07.10.2025 - 21:40
El dia 30 de setembre, William G. Young, un jutge federal dels Estats Units, va argumentar en una sentència de 161 pàgines que el govern havia atemptat contra la llibertat d’expressió política en perseguir professors i estudiants universitaris estrangers que s’havien manifestat en favor de Palestina. El document denunciava que l’administració s’emparava en una definició d’antisemitisme excessivament àmplia i inconstitucional per atacar la llibertat d’expressió.
La deformació del llenguatge per a manipular el significat de les paraules és un símptoma d’irresponsabilitat cognitiva, però també sol ser una eina al servei d’una ideologia. A LTI (Lingua Tertii Imperii), el filòleg Victor Klemperer, sobrevivent dels camps nazis, va recollir unes observacions molt interessants sobre la deformació de l’alemany durant el Tercer Reich. En particular recordo aquesta: les dones encarregades de rebre els deportats als camps de concentració es referien als nous interns amb la paraula Stuck (‘peça’). Recorrent al llenguatge comercial, evitaven de reconèixer la humanitat del “gènere” que rebien. L’abús del llenguatge té per objectiu ofuscar la realitat. Per això els gurus acadèmics teixeixen teranyines verbals i fan malabarismes terminològics per provocar l’admiració dels badocs.
Avui fa vergonya de rellegir els textos dels mandarins de la mal anomenada teoria literària de les darreres dècades del segle XX. Els harúspexs que interpretaven les entranyes consonàntiques o assonàntiques dels significants per a decretar la mort (o el diferiment infinit) del significat adobaven el terreny per a l’elasticitat infinita que tenen les paraules en boca d’ideòlegs més grollers però amb més poder. Pervertir el llenguatge per a alliberar-lo de la referencialitat no és monopoli de cap preferència política. Dijous passat en el comunicat de les 1.02 hores del seguiment minut a minut que aquest diari féu de la flotilla de Gaza, els reporters es referiren a Hamàs com “el moviment de resistència islàmica Hamàs”. El contrast amb la fórmula emprada pel servei alemany de notícies ARD no podia ser més gran. En aquella cadena es parla sempre de “l’organització terrorista Hamàs”. Esmento la diferència per cridar l’atenció sobre com la variació nominativa produeix universos (polítics, culturals, de valors) radicalment diferents. I alhora per observar com l’expressió, més sòbria, del servei de notícies alemany es refereix estrictament a l’activitat armada irregular d’Hamàs sense determinacions nacionals o religioses, mentre que l’expressió emprada al minut-a-minut defineix l’organització armada palestina no pas com una força nacional sinó com una part del moviment transnacional d’expansió islàmica. La qual cosa és objectivament correcta, essent Hamàs una organització subsidiària de la teocràcia iraniana i una variant del gihadisme, però anomenar-lo “resistència” contradiu el significat ordinari del terme, que implica una activitat estrictament defensiva, generalment amb suport popular. Fa vergonya haver de recordar que l’objectiu declarat d’Hamàs no és pas alliberar Gaza, la població de la qual ha tiranitzat durant dècades, ni crear un estat nacional palestí a la franja, sinó destruir Israel i contribuir a instaurar un règim d’obediència islàmica a tot l’Orient Mitjà. Aquests són els fets i tothom és lliure d’orientar-s’hi en el sentit que vulgui, però sense claredat lingüística no hi pot haver un sentit consistent de la realitat.
El mal dissimulat tracte de favor en l’expressió “moviment de resistència” implica soterrar la memòria del 7 d’octubre i els reiterats intents dels països àrabs d’anorrear Israel. Ho confirmava la pancarta omnipresent a la manifestació pro-palestina de divendres a Barcelona. Amb el lema “Destruir l’estat sionista d’Israel”, els manifestants promovien un genocidi amb el pretext de protestar contra un altre. I amb la mateixa lògica alguns trobaren que el millor expedient per a reclamar la pau era atacar la terminal del port, muntar barricades per agredir la policia i fer destrosses en diverses botigues ajudant-se d’artefactes incendiaris en una ciutat on l’ajuntament s’ha posicionat inequívocament a una banda del conflicte tallant les relacions amb Israel. Com a exemple de diplomàcia l’acció del govern municipal és tota una fita. Però “diplomàcia” és un dels mots pervertits en l’actual onada de violència que envaeix el món i engoleix els joves necessitats d’una causa a la qual immolar el seu idealisme.
Suposant que la proposta de destruir l’estat d’Israel sigui quelcom més que l’atestat d’un radicalisme inconseqüent, una diplomàcia responsable obligaria a presentar un pla de vida per als supervivents. Els responsables de la nova diàspora recrearien els guetos arreu d’Europa? Repoblarien amb jueus el centre de Barcelona, retornant-los, en proporció demogràfica actualitzada (prop del 7% de la població de la Corona d’Aragó), l’espai en què foren massacrats el 1391 pels seus veïns i conciutadans? Es reconstruiria el call de València, arrasat pel poble amb l’ajuda de la soldadesca mentre l’autoritat protegia el barri musulmà? O els calls de Tortosa, Girona, Perpinyà i Palma? Què en farien dels jueus aquests joves que exigeixen la quarta destrucció i l’enèsim exili d’Israel? Com resoldrien el problema ètic, polític, econòmic i religiós que implicaria tornar a privar de terra un poble que ha sofert centenars de pogroms i sobreviscut a l’intent més radical d’extermini? Un poble amb memòria que finalment s’ha conjurat per no fer mai més el paper de víctima indefensa?
No cal dir que res en els paràgrafs anteriors significa defensar la manera com el govern d’Israel ha conduït la guerra amb Hamàs. Els crims d’aquest govern són innegables i així ho veuen molts israelians, impotents per a aturar el carnatge. Una enquesta del Washington Post mostra que la majoria dels jueus nord-americans condemnen les accions de l’executiu de Netanyahu. En això no hi ha res a discutir. La tesi és més aviat aquesta: del moment que hom pren partit en una situació violenta, esdevé còmplice de la violència. Ara bé, costa molt de no prendre partit quan la pressió emotiva de les imatges i la simplificació del relat divideixen el món en dos lòbuls de formació maniquea. És curiós: la Barcelona que d’ençà de l’octubre del 2019 no havia retrobat la força moral per a mobilitzar-se en defensa del país ha aconseguit d’unir-se rere la crida a destruir Israel. I ho ha fet just al moment que les condicions de Trump, acceptades per Israel i amb probabilitats de ser-ho per Hamàs, obren l’única escletxa d’esperança per a posar fi a la matança. Mentrestant, la flotilla d’autopublicistes es feia detenir sense risc ni conseqüències en una odissea apamada amb el pretext de transportar una ajuda humanitària tan autèntica com les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein.
En la seva sentència, el jutge Young se situà pulcrament al marge del conflicte i de les implicacions ideològiques. Ni donava la raó als manifestants pro-palestins ni recriminava al govern el suport d’Israel. La sentència se cenyia estrictament a la violació de la constitució amb l’assalt de l’administració a la primera esmena. Young rebutjava qualsevol límit a l’abast de la llibertat d’expressió, que a parer seu empara tant els ciutadans com els que no ho són. La intenció del govern, deia Young, era esporuguir les persones que donen suport a Palestina i “fer-les callar simplement perquè la seva perspectiva no és desitjada”. Val la pena de recordar que Young fou nominat al càrrec per Ronald Reagan el 1985, i és a tall de conservador que s’escandalitza de l’atac més gran a la llibertat d’expressió per part del govern en tres quarts de segle. De fet cita Reagan –una bèstia negra de les esquerres– per mobilitzar el país contra Trump: “La llibertat és fràgil i a cada generació li toca defensar-la, car sols arriba una vegada a un poble.”
Com es compara aquest liberalisme de principis amb l’aprovació al parlament català d’una comissió per a limitar els discursos segons el contingut? Sense cap mena de rubor, la comissió s’ha dissenyat per a sancionar qui defensi punts de vista execrats pels partits signants. Per a aquests partits, com va dir la portaveu socialista en un to que recorda el franquisme, la llibertat d’expressió “té límits”. I com aleshores, els límits els concretarà l’opinió dominant a la cambra. A la mateixa sessió parlamentària, Tània Verge, d’Esquerra Republicana, defensà que cal condicionar l’expressió “per a blindar la democràcia”, exactament a l’inrevés de Young, per a qui la democràcia comença a decandir-se quan no es defensa el dret de tothom a l’opinió política, tant si agrada a la resta com si no. És així perquè aquest dret sols té sentit quan protegeix l’expressió que no agrada. La que agrada no necessita garanties, perquè expressar allò que és popular no és sinó llagoteria i té els mateixos efectes.
Young defensava el dret d’expressió dels manifestants pro-palestins sense necessàriament compartir-ne l’objectiu polític. Toleraria el parlament català una defensa, enraonada o no, de l’acció militar d’Israel? O es veurien escenes de violència verbal i no verbal a la cambra? Per als partits d’esquerra i d’extrema esquerra que han impulsat la comissió “d’estudi” sobre els discursos tabú, Noam Chomsky ha estat sempre un intel·lectual de referència per la crítica rotunda dels Estats Units i d’Israel. Però Chomsky també ha estat un paladí del dret d’expressió sense topalls, estenent-lo fins i tot a l’historiador negacionista de l’Holocaust Robert Faurisson, defensa que li valgué l’acusació de feixista i d’extrema dreta en determinats ambients.
Junts per Catalunya, potser l’últim partit liberal del Parlament de Catalunya, s’afegí al pacte d’esquerres per por de quedar al costat abjecte de la cambra. Quan el diputat Dalmases intentà dissimular la tremolor de cames del partit imprimint a l’aprovació una interpretació nacional amb el tema de la catalanofòbia –un odi més dilatat i permanent, i sobretot més impune, que no pas els temes que interessen a l’esquerra–, la diputada d’ERC va córrer a limitar la limitació, afirmant que de la catalanofòbia la comissió no n’havia de fer res. No es tractava pas de defensar el respecte a les persones de totes les condicions, sinó la sensibilitat dels públics especials que pertanyen a la circumscripció dels partits que impulsaven la comissió. El problema de voler circumscriure el discurs als marcs ideològics dels partits és que el parlament existeix per a vehicular els discursos antagònics i prevenir la violència dintre i fora de la cambra. Si un discurs és impotent per a rebatre’n un altre i qui ha de parlamentar desespera de la paraula, la violència és servida. Practicar-la amb sancions contra qui diu allò que no agrada a la majoria no és pas la millor manera de blindar la democràcia.
