21.09.2025 - 21:40
Bloomberg · Craig Stirling i Alessandra Migliaccio
Com més va més governs europeus es veuen a si mateixos incapaços d’aplicar el programa polític.
El primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president francès, Emmanuel Macron, són segurament els casos més flagrants, però els seus homòlegs arreu del continent –de la Haia a Varsòvia, de Berlín a Madrid– es troben en una situació com més va més semblant, tot fent equilibris per obrir-se camí en països ingovernables.
Gran part del continent europeu es veu afectat per un còctel perillós de pressuposts ajustats, burocràcia feixuga, fragmentació parlamentària, augment de l’extremisme polític i, en termes més amplis, un clima general de discòrdia política que sovint es manifesta en grans protestes als carrers.
Per als governs europeus, que s’aferren a un centre polític com més va més fràgil, la pretensió que tot continua com sempre ha començat a deixar pas a una admissió implícita que la paràlisi i l’agitació del continent segurament han arribat per quedar-s’hi, més encara en un moment en què l’extrema dreta obté resultats com més va més bons en els sondatges electorals a Alemanya, l’estat francès i el Regne Unit.
“Sóc força pessimista”, diu Giovanni Orsina, director del departament de Ciències Polítiques de la Universitat Luiss de Roma. “El món ha canviat, i Europa ha esdevingut una peça quadrada que ja no hi encaixa.”
La crisi de la governança dels països europeus té arrels compartides, com ara la ruptura del consens sobre com distribuir els beneficis del feble creixement econòmic del continent, i l’envelliment de la població, que ha agreujat la pressió fiscal i ha afegit una dimensió generacional a les dificultats polítiques del continent. Encara que l’estat francès i el Regne Unit han esdevingut els grans focus de tensió pressupostària, qualsevol país amb un sistema de pensions públic, inclosos Alemanya i l’estat espanyol, també es veurà obligat a prendre decisions incòmodes aquests anys vinents.
La història d’Europa ofereix un recordatori vívid dels perills que poden germinar en una situació com aquesta. L’eco dels anys d’entreguerres –quan el caos a Itàlia i Alemanya incubà el feixisme, que també acabà arrelant Portugal i l’estat espanyol– reverbera com més va amb més força. Els casos de l’estat francès i el Regne Unit –que, absorts en els problemes interns, no aconseguiren de veure el perill que representava l’auge del règim nazi a Berlín– també ressona amb el moment actual.
Si tornem al present, l’estat francès és l’exemple més clar d’inestabilitat i estancament polític del continent. El seu cinquè primer ministre del país en dos anys, Sébastien Lecornu, es veurà obligat a fer concessions a l’esquerra per aprovar el pressupost i mantenir el govern al poder.
A menys de dos anys de la fi de la presidència de Macron, l’extrema dreta del Rassemblement National espera rere bastidors l’oportunitat de governar finalment el país, que tot sembla indicar que està a punt d’arribar.
“Europa viu amb el llegat de quinze anys de crisis, de la crisi de l’eurozona a la pandèmia i la guerra a Ucraïna. El resultat són parlaments fragmentats, partits polaritzats i un electorat com més va més volàtil. Quan aquestes dinàmiques es combinen amb les restriccions fiscals prevalents en molts països, la capacitat dels governs per a dur a terme canvis polítics significatius es veu limitada”, explica Antonio Barroso, analista sènior de geoeconomia de Bloomberg.
Al Regne Unit, mentrestant, el primer ministre, Keir Starmer, es troba en una situació com més va més complicada. El mandat polític que li concedí la contundent victòria a les generals britàniques de l’any passat, en què obtingué una àmplia majoria parlamentària, sembla haver-se evaporat en qüestió de mesos. Figures clau de l’executiu s’han vist empeses a dimitir, i els mercats de deute han demostrat símptomes de fragilitat evidents.
Amb la inflació a l’alça i una revolta interna al si del Partit Laborista, l’extrema dreta del Reform Party, encapçalat per Nigel Farage, ocupa la primera posició als sondatges i té els ulls fits a Downing Street –més encara després de la demostració de força que suposà la manifestació d’extrema dreta de la setmana passada al centre de Londres, la més gran de la història de la ciutat.
La càrrega de deute d’Alemanya és molt de menor que la del Regne Unit i l’estat francès. Però la coalició del canceller, Friedrich Merz, forjada després d’una discreta victòria electoral el febrer que obligà els democristians a renovar l’aliança amb els socialdemòcrates, ja ha començat a mostrar esquerdes.
El mandat parlamentari del govern al Bundestag és tan precari que ambdues forces es veieren obligades a forçar una votació clau per a augmentar la despesa en defensa abans de la presa de possessió de Merz, cosa que permeté al govern entrant de garantir-ne l’aprovació gràcies a la majoria parlamentària de l’executiu anterior. L’extrema dreta de l’AfD és ara el principal partit de l’oposició a Alemanya i, ara com ara, està empatada amb la CDU de Merz en els sondatges amb vist als pròxims comicis.
A l’estat espanyol, la coalició de govern encapçalada pel socialista Pedro Sánchez s’ha aferrat al poder únicament gràcies a una fràgil aliança amb els independentistes catalans. Portugal, el país veí, ha fet ni més ni menys que tres eleccions en tres anys.
Itàlia podria semblar un cas atípic entre els països més grans d’Europa: fa poc, Giorgia Meloni es convertí en la primera ministra que més anys ha ocupat el càrrec d’ençà que Silvio Berlusconi abandonà el poder el 2011.
Així i tot, la primera ministra es troba lligada de mans i peus per les exigències contraposades dels partits que integren la seva coalició de govern, l’enorme deute del país i un sistema polític dissenyat per a limitar el poder de l’executiu.
Els problemes polítics també s’acumulen a la resta d’Europa. El primer ministre neerlandès, Dick Schoof, sobrevisqué a una moció de confiança a final d’agost, però s’enfronta a eleccions anticipades el mes vinent. Bèlgica trigà més de mig any a formar govern després de les eleccions de l’octubre, cosa que comporta una millora considerable respecte dels 500 dies que trigà a formar-se l’executiu anterior.
A l’est del continent, el segon any de Donald Tusk com a primer ministre de Polònia s’ha vist truncat per la sorprenent victòria de l’ultranacionalista Karol Nawrocki, que com a nou president del país podrà vetar qualsevol intent de reduir un dels dèficits pressupostaris més grans del continent. Romania, per la seva banda, comença a veure la llum al final del túnel després de la pitjor crisi política d’ençà de la caiguda del règim comunista, que esclatà quan un candidat pràcticament desconegut guanyà la primera volta de les presidencials de l’any passat entre acusacions d’ingerència russa.
La impotència col·lectiva generada per la fragmentació de l’ordre polític europeu ofereix una finestra d’oportunitat única per a Putin, que ha manifestat la voluntat de posar a prova les vulnerabilitats defensives dels seus veïns amb una onada d’atacs contra Polònia i Romania. La Xina ha provat d’afeblir la unitat política del continent a còpia de cercar aliances amb països com ara l’estat espanyol, i el desigual acord comercial de Trump amb la UE ha posat en relleu la feblesa geoeconòmica del bloc.
Molts governs poden consolar-se amb el fet que encara tenen temps per a revertir la situació. Als països més grans i influents del continent encara els queda un any, com a mínim, per a les següents eleccions generals; en el cas del Regne Unit i Alemanya, els següents comicis podrien endarrerir-se fins el 2029, sempre que els governs respectius aconsegueixin de mantenir-se dempeus. Això sí, ambdós executius hauran d’acostumar-se a veure els respectius dirigents reduïts a una espècie de cap d’estat: figures d’autoritat, però sense capacitat per a governar.
Viktoria Dendrinou, Piotr Skolimowski, Andra Timu, Sofia Horta e Costa, Kamil Kowalcze, Ania Nussbaum, Andrew Atkinson, Dasha Afanasieva i William Horobin han contribuït a aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
