The Washington Post · Niha Masih

Aquests darrers mesos, Donald Trump ha autoritzat l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units (CIA) a fer operacions encobertes a Veneçuela, tot dient que el president, Nicolás Maduro, té els dies comptats. Abans-d’ahir, en una nova escalada de tensió, les forces nord-americanes immobilitzaren un petrolier davant la costa veneçolana.

Trump també diu que Maduro i el seu cercle íntim encapçalen secretament un grup narcotraficant, el càrtel de los Soles, que exporta drogues i delinqüents violents als Estats Units. Les amenaces del govern nord-americà semblen apuntar a la possibilitat d’una acció militar directa dels Estats Units a Veneçuela, que ressuscita els fantasmes de l’intervencionisme nord-americà a l’Amèrica Llatina.

Per a frenar l’avenç del comunisme a l’Amèrica del Sud durant la Guerra Freda, Washington impulsà grups polítics i militars ultraconservadors a tot el continent, els va ajudar a prendre el poder amb cops d’estat i oferí suport material i polític a les dictadures que se’n derivaren. Els EUA també van prestar entrenament tècnic a molts exèrcits llatinoamericans mitjançant institucions com ara l’Escola de les Amèriques, per la qual passaren molts dictadors i dirigents militars implicats en abusos contra els drets humans a tota la regió.

Les conseqüències d’aquestes intervencions foren, sense excepció, dràstiques. Un estudi publicat el 2023 sobre els efectes econòmics, polítics i socials dels canvis de règim patrocinats per la CIA en cinc països llatinoamericans revela que l’intervencionisme dels Estats Units en un país té relació amb “grans davallades en els índexs de democràcia, estat de dret, llibertat d’expressió i llibertats civils”, com també amb una reducció mitjana d’un 10% en la renda per cap.

“La troballa ens hauria de servir de lliçó que les intervencions dels Estats Units a l’Amèrica Llatina no han tingut els resultats esperats fins ara”, diu Robin Grier, coautor de l’estudi i professor d’economia en la Universitat Tecnològica de Texas.

Brian Finucane, assessor en cap del programa dels Estats Units de l’International Crisis Group, hi està d’acord. “A curt termini, sembla més probable que els intents dels Estats Units de forçar un canvi de règim a Veneçuela augmentin la inestabilitat i la violència que no pas que deixin pas a una democràcia estable”, diu.

D’exemples, certament, no en manquen.

Guatemala

El 1954, un cop d’estat patrocinat per la CIA a Guatemala culminà en la destitució del president progressista Jacobo Árbenz, que havia estat elegit democràticament. L’operació, que tenia l’objectiu explícit d’eliminar “l’amenaça del govern comunista de Guatemala”, combinà la guerra psicològica amb mesures de pressió econòmiques, diplomàtiques i paramilitars, segons que revelà una anàlisi de la CIA desclassificada posteriorment.

Les reformes agràries aplicades per Árbenz –que implicaven la confiscació i redistribució de les zones no conreades de les grans plantacions en canvi d’una indemnització– amenaçaven els interessos de la United Fruit Company de Boston, que posseïa extenses plantacions de plataners al país. En resposta, l’empresa llançà una campanya de desprestigi contra Árbenz; Washington, per una altra banda, difamà el govern guatemalenc qualificant-lo d’esbirro de Moscou a la regió.

Segons documents interns de la CIA, l’agència entrenà a Hondures un grup rebel encapçalat pel general guatemalenc Carlos Castillo Armas, i fins i tot considerà de crear “equips de sabotatge” per a atacar comunistes i les seves propietats. Les tàctiques de guerra psicològica incloïen enviar taüts, sogues i amenaces de bomba a dirigents i militants comunistes, segons els documents interns.

El 16 de juny de 1954, les forces patrocinades per la CIA i encapçalades per Armas entraren a Guatemala; paral·lelament, agents encoberts nord-americans van fer una campanya de pressió contra l’exèrcit del país perquè destituís Árbenz. Tot i que l’operació resultà infructuosa de primer, el 25 de juny la situació canvià radicalment: les tropes de Castillo van repel·lir un atac de les forces pro-governamentals i, en resposta, van bombardar una fortalesa a la ciutat de Guatemala. La campanya de pressió diplomàtica encapçalada pels Estats Units obligà Árbenz a dimitir poc després; el president guatemalenc, segons la CIA, s’exilià a Mèxic “juntament amb 120 funcionaris del govern i més comunistes”.

La CIA també sospesà la possibilitat de fer una campanya d’assassinats de polítics guatemalencs d’alt nivell. Aplegà una llista de 58 objectius i, fins i tot, entrenà mercenaris per cometre els assassinats. El pla, tanmateix, no s’acabà executant.

Castillo prengué el poder poc després de la defenestració d’Árbenz. Guatemala passà els anys següents sota una dictadura militar fortament repressiva; el 1960, el conflicte desembocà en una guerra civil que s’allargà trenta-sis anys, i que tingué un impacte especialment dràstic en la població indígena.

L’Equador

L’11 de juliol de 1963, l’exèrcit equatorià defenestrà el president progressista Carlos Julio Arosemena Monroy en un cop d’estat patrocinat pels Estats Units, que pretenia que l’Equador trenqués relacions diplomàtiques amb Cuba. “El president Arosemena no volia trencar relacions [amb Cuba], però vam obligar-l’hi”, declarà l’ex-agent de la CIA Philip Agee a The Washington Post l’any 1974.

En la preparació per a l’operació, segons Agee, la CIA col·laborà estretament amb una xarxa internacional de sindicats, que a efectes pràctics serviren com a extensions dels interessos nord-americans a l’Amèrica Llatina. L’ex-agent, de fet, fou l’encarregat de la coordinació d’aquests grups a l’Equador.

Al seu llibre Inside the Company: CIA Diary (‘Dins l’empresa: diari de la CIA’), Agee descrigué amb gran detall les tàctiques emprades per l’agència, com ara la infiltració dels seus agents en el govern equatorià i l’establiment d’aliances amb figures clau de l’oposició.

La CIA, segons Agee, s’encarregà de difondre propaganda anticomunista als mitjans de comunicació, fabricar material per a desacreditar els grups revolucionaris, organitzar batudes policíaques i frustrar reunions polítiques. El juliol del 1963, la junta militar prengué el poder. Arosemena, en estat d’embriaguesa, havia criticat durament els Estats Units en un discurs pronunciat durant un banquet, segons que recull un telegrama desclassificat de la CIA.

La junta declarà la llei marcial, prohibí el Partit Comunista de l’Equador, restringí les llibertats civils i reprimí les activitats polítiques considerades progressistes, especialment en l’àmbit educatiu.

El Brasil

El març del 1964, l’exèrcit brasiler perpetrà un cop d’estat contra el president progressista João Goulart, que havia promès reformes com ara nacionalitzar les refineries de propietat estrangera i expropiar algunes de les terres del país.

Dies abans del cop, l’ambaixador dels Estats Units al Brasil, Lincoln Gordon, alertà el Departament d’Estat: “Tant jo com els meus assessors creiem que hem de centrar els esforços si volem evitar que el Brasil es converteixi en la Xina d’aquesta dècada.” En aquell missatge, Gordon també al·ludí al “suport encobert” de Washington a les protestes contra el govern Goulart als carrers del Brasil.

El govern nord-americà fins i tot preparà una operació de suport a l’exèrcit brasiler, anomenada operació Germà Sam, en què es volien mobilitzar actius navals nord-americans davant la costa brasilera i proveir l’exèrcit amb combustible i municions. Finalment, el cop d’estat es va fer en qüestió d’hores i no calgué dur a terme l’operació.

El Brasil passà els vint-i-un anys següents sota una dictadura militar molt repressiva; nombrosos dirigents sindicals, activistes polítics i figures de l’oposició foren torturats o “desapareguts” pel règim.

Xile

Les operacions encobertes dels Estats Units influïren en el resultat de gairebé totes les eleccions de Xile entre el 1963 i el 1973. L’exemple més clar d’aquest intervencionisme foren les votacions del 1964, en què Washington treballà activament per impedir la victòria del candidat progressista Salvador Allende, tot fent costat a Eduardo Frei Montalva, del Partit Demòcrata-cristià, que acabà essent elegit president.

Segons un informe del congrés dels Estats Units, la CIA va despendre tres milions de dòlars –l’equivalent a uns 31 milions de dòlars actuals– en la campanya de les eleccions xineses. Els Estats Units, de fet, van finançar més de la meitat de les despeses de campanya de Frei amb pagaments secrets, segons l’informe del congrés. En aquesta “campanya de por”, la CIA també difongué propaganda anticomunista als mitjans locals i treballà en secret per a afeblir el sindicat comunista més important de Xile.

L’oposició nord-americana a Allende no era tan sols una qüestió ideològica, sinó també material: els EUA no volien perdre el control sobre el principal producte de les exportacions de Xile, el coure. “Si Allende guanya i es manté al poder, tindrem problemes. Per exemple, probablement nacionalitzarà les mines de coure”, advertia un memoràndum intern del 1964. En aquell moment, la majoria de la producció de coure del país es repartia entre les filials de dues companyies nord-americanes.

El 1970, quan Allende finalment fou elegit president, la CIA provà de fomentar un cop d’estat. Esmerçà uns vuit milions de dòlars de l’època a  finançar grups de l’oposició i mitjans antigovernamentals.

Tres anys després, el 1973, Allende va ser defenestrat en un altre cop d’estat patrocinat pels Estats Units. La caiguda del govern Allende deixà pas a disset anys de dictadura encapçalada pel general Augusto Pinochet, durant la qual foren assassinades més de 3.000 persones i desenes de milers foren torturades.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb