16.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.11.2025 - 22:33
La Sofia és al parc amb la seva filla de cinc anys. Té el mòbil en una mà i amb l’altra cerca papers de la feina a la bossa. Està en tensió. La seva veu sona entretallada quan respon a la seva filla, que corre a ensenyar-li alguna cosa del sorral. “No puc ara, Emma”, li diu sense mirar-la. Minuts després, la nena es frustra, llança la pala i comença a cridar. La tensió de l’una s’encomana a l’altra, en una espiral silenciosa.
Escenes com aquesta són més comunes que no sembla. I no són gens innòcues, precisament. Nombroses recerques destaquen que en aquests primers anys el cervell infantil és altament susceptible a factors biològics, psicològics i ambientals. I l’estrès dels pares és un risc important perquè el desenvolupament sigui adequat.
La finestra de vulnerabilitat
Durant els dos primers anys de vida, el cervell creix i s’organitza a una velocitat sense precedents, amb processos com ara la sinaptogènesi (formació de noves connexions neuronals), la mielinització (recobriment dels axons de les cèl·lules nervioses per a accelerar impulsos) i la formació de xarxes neuronals funcionals. Per això aquesta etapa es considera un període crucial per a l’establiment de les capacitats cognitives i de comportament que perduraran tota la vida.
En conseqüència, les condicions ambientals –com ara la presència d’estrès a casa– poden alterar les trajectòries de maduració cerebral. De fet, unes quantes investigacions han demostrat que nadons fills de mares amb molt d’estrès fisiològic presenten patrons d’activitat cerebral atípics per a la seva edat.
En particular, l’estrès crònic matern (mesurat mitjançant el cortisol dels cabells) s’associa amb una maduració cerebral més lenta. Aquesta es manifesta en l’electroencefalograma per una menor activitat en rangs de freqüència alts (ones alfa i gamma) i més activitat en rangs baixos (theta). Són alteracions que poden tenir conseqüències cognitives duradores.
De fet, sense un adult que ofereixi contenció i suport, l’estrès agut (per exemple, el derivat de pobresa extrema, maltractament o depressió materna greu) pot afeblir l’arquitectura del cervell en via de desenvolupament, amb conseqüències negatives a llarg termini en l’aprenentatge i més funcions cognitives.
No és sorprenent, doncs, que l’acompliment cognitiu infantil se’n ressenti quan l’ambient familiar és molt tibant. Els nens en edat pre-escolar amb més dificultats en les funcions executives (com ara la memòria de treball, el control d’impulsos i la flexibilitat cognitiva) solen presentar nivells alts de cortisol, igual que els seus pares.
En aquest cercle viciós, l’estrès dels curadors eleva el dels menuts, cosa que al seu torn en pot minvar la capacitat d’autoregulació cognitiva.
Impacte emocional
L’estrès dels pares no tan sols afecta l’intel·lecte infantil: també modela profundament el seu món emocional i social. Criar-se en una llar amb nivells alts de tensió s’ha vinculat amb tota mena de problemes emocionals i de comportament en els nens, com ara agressivitat, ansietat i símptomes depressius. Els investigadors fins i tot han observat que els fills de pares que reporten elevats nivells d’estrès durant el primer any de criança tenen el doble de probabilitats de presentar problemes de salut mental a tres anys.
Una raó és la deterioració de les interaccions afectives. Els pares amb estrès crònic sovint són més irritables, menys pacients i menys sensibles als senyals emocionals dels fills. La ciència de la inclinació ens diu que quan un progenitor està sobrepassat, li costa més d’oferir la cura sensible i responsiva que un bebè o un nen petit necessiten.
Això pot derivar en una inclinació insegura del menor cap als pares; és a dir, no sent seguretat o confiança plenes en la disponibilitat emocional de l’adult. Això s’ha relacionat estretament amb problemes conductuals en l’etapa pre-escolar i un pitjor ajust emocional.
També s’ha demostrat que els nens poden “contagiar-se” de l’estat emocional dels seus curadors. La tensió constant en el rostre, la veu i les accions brusques dels pares actuen com un missatge no verbal que el nen interioritza i que sovint li genera inestabilitat emocional.
El poder de la resiliència
És evident que les dimensions cognitiva i emocional del desenvolupament infantil estan íntimament entrellaçades amb el benestar dels curadors. Quan els pares se senten aclaparats, els nens ho noten i ho reflecteixen en el desenvolupament: es pot observar en connexions neuronals que maduren més lentament, en paraules que triguen a arribar, en rebequeries que es tornen freqüents i en pors difícils de calmar.
La bona notícia és que aquest impacte no té per què ser permanent. Les investigacions suggereixen que uns quants factors poden moderar o esmorteir els efectes de l’estrès parental. Per exemple, tenir xarxes de suport familiar i social, rebre ajuda en la criança i aprendre tècniques de gestió de l’estrès. Així, un estudi recent va revelar que la resiliència familiar –la capacitat de la família per a adaptar-se positivament a l’adversitat– atenuava l’impacte negatiu de l’estrès matern en el desenvolupament del nen.
María J. García-Rubio és professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València.
Alejandro Cano Villagrasa és coordinador de títol del grau en Logopèdia de la Universitat Internacional de València.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
