Estimada Guàrdia Urbana, no sé si denunciar-vos

Benvolguda Guàrdia Urbana de Barcelona: no sé si denunciar-vos, de debò, per això que em va passar l’altre dia, sortint de casa. Tinc dubtes sobre la vostra actuació. Passa que també en tinc sobre la meva.

Era dissabte al vespre, mig plovia al Poble-sec, i passem per on havíem aparcat el cotxe. I resulta que no el veiem enlloc. Que estrany. On és la nostra carraca francesa, de set places, segona mà i plena de bonys? Mon Dieu, on és la nostra voiture? Per sort, veiem, alleugerits, que al capdamunt d’un pal un cartell indica que no s’hi podia aparcar, allí, per obres. No el recordàvem, aquell cartell (segur que hi era?), però, parella feliç, respirem alleugerits: se la deu haver endut la grua. Que trista, la vida, quan t’alegres de la grua. Alegres i descansats, busquem per terra l’adhesiu fosforescent que deixa la grua avisant-te que són ells que s’han endut el cotxe.

I l’adhesiu no hi és.

Que estrany. Truquem al dipòsit municipal. “El vostre cotxe no és aquí. Ningú no se l’ha emportat.” Tornem a trucar al dipòsit. “Si el seu cotxe ha estat retirat, ja ho sabríem. Les dades s’introdueixen en el moment de la retirada, no en el moment d’arribar al dipòsit.” Molls no pas de pluja, sinó de suor freda, només ens queda l’estranya i violenta idea que ens havien robat el cotxe. Però és una idea que no ens quadra. La dona, cap fred, més aviat callada i asseguda. L’home, renegant i resseguint imaginàries aspes d’un ventilador, pensem tots dos la mateixa cosa. Qui vol robar un cotxe com el nostre? Tristos, truquem a la festa d’aniversari. “Sandra, no sabem si arribarem. Ara anem cap als Mossos. Ens han robat el cotxe. Per més estrany que sembli!”

I més estrany que va semblar.

Quan vam arribar a la comissaria, un dels Mossos d’Esquadra, amable agent nascut a Lleida, ens diu això a la porta d’entrada: “A Barcelona no roben cotxes. I menys a mig carrer. A Lleida sí que ho fan molt, per als allunatges. Però a Barcelona, no. I quina marca és? Ui. Encara més difícil. Deixa que truqui a la Guàrdia Urbana.” Segons de pluja després, ens diu que la Guàrdia Urbana no té dades que ningú hagués retirat fa hores un cotxe al carrer de Mata. Notem amable reticència a acceptar el nostre cas, però ens deixa passar.

I passem.

Dins, fem temps i el xafarder: davant nostre una noia molt nerviosa vol denunciar la companya de pis, i no li ho deixen fer. “Si només han estat crits, una discussió, no puc deixar fer la denúncia. Sense agressió no hi puc fer res”, diu l’agent. El recel a acceptar el cas aquí és més llarg, però igualment amable, que un sergent apareix i s’emporta la noia de la cua així: “Tu vols tornar a casa amb un paper per ensenyar a la companya de pis? Anem a fora, si et sembla bé, i parlem una estona. Fumes?”

Quan ens arriba el torn, als agents no els lliga el nostre cas. Tenim tres agents comentant la jugada, fins que un dels Mossos ens il·lumina: “Mira, a mi també em va passar un dia. Arribo, no hi ha el cotxe, i no hi ha l’adhesiu. Saps què fa la Guàrdia Urbana? Agafen el cotxe, el mouen de lloc i l’aparquen pel barri, a prop. Dóna voltes i trobaràs el cotxe. Busca zones blanques, descampats o carrers apartats, que no són zona verda ni blava. Allà potser el teniu.”

Perdona? La Guàrdia Urbana ens agafa el cotxe, no ens avisa que són ells, no ens el porten al dipòsit, no ens posen cap multa tot i ser aparcat on no toca, i l’aparquen vés a saber on? Però per què?  “Ho fan així perquè a vegades el cartell de prohibit aparcar per obres es posa quan el cotxe ja hi és. I no és culpa vostra haver aparcat en un lloc que era legal en el seu moment. Tu dóna voltes pel barri. Si no el trobes, torna i fem denúncia. Però el trobaràs. Sort!”

Vam sortir. Plovia una mica més. I al cap de pocs minuts vam enfilar la zona blanca que coneixem. Un carrer empedrat, fosc, sense fanals. Davant nostre, un grup de festa. L’Adiva fa clic amb la clau, uns llums de cotxe s’il·luminen, i és tan poca la fe que tenim en la història que pensem que són els llums del cotxe del grup de davant. No, no. És la nostra carraca. I amb tots els bonys a lloc! Incrèduls, recuperem el cotxe. Quan vam arribar a la festa, vam felicitar la Sandra i el Jaume, vam recuperar el gran Joan Teixidor, vam conèixer embriòlogues i directors d’institut de Sant Cugat, i vam retrobar, contents, psicòlegs familiars, tot dins un bistrot francès de Sarrià – Sant Gervasi, on una desconeguda ens va deixar anar: “Ah! A mi també em va passar, un dia. És l’autoritat, que ens proposa un busca la teva aventura!”

Benvolguda Guàrdia Urbana, no sé si us presentaré denúncia per haver-nos retirat el cotxe sense avisar, sense dir que sou vosaltres, sense portar-lo al dipòsit municipal sinó on us va rotar, i sense dir-nos on. D’entrada, com sé que heu estat vosaltres? Els Mossos diuen que ho feu, a la noia de la festa també li va passar, i a nosaltres ens ha passat això. Però jo, veure-us-ho fer, no ho he vist. Sou tan bons, tan discrets, tan felins a mitjanit. Com la puc fer, la denúncia? I, a sobre, és una denúncia en què puc quedar malament: el cotxe era aparcat en un lloc on no es podia aparcar. Això és així. I, tot i que, estimats guàrdies urbans, preferiria que si vosaltres retireu un vehicle, deixéssiu l’adhesiu corresponent, expliqueu que porteu el cotxe a tal adreça i les raons de la retirada, potser ja em va bé aquest abús de poder i aquest caos llatí. Són tants anys aguantant la RENFE, la monarquia, la burocràcia catalana i catalanoparlant, els abusos de poder caòtics i improvisats del món llatí, tan allunyats de l’eficàcia germànica, tan familiarment cruels, que m’ho empasso tot, tu. I la meva boca, ferida de llagues, ja s’ha fet tan grossa, però tant, que no em fa mal ni tan sols quan m’hi entreu, sencera, una grua municipal. “Continueu així. Bona feina, família” aconsegueixo deixar-vos anar, agraït, amb la grua ennuegant-me: “Sí, entreu-me la fins al fons de la gola, i que el vostre cabrestant fregui la meva campaneta.”