho seran els anys vinents. La qüestió és si la narrativa serà capaç de mobilitzar prou capital per a tapar els forats i, fins ara, res no indica que ho serà. Ja hem vist aquesta història amb Uber. 

—Què va passar, amb Uber?
—Durant els primers deu anys o quinze no va ser rendible. Perdia milions de dòlars, exercici rere exercici. Potser el primer trimestre amb beneficis va ser fa dos anys o tres. No han recuperat tant com van perdre, i probablement no ho faran, perquè l’horitzó temporal dels inversors pot ser molt llarg. Per això, malgrat la bombolla, no hem d’esperar que una crisi resolgui tots aquests problemes. Cal entendre que durant molt de temps gran part del capital va estar inactiu, només es podia invertir en immobles o infrastructura. Ara gran part d’aquest capital s’ha canalitzat cap a la construcció de centres de dades i l’entrenament de models d’intel·ligència artificial.

—Però no és cert que aquestes coses es poden trencar bruscament, d’imprevist? Fa uns quants mesos, l’aparició sorpresa de DeepSeek gairebé va fer col·lapsar Nvidia. 
—Sí, però no ho va fer, i aquesta és precisament la qüestió. Van perdre sis-cents mil milions de dòlars en un dia, però després els van recuperar amb les noves dades. Això demostra que el sistema és força resilient. Amb els avenços d’aquests últims mesos, empreses com ara Google ja valen tres bilions de dòlars. La bombolla els podria desinflar una mica, potser fins a dos bilions i mig, però tot indica que les seves valoracions reflecteixen que l’economia global es transforma: aquestes empreses esdevenen intermediaris decisius per a la prestació d’uns altres serveis, ja sigui en salut, educació, transport, banca o seguretat nacional. Són el pany que obre la porta. Idealment, les hauríem de substituir per alternatives públiques. El funcionament actual és molt irracional: recapten milers de milions de dòlars per elaborar funcions que els competidors ja havien creat una setmana abans. 

—…
—Com tot el capitalisme, és un sistema que funciona amb molta irracionalitat, i amb crisis de sobrecapacitat i sobreproducció, com les que van afectar la indústria automobilística els anys vuitanta i noranta. Amb els centres de dades passarà la mateixa. La lliçó principal és que, més enllà de causar una certa turbulència en què uns inversors guanyaran i uns altres perdran, probablement aquestes empreses encara es tornaran més importants estructuralment per al funcionament de l’economia global.