Estimats Reis de l’Orient: que ens arreglen l’escola

És, evidentment, una manera de cridar l’atenció: ara que ve Nadal i que se suposa que els bons propòsits i la pau al món i aquesta mena de coses ens ocupen espai en les intencions, escriure una carta als Reis de l’Orient i demanar-los que ells, amb la seva mítica capacitat per a la meravella, converteixin l’or i l’encens i la mirra en elements tan materials, tan prosaics i tan necessaris com són una mica d’ombra al pati o la reparació d’un forat a la cuina de l’escola, escriure una carta és exactament això que s’entén d’entrada: un acte de propaganda (vista des de la primera definició de propaganda al diccionari: treballs que es fan per a difondre alguna cosa).

A les famílies que duen la mainada a l’escola pública Sant Joan de Ribera, a València, els ha funcionat. I ara en parlem. No pas perquè això que denuncien en la veu (o la lletra) d’una xiqueta que explica a ses majestats màgiques que té vuit anys i que es diu Sofia i que li agrada l’escola, però que ara no per les coses que hi passen, sigui res d’excepcional, sinó precisament pel contrari. Per aquesta rutina en la degradació, per aquesta normalitat en la deixadesa. Tan habitual tot, que ja no ens crida l’atenció. Com si ens hi haguéssim acostumat.

Que aquest, em sembla, és el perill: el costum, la resignació, la normalització de situacions que no en tenen gens, de normals: que els trens no funcionin mai (mai: ni en horaris, ni en capacitat, ni en el temps que trigaran a arribar a destinació, quan hi arribin), que demanar hora al metge de capçalera esdevingui una odissea (anar-hi a les vuit del matí i que ja tinguis el número quaranta i que et donin cita a tres setmanes vista, tirant curt), que en un institut no hi hagi calefacció, que es faci classe dins de contenidors, que etcètera. Etcètera sempre en els serveis públics. En els serveis bàsics. En els nostres drets.

De segur que el cas d’aquesta escola de València no és el més greu. Per això em sembla destacable, precisament: perquè és un entre tants. Entre tantíssims. Entre massa casos que s’acumulen com una capa cada vegada més espessa de pols que ens entumeix els moviments. La notícia, a més a més, un cop feta pública la carta-reclamació de la Sofia (tant si han cercat expressament un nom-símbol per a l’autora de la carta com si respon a una xiqueta real de l’escola és encertadíssim, per cert: Sofia, que vol dir saviesa), s’ha anat ampliant amb les respostes de l’ajuntament i de la Generalitat Valenciana, que són les institucions responsables (irresponsables, escrivia sense adonar-me’n, i ja és això), i així acaben de donar la mesura de tot plegat.

Miraré de resumir-ho. De primer, les reclamacions de la Sofia: hi ha una gran esquerda a la façana de l’escola, de cara al pati (com una urpada de drac, diu la carta); hi ha un forat al sostre de la cuina, just a sobre d’una pica, per on és fàcil que hi caigui tota mena de porqueria, panderoles, qui sap què; l’intèrfon del menjador està trencat i un bon nombre de portes, també; el tendal que s’havia d’instal·lar al pati per a oferir una mica d’ombra encara no hi és; les porteries de futbol sí que han arribat, però no es poden fer servir perquè tampoc no les hi col·loquen.

Abans d’escriure la carta als Reis, val a dir, les reclamacions s’han enviat a les administracions corresponents (les irresponsables, sí), però les respostes triguen tant a tornar que no ho fan mai.

Però sí que responen les preguntes dels periodistes, es veu, ara que de la carta se n’ha fet notícia. I diria que també aquesta vegada, en el detall, en la miqueta de realitat que ens mostra el cas, podem fer un pars pro toto, que és una llatinada que tenia ganes de fer servir i que significa si fa o no fa això, precisament: el recurs de prendre una part pel tot. Perquè a la Generalitat diuen que el tendal està en fase de licitació i que les porteries estan autoritzades, i es queden tan amples. Perquè l’ajuntament addueix que hi ha hagut un canvi en les contractes de manteniment, però que la nova empresa, o les noves empreses, o qui sigui que sigui, ja estudia com i de quina manera es poden instal·lar les porteries. El forat que en el seu moment es va fer al sostre de la cuina també espera que la nova contracta s’ho miri, aviam què. I les portes? I l’intèrfon? Canvi de contracta, coses que passen. I l’esquerda? Diu que se’n valoren les opcions per a reparar-la. Ah!

L’11 de desembre hi va haver vaga a l’ensenyament, en una convocatòria sindical conjunta (STEPV, CCOO, UGT i CSIC) per a reivindicar sous dignes, augment de plantilles i reversió de les retallades, reducció de ràtios, menys burocràcia (que els mestres es puguin centrar en els alumnes, que és la seva tasca), substitució de l’anomenada llei Rovira “per una altra que no arraconi el valencià i que el respecti”, infrastructures dignes i segures… És la primera de les mobilitzacions reivindicatives que s’han anunciat aquest curs. Perquè hi ha coses, situacions, que no són inevitables.