“És propi de règims totalitaris”: la jutgessa de la gota freda para els peus a Argüeso amb una duresa insòlita

La jutgessa de Catarroja que instrueix la causa penal sobre la gestió negligent de la gota freda, Núria Ruiz Tobarra, ha parat els peus a l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso, un dels investigats en aquest procediment. I ho ha fet amb una contundència, una duresa i una claredat poc habituals. Perquè Argüeso pretenia, i hi insistia, a sotmetre forçosament a un examen psiquiàtric un dels testimonis més importants que han declarat aquestes darreres setmanes en el jutjat, el cap de Predicció de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), José Ángel Núñez. Argüeso volia que l’examinés la clínica mèdico-forense del jutjat per determinar si les suposades “llacunes” de memòria que va tenir en la seva declaració del proppassat 2 de juny eren intencionades o bé si hi havia “cap base psiquiàtrica”. La jutgessa ho ha desestimat, amb advertiments molt durs a Argüeso.

El cas és que, en la declaració, el responsable de l’AEMET va ser molt clar sobre l’antelació amb què van advertir l’arribada d’una gota freda. La jutgessa valora la seva aportació com a testimoni, en la resolució que ha fet pública avui: “El seu testimoni era coherent, precís, acompanyat d’elements que corroboren la seva versió.” Núñez va declarar que no entenia per què el CECOPI no s’havia reunit abans el dia de la gota freda, es demanava què ho impedia, i que ells no van dir mai –com va dir el president Carlos Mazón aquella vesprada– que la gota freda es retiraria a la Serrania de Conca. Com que el testimoni el va perjudicar tant, Argüeso va recórrer a la petició d’un examen psiquiàtric, per a desacreditar-lo.

Però això la jutgessa no ho ha tolerat, i en la resolució d’avui desplega un seguit d’arguments que són tota una rebregada insòlita a l’investigat. Li recorda que, fora de la causa, “s’han anat repetint mentides que es repeteixen mil vegades amb la finalitat que esdevinguin certeses.”

Per començar, etziba a Argüeso que “vista la impossibilitat de qui afirma que s’ha faltat a la veritat de rebatre mitjançant dades, fets, coneixements científics la declaració del testimoni, es pretén de sembrar el dubte sobre el seu estat mental”.

Més: “La gravetat extrema de la petició d’aquesta prova –una pretensió que es va difondre als mitjans de comunicació abans de ser resolta– és la utilització de suposades afeccions psiquiàtriques o neuronals com un mitjà per a desacreditar la persona, en aquest cas un testimoni, i que apel·la en definitiva a una deplorable estigmatització de les malalties mentals, que, desgraciadament, encara persisteix a la nostra societat.”

Recorda que una prova com aquesta, demanada per Argüeso, “obligaria el testimoni a comparèixer davant el metge forense i sotmetre’s a un examen psiquiàtric”, i que això “és incompatible amb els principis bàsics, no solament processals, sinó amb els propis de qualsevol estat democràtic”. I apuja el to: “L’atribució de malalties mentals als qui discrepaven amb l’estat fou una constant en els règims totalitaris del segle XX, i en fou un clar i conegut paradigma el que va succeir a la Unió Soviètica.”

La jutgessa aprofita per insistir en allò que Argüeso pretén desvirtuar: “Hi ha un fet que es manifesta d’una manera notòria: les previsions encertades de l’AEMET.” I recorda que la Universitat de València va anul·lar les classes. “Si es va optar per no tenir en compte aquestes previsions i per minimitzar el greu risc que s’atansava, només es pot atribuir als responsables, i no al testimoni. Però aquesta negligència en la gestió de l’emergència, per més estranya, sorprenent i dolorosa que sigui per als afectats, tampoc no es podria convertir en un indici de cap patologia psíquica o neuronal. En cap cas seria procedent el sotmetiment dels investigats a exàmens psiquiàtrics per part dels metges forenses. Això voldria dir incidir en l’estigmatització de les malalties mentals que s’associen desafortunadament de manera sistemàtica a comportaments delictius.”

I acaba així: “Una pretensió com aquesta no té lloc d’un punt de vista fàctic, processal ni constitucional, i s’ha de rebutjar de pla. És una sol·licitud de prova absolutament extravagant, que ha de portar a la necessària desestimació del recurs de reforma.”