Bloomberg · Weilun Soon, Gerry Doyle i Becca Wasser

Cada dia que passa amb l’estret d’Ormuz clausurat augmenta el cost de la guerra de l’Iran per a l’economia mundial.

Sembla improbable que el trànsit per l’estret recuperi la normalitat si no hi ha un alto-el-foc. Fins i tot si el conflicte acabés demà mateix, no és clar quan s’hi podria reprendre el trànsit marítim, ni amb quin grau d’activitat. L’amenaça d’atacs iranians va empènyer la gran majoria de navilieres a retirar les naus de l’estret a partir dels primers atacs perpetrats pels Estats Units i Israel, el 28 de febrer. Aquest recel difícilment desapareixerà quan cessin les hostilitats, ni que se signi un alto-el-foc formal. És probable que, acabat el conflicte, calguin escortes navals per a protegir les naus que hi vulguin tornar a transitar. L’operació tindria un risc significatiu i amb fortes limitacions.

Heus ací tot allò que caldria perquè el trànsit en aquesta artèria vital del comerç mundial tornés a fluir.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz?

Ormuz no és pas l’únic coll d’ampolla comercial del món. També hi ha l’estret de Malaca, el canal de Panamà i l’estret de Bab el-Màndeb, que connecta la mar Roja amb el golf d’Aden a l’altura del Iemen i Djibouti. Però l’estret d’Ormuz possiblement és el més important per al mercat de l’energia mundial, perquè hi passa un quart del subministrament mundial de petroli i un cinquè del subministrament de gas natural liquat (GNL): per a acabar-ho d’adobar, no hi ha cap ruta marítima alternativa. El fet que l’estret es trobi al cor d’una regió inestable i políticament volàtil, juntament amb una topografia única, el fa especialment vulnerable a les tensions geopolítiques.

L’estret té uns 225 quilòmetres de llargària, i tan sols fa uns 40 quilòmetres d’amplada al punt més estret, cosa que significa que els vaixells que hi passen tenen un marge de maniobra molt reduït, i són blancs fàcils per a atacs de la costa o d’embarcacions petites estant, com ara llanxes motores. Un petrolier plenament carregat que navegui a una velocitat màxima d’uns 14 nusos, sol trigar entre 10 hores i 14 a entrar i sortir de l’estret. L’estret és relativament poc profund, i això significa que l’exèrcit iranià podria minar-lo amb força facilitat, si ho volgués fer. D’una altra banda, l’orografia de la costa iraniana, extremadament muntanyenca, és ideal per a ocultar-hi bases de llançament de míssils i drons.

Fa decennis que l’Iran expandeix i reforça el seu arsenal de míssils; ara com ara, no se sap pas quina part d’aquest arsenal ha sobreviscut a les primeres setmanes de conflicte. Teheran també té –i, amb tota probabilitat, continua fabricant– milers de drons Shahed, capaços d’atacar petroliers. Tots aquests factors plegats fan que l’exèrcit iranià continuï essent capaç de dictar el ritme del conflicte a l’estret.

Què demanen les grans navilieres per tornar a Ormuz?

Les navilieres i operadores perden diners cada dia que els seus petroliers i portacontenidors no poden entrar ni sortir del golf Pèrsic. Moltes d’aquestes naus immobilitzades a la regió, sobretot al golf, han de pagar primes d’assegurança addicionals a causa de la guerra, i també es troben obligades a pagar una prima de risc a la tripulació o bé a esmerçar grans sumes a conservar la càrrega.

Cada naviliera té una tolerància al risc diferent. A començament de mes, per exemple, una colla de naus optaren per travessar l’estret mentre míssils i drons volaven de banda a banda del golf. La gran majoria d’aquestes naus tenien vinculació amb l’Iran o amb el principal importador de petroli iranià, la Xina; un grup de naus índies va travessar l’estret quan Teheran els garantí que no serien atacats. Algunes d’aquestes naus pagaren milions de dòlars al govern iranià en concepte de peatge, segurament amb  el benentès que pagar era l’única manera de no ser atacades. Tots els vaixells que han travessat l’estret d’ençà que esclatà el conflicte han navegat arrambats a la costa iraniana, cosa que sembla indicar que han seguit una ruta pre-autoritzada per Teheran: en circumstàncies normals, les naus no naveguen tan a prop de l’Iran per qüestions de seguretat, i se solen acostar a l’altra riba.

La gran majoria de navilieres no volen –o no poden– pagar un peatge a l’Iran, de manera que tenen la sola opció d’esperar que el conflicte passi. En declaracions a Bloomberg, tres navilieres expliquen que les seves naus no travessaran l’estret mentre el conflicte continuï.

I encara que les hostilitats cessin, sembla ben probable que les navilieres continuaran demanant alguna mena de protecció militar, tret que hi hagi garanties de seguretat iranianes. Les escortes navals, en aquest context, semblen l’opció més raonable per a garantir la seguretat a l’estret. El restabliment del trànsit a Ormuz alleugeriria les tensions als mercats mundials i moderaria els preus de l’energia a tot el món, que s’han enfilat d’ençà que esclatà el conflicte.

Com funcionarien les escortes navals?

Segons els experts militars, una missió d’escorta implicaria, ben segur, coordinar un estol de vaixells de guerra que es mourien en tàndem amb les naus comercials, i les protegirien d’amenaces com ara míssils, drons aeris, vaixells d’atac de superfície i armes submergibles, incloent-hi drons submarins. Aliats nord-americans, com ara França, Alemanya i el Regne Unit, tenen capacitats semblants, en cas que optessin per afegir-se a l’operació.

Qualsevol escorta naval, tanmateix, abans s’hauria d’assegurar que l’estret roman lliure de mines iranianes; el procés de verificació podria trigar unes dues setmanes, pel cap baix.

La proximitat a la costa iraniana significa que els vaixells d’escorta tindrien molt poc temps per a localitzar i interceptar projectils enemics. Fins i tot els vaixells de guerra equipats amb els sistemes antiaeris més avançats es podrien trobar desbordats en cas d’un atac “en eixam” provinent de la costa iraniana. Aquestes darreres setmanes, de fet, l’Iran ja ha pogut penetrar en les defenses aèries d’uns quants països de la regió amb aquesta mena d’atacs.

Experts militars i del sector navilier diuen que és poc probable que les escortes navals puguin restablir totalment el trànsit per l’estret. L’armada dels Estats Units no té prou naus per a protegir 140 embarcacions, la xifra aproximada que sol travessar l’estret cada dia en condicions normals. Segons funcionaris militars occidentals, una volta cessin les hostilitats, l’única opció per a reobrir l’estret és organitzar una coalició multinacional que faci d’escorta. Fins ara, els aliats dels Estats Units han fet cas omís de les crides de Trump a afegir-se a una operació conjunta per a patrullar-hi, però un alto-el-foc podria canviar les coses.

Sigui com sigui, és ben probable que ni tan sols una operació conjunta d’aquestes característiques pugui restablir el volum de trànsit habitual de l’estret. Una concentració excessiva de naus comercials a Ormuz, de fet, pot resultar contraproduent per a l’operació, perquè pot impedir que els vaixells de guerra disparin contra projectils enemics per por de fer impacte també contra naus que es trobin en la mateixa trajectòria.

Les navilieres més conservadores, d’una altra banda, podrien demanar protecció al golf Pèrsic, més enllà de la zona immediata de l’estret, i això podria ampliar la zona d’operacions de protecció naval fins a les 560 milles nàutiques.

Hi ha cap precedent d’una escorta naval a Ormuz?

El desembre del 2023, els Estats Units encapçalaren una coalició naval a la mar Roja per a escortar les naus que travessaven la mar –i, sobretot, l’estret de Bab el-Màndeb– i protegir-les dels atacs dels hutis iemenites, aliats regionals de l’Iran.

El maig del 2025, després d’una llarga campanya aèria contra objectius hutis al Iemen, Trump afirmà que els Estats Units posarien punt final a l’operació, perquè el grup havia acceptat un alto-el-foc. La treva, tanmateix, resultà temporal, i poc després els hutis reprengueren els atacs contra les naus que travessaven la mar Roja.

Als anys vuitanta, centenars de naus mercants van ser atacades tant per l’Iran com per l’Irac al golf Pèrsic, durant la guerra entre ambdós països. En els atacs, que passaren a la història amb el nom de guerra dels Petroliers, hi va haver centenars de morts civils, bàsicament polissons.

El juliol del 1987, els Estats Units s’afegiren formalment al conflicte, i van escortar els petroliers de propietat kuwaitiana d’atacs iranians. Tot i culminar en el comboi naval més important d’ençà de la Segona Guerra Mundial, amb més de trenta vaixells de guerra, l’operació no posà fi als atacs, que continuaren malmetent tant petroliers kuwaitians com vaixells de guerra nord-americans.

Paral·lelament a aquella operació, i en secret, els Estats Units lliuraren un conflicte soterrat contra les naus iranianes que s’encarregaven de minar l’estret. Van atacar sovint de nit, per obrir camí a les escortes navals. L’operació, combinada amb més atacs nord-americans contra objectius navals iranians a la regió, ajudà a restablir el trànsit a l’estret.

Tom Fevrier, Hayley Warren, Denise Lu i Nilushi Karunaratne han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb