01.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 01.01.2026 - 21:45
The Washington Post · Ishaan Tharoor
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, invocà el llegat d’una ciutat-estat de l’antiga Grècia tot plantant cara a l’augment de la pressió internacional per la campanya militar del seu país a Gaza i la catàstrofe humanitària que se n’ha derivat.
En un discurs d’aquest setembre, Netanyahu defensà que al país li cal adoptar una mentalitat “superespartana” per a protegir-se de l’aïllament creixent en l’esfera internacional, tot invocant la famosa autosuficiència i determinació marcial de l’antiga Esparta per a impulsar la indústria armamentística nacional i sobreposar-se a l’impacte dels embargaments d’armes imposats per uns quants governs occidentals.
Tanmateix, Netanyahu anà encara un pas més enllà: “Serem una combinació d’Atenes i una súper Esparta”, digué, tot recordant el mite del rival històric –i més il·lustrat– d’Esparta.
L’èmfasi de Netanyahu en la idea d’una “súper Esparta” –és a dir, d’una societat més militaritzada i més hermètica al món exterior– acaparà els titulars ben de pressa i desfermà molta controvèrsia tant dins d’Israel com fora.
Enguany, el llegat d’Esparta promet de continuar portant cua arreu del món. En molts països, l’avenç de l’ultranacionalisme i la dreta il·liberal ha anat de bracet de nous murs fronterers i de grans inversions en defensa. El declivi de l’ordre liberal internacional i el retrocés aparent de la globalització –accelerat, en bona part, per la guerra comercial de Trump– ha fet tornar el planeta a una mena de “moment espartà”, segons alguns analistes.
El nou llibre de l’historiador econòmic suec Johan Norberg explora el xoc etern entre els ideals espartans i els ideals atenesos. “Els historiadors grecs escrivien que els atenesos sempre sortien a explorar, a adquirir coses noves, a comerciar”, explica Norberg sobre la ciutat-estat. “L’ideal espartà és tot el contrari: quedar-se a casa per provar de protegir allò que es té.” Es tracta, segons Norberg, d’una filosofia “que resulta molt atractiva en temps difícils, quan el món sembla un lloc perillós”.
L’espectre d’Esparta sempre ha sobrevolat el nacionalisme modern. En el seu influent tractat sobre la idea de la nació, el filòleg francès Ernest Renan escrigué el segle XIX que “el cant espartà, ‘Som el vau ser; serem el que sou’, és, en la seva simplicitat, l’himne abreujat de qualsevol pàtria”.
A la Prússia de mitjan segle XIX, els ideals espartans de disciplina estricta, obediència i respecte per la jerarquia influenciaren profundament la filosofia i el funcionament de les escoles militars. Als Estats Units d’avui dia, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, invoca els valors espartans cada volta que enalteix “l’esperit guerrer” del govern Trump, que ha endurit els requisits d’aptitud física de l’exèrcit i ha lligat més estretament la missió de les forces armades del país amb l’agenda política de la Casa Blanca.
Els defensors d’aquest “neoespartanisme”, segons que explica Norberg, veuen un món en què “és preferible quedar-se a casa i no relacionar-se massa amb els altres”. I afegeix: “La mentalitat espartana és que el món és un joc de suma zero en què, si algú guanya, tu en surts perdent. Aquesta sembla ser la visió del món que té Trump, i per això Esparta és un ideal a seguir per a la dreta conservadora nord-americana.”
Tanmateix, el “neoespartanisme” no tan sols ha trobat adeptes entre la dreta. En un moment en què els compromisos diplomàtics dels Estats Units sembla que estan més en dubte que mai, com més va més governs europeus d’arreu de l’espectre polític han començat a fer preparatius per un món més conflictiu, tot invertint grans quantitats de recursos en defensa.
El president finès, Alexander Stubb, declarà aquest novembre que “la dècada dels exèrcits és a punt de començar”. El canceller alemany, Friedrich Merz, digué el mes següent que “per a Europa i per a Alemanya, les dècades de la Pax Americana bàsicament ja s’han acabat”. I afegí: “El món que coneixíem ja no existeix, i cap dosi de nostàlgia no canviarà aquesta realitat. […] Els nord-americans persegueixen els seus interessos de manera molt, molt crua.” A Europa, insinuà, li ha arribat l’hora de començar a fer la mateixa.
Els historiadors clàssics disputen la conveniència d’aquesta mena d’analogies tan directes. Adverteixen que el passat sempre és més complex que no es recorda.
Lluny de ser el baluard civilitzatori que la dreta occidental imagina, Esparta “depengué dels subsidis navals de l’imperi persa durant les darreres guerres contra Atenes”, segons que explica Barry Strauss, professor emèrit de la Universitat de Cornell. “No acaba d’encaixar del tot amb la imatge autàrquica que tenim d’Esparta”, afegeix. La idealització que la dreta fa d’Esparta, continua Cornell, “exagera el grau d’aïllament d’Esparta i subestima l’escala de la corrupció que plagava la ciutat”.
Esparta no tenia la majestuosa arquitectura pública d’Atenes, que ha sobreviscut durant segles i n’ha immortalitzat el llegat per a la posteritat. Això sí, els espartans es regien per una jerarquia social extremadament rígida que ja era objecte de molta fascinació a l’època, i que continua essent-ho avui dia, en què un grup selecte de ciutadans eren triats de ben petits com a guerrers i entrenats com a soldats durant la seva joventut, en un sistema que se sustentava gràcies a la feina d’una àmplia classe de llauradors esclavitzats.
Molts recursos eren propietat comuna de les elits ciutadanes. Paul Cartledge, historiador britànic de l’antiga Grècia i professor emèrit de la Universitat de Cambridge, remarca que les dones espartanes “se sortien, en certa manera, dels esquemes de subjugació que caracteritzaven la vida de les dones a l’antiga Grècia”.
Així i tot, continua Cartledge, Esparta destacava per la brutalitat, fins i tot per als estàndards de l’època. “Esparta no és un model a seguir”, diu l’historiador. “Era un estat esclavista i extremadament brutal per a la població no lliure.”
En aquest sentit, l’historiador assenyala que no és casualitat que l’espectre d’Esparta plani sobre els capítols més foscs de la història d’Europa. “Els espartans decidien quins nadons calia criar i quins es podien descartar”, explica Cartledge, en al·lusió a la presumpta pràctica espartana d’abandonar els nadons considerats no aptes. “Avui dia els definiríem com a eugenistes”, afegeix.
Certament, els nazis els concebien com a tals. “Cal considerar Esparta ha com el primer estat völkisch“, digué en el seu moment Adolf Hitler, en al·lusió a la idea d’un sistema polític regit segons criteris racials. “L’exposició als elements dels infants malalts, febles i deformes –en resum, la seva destrucció– era més decent i, en el fons, mil vegades més humana que la miserable bogeria dels nostres dies, entestada a preservar els subjectes més patològics.”
El discurs de Netanyahu sobre “Atenes i la súper Esparta” beu d’una llarga i dilatada tradició política. A la Guerra Freda, els dirigents d’ambdós bàndols invocaren Esparta i Atenes com a paràbola de la rivalitat geopolítica entre l’URSS i els Estats Units: la primera, com a potència regida per principis comunalistes i un sistema econòmic tancat, era més espartana per naturalesa; la segona, com a potència marítima fervorosament capitalista, teòricament era més atenesa.
Graham Allison, politòleg de Harvard, actualitzà aquest paradigma per al segle XXI amb la seva famosa idea del “parany de Tucídides”, que postula la inevitabilitat d’un conflicte geopolític entre els Estats Units i la Xina. En aquesta analogia, Washington és com Esparta, una gran potència de l’statu quo amenaçada per l’auge d’una Atenes ambiciosa i com més va més assertiva.
Allison és un practicant declarat de la “història aplicada”, que examina el llegat del passat a la recerca de lliçons per a l’actualitat. La popularització del llegat d’Esparta entre la dreta contemporània, explica el politòleg, “resulta molt interessant”; tanmateix, el poder de l’analogia té límits, ateses les “diferències profundes” que ens separen del món de les ciutats-estat.
“Centrar-se en una característica o dues molt específiques d’una analogia sol dir-nos més sobre la persona que la fa que no pas sobre el món que prova de descriure”, sentencia el politòleg.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
