L'escriptor napolità Erri De Luca a la llibreria +Bernat de Barcelona (fotografia: Elisabeth Magre)

Erri De Luca (Nàpols, 1950) va venir la setmana passada a Catalunya per participar en una conversa amb David Fernàndez, ex-diputat i periodista, organitzada pel Festival MOT. Vam aprofitar-ho per parlar-hi després de la presentació del seu darrer llibre, traduït tan sols al castellà, La natura expuesta (Seix Barral, 2018). Amb una pell dura i plena de traces de l’edat, una veu calmada i suau, i una amabilitat completa, l’escriptor italià i ex-activista anarquista ens va explicar la seva condició d’escriptor, de lector, de traductor; la relació d’aquesta condició amb la seva militància política, i la seva mirada de sobre la crisi democràtica europea i la situació política a Catalunya.

—Vau prendre consciència política llegint Homenatge a Catalunya d’Orwell?
—Sí. Aquell llibre que vaig llegir a 16 anys em va suscitar sentiments polítics. Evidentment, ja tenia una base, però el llibre me la va precisar.

El fet que us influís tant, aquest llibre, va fer que mantinguéssiu una relació especial amb Catalunya?
—Sí, Catalunya era el lloc on hi havia arrelada la comunitat política anarquista més forta. És l’experiment socialista anarquista que em sembla més amable, que més es correspon a allò que voldria d’una comunitat política.

—Aleshores ja teníeu vocació d’escriptor o vau començar a escriure més tard?

—Vaig començar a escriure històries per a mi quan era encara més jove. Sempre m’he fet companyia amb l’escriptura. Però allò era tenir companyia; no ser escriptor.

—No escrivíeu per a lectors, sinó per a vós mateix.
—Per a mi, i perquè era molt més lector que escriptor. Ara també sóc més lector que escriptor.

—Us agrada llegir el mateix tipus de llibres que escriviu?

—No, no puc barrejar les coses que escric amb les coses que llegeixo. És com si fossin dues persones diferents que no es coneixen; la que escriu i la que llegeix. Llegeixo un llibre com a lector, no com a col·lega de l’escriptor. Si el llegís com a col·lega de l’escriptor, m’espatllaria el llibre.

—S’acaba de traduir al castellà un nou llibre, La natura expuesta. Què hi trobarem? Quin missatge voleu donar?
—Jo no poso missatges als llibres. Hi explico una història. Aquesta història parla de la relació física entre un escultor i un crucifix de marbre. Aquest crucifix ha estat esculpit per un altre escultor en una altra època d’una manera lleugerament diferent de tots els altres crucifixos. La diferència és que, en aquest cas, Jesús encara és viu, en els últims moments de la seva lluita contra la mort. I és per això que, quan toca l’estàtua, l’escultor observa que té la pell de gallina perquè té fred. És un sentiment de compassió i de fraternitat amb aquest cos que sofreix. És una revelació per a l’escultor perquè el toca. En aquesta història, el tacte és el sentit de la revelació.

La inspiració us va venir de la vostra feina de traductor de la Bíblia?
—No, aquesta història em ve pel relat d’un escultor amic meu, que s’ha trobat amb aquesta delicada obra de restauració. Va venir d’aquí. Com passa sempre, quan escrius, les històries es mouen. Quan començo a escriure em vénen altres records, divagacions… S’escolen per tot arreu, les històries. Mentre les escric també me les explico.

—La vostra vida d’activista polític i social no impregna la d’escriptor?
—Durant molts anys, vaig ser un militant revolucionari dins d’una comunitat de revolucionaris. Era una activitat pública i plural. Un cop acabada aquella etapa, sóc un ciutadà com qualsevol altre, que fa servir el seu nom d’escriptor per a afavorir les batalles polítiques i civils del seu país. Per donar una mica més de veu a les lluites que, altrament, són silenciades o difamades. O mal informades. Aquesta és l’activitat que faig com a ciutadà singular que fa servir la seva posició d’escriptor per a fer de megàfon, d’altaveu, de les lluites justes del seu país.

—Heu dit que no poseu missatges als llibres, només una història.
—No hi ha missatges perquè, si vull donar un missatge, l’escric i dic ‘això és un missatge’. No he de fer endevinar cap missatge al lector. Per què li he de demanar aquest esforç? Li explico una història, no li transmeto un missatge ni imparteixo cap lliçó.

—Les vostres novel·les són curtes. Per què?

—Perquè amb l’escriptura ets hoste del temps del lector. I l’hoste s’ha d’allunyar de la taula del lector mentre encara és plaent. Mentre encara és desitjat. El millor resultat de la lectura d’un dels meus llibres és quan algú em diu que voldria que hagués tingut alguna pàgina més. Per mi, aquest és el millor resultat.

—Però llegiu llibres llargs?

—Sí, he llegit El Quixot [riu].

—Com és que un activista anarquista va aprendre hebreu antic?
—Per llegir la història en la seva llengua original. Saltar totes les traduccions que s’han fet, perquè són totes traduccions allunyades, distants de la llengua original i de l’escriptura original. Va ser una curiositat que vaig començar a desenvolupar a trenta anys i que ha esdevingut un hàbit. Jo no sóc creient, no reso. Però sóc lector d’aquelles històries sacres, perquè dins hi ha el text fonamental de la civilització religiosa que hem heretat.

—Apreneu hebreu antic per veure els textos amb els vostres ulls.

—Em passa igual amb el rus. M’agradava una poetessa russa, Marina Tsvetàieva, i vaig voler aprendre rus perquè volia llegir-la en la seva llengua.

—Però és impossible conèixer totes les llengües.
—És clar. Només n’he après unes quantes. Depèn de l’escriptor, de l’escriptura a què vull acostar-me. Aleshores miro d’entendre alguna cosa en la llengua original. És admiració. Em serveix per a llegir, però no per a parlar. No parlo rus, però el llegeixo.

—També sou traductor de la Bíblia.
—He fet algunes traduccions de l’Antic Testament, però no sencer.

—Per què és bo que traduïu, però en canvi preferiu anar al text original?
—Per donar un exemple de traducció molt literal. Paraula per paraula. Per donar un exemple de fidelitat a la llengua original, vist que les traduccions són exemples d’infidelitat a aquella llengua.

Traduttore traditore?
—No és que sigui traïdor, és que hi ha una categoria sencera, una civilització sencera de la traducció desviada. No és el traductor, és una cooperativa de la història que ha agafat el text de la Bíblia i l’ha tractat i semielaborat, que s’anava perfeccionant en les altres llengües. Hi ha un moment que el cristianisme considera sacre el text de Sant Jeroni, que era una traducció de l’hebreu antic feta pels rabins. El text original és com el petroli que després es refina i finalment es pot fer servir. Això s’ha fet amb les traduccions del passat. En canvi, jo faig les traduccions de l’hebreu antic tal com és. Nu i cru.

—Vau tenir un procés polític i vau escriure el llibre La paraula contrària, una defensa de la llibertat d’expressió.

—La nostra constitució garanteix la llibertat d’expressió més àmplia, però un article de la llei que m’incriminava provenia encara de les lleis feixistes i no s’havia revocat mai. Era la primera vegada que utilitzaven aquest article del codi penal feixista contra un escriptor. Era una acusació que atemptava de manera exemplar contra el dret de llibertat d’expressió. El cas era una mica més gran que el meu cas particular.

—En la Itàlia actual, perilla la llibertat d’expressió?

—Perquè hi hagi llibertat d’expressió cal que hi hagi llibertat d’informació. A Itàlia tenim la pitjor llibertat d’informació d’Europa, juntament amb Bulgària, segons observadors internacionals. Actualment, a Itàlia, el periodisme no està al servei de la informació; els periodistes són els treballadors d’una empresa i deuen la seva fidelitat i la seva lleialtat no pas a l’ofici sinó al consell d’administració de l’empresa. Són els redactors d’una empresa. Raonen en termes de guanys i beneficis de l’empresa. Som en un moment en què l’escassetat de llibertat d’informació fa que minvi també la llibertat d’expressió.

—Esteu informat de les coses que passen a Catalunya?

—Sí, informat des d’Itàlia. He vingut aquí a veure-ho en persona perquè és la meva única manera de saber-ho. No puc saber-ho amb el que rebo a casa per televisió. El televisor estableix l’enquadrament amb què he de mirar, no em deixa veure tota la resta. Jo necessito veure tota la resta, sempre, per conèixer. O sigui, segueixo què passa a Catalunya, però de lluny.

—Per saber, és important que no hi hagi filtres, veure les coses en primera persona?
—Per a mi és així, no tinc cap més manera de saber una cosa.

—Penseu que a Catalunya hi ha problemes amb la llibertat d’expressió? Es va prohibir un referèndum a la tardor.
—Jo no diria que el problema sigui amb la llibertat d’expressió sinó amb la llibertat d’autodeterminació. La llibertat d’expressió hi va ser perquè vau fer el referèndum, i després Catalunya va poder elegir el parlament. És la llibertat d’autodeterminació que ha entrat en conflicte amb l’estat espanyol.

—El referèndum va ser prohibit i reprimit. Què en penseu, de la independència de Catalunya?

—Si la voluntat del poble català és separar-se d’Espanya i crear un estat independent, al final ho aconseguirà. No ha estat aquest el moment, però ha establert un punt de partida. Ja no tornarà enrere.

—Hi ha uns cantants condemnats a presó per haver criticat la monarquia…

—Això que m’expliqueu és una regressió. Han estat condemnats per vilipendi, per ofensa a la monarquia, i això és un delicte a Espanya. A Itàlia no: existeix el delicte de vilipendi contra el cap d’estat però no es fa servir.

—Itàlia rep molt directament l’arribada de refugiats. Europa no funciona?
—Europa és insuficient en moltes qüestions. Hi hauria d’haver més Europa, no menys. Hauria d’haver-hi més integració, si més no, d’alguns països que decideixin de fer un pas més. Així com és ara, Europa es desgasta. D’entre totes les qüestions en què no compleix, hi ha la dels fluxos migratoris. Els cobreix, no els regula, no els selecciona. Prova d’oposar una espècie de resistència i d’obstacle als fluxos migratoris. Un obstacle que és criminal. Aquests naufragis són naufragis procurats. Quan hi ha persones al mar, no és que hi hagi el dret de salvació sinó el deure de salvar-les. És un deure. No solament de la gent de mar sinó que és un deure sancionable que apareix a les constitucions. Europa comet contínuament omissió de socors. Pensa que d’aquesta manera pot desencoratjar els fluxos migratoris, però no es deixen desencoratjar pas.

—És realista parlar d’una tornada al feixisme, a l’autoritarisme?

—Existeix una part d’extrema dreta a Europa. Però no crec que pugui aconseguir majories. Deixant de banda Hongria o Polònia, que per mi són casos més clínics que no pas polítics. Tenen a veure amb les febres que hi ha en aquelles regions, són epidèmies, casos clínics. A Europa, existeixen aquestes forces de dreta que poden aconseguir representació, potser fins al 20%, però no estan destinades a tenir majoria. Fins i tot, l’exemple més destacat, més evident, és el Front Nacional francès, que no ha aconseguit majoria. Ni a França, on s’havia manifestat amb més força, on un terç de l’electorat els va votar, no han aconseguit de governar. Les democràcies europees encara tenen anticossos.

—I l’esquerra, està en crisi?
—Està en crisi de representació, però no en crisi d’existència. Existeix l’esquerra, existeixen les persones d’esquerres. Existeix un nucli de persones d’esquerres. A Itàlia, aquestes persones ja no voten perquè encara no han tornat a trobar una representació. Existeix una crisi de representació, però no dels fonaments. Com a ‘esquerra’ entenc aquells que se senten lligats als principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Per mi, això és l’esquerra i aquests principis no estan en contracció ni en decadència. És la transformació d’això en partits polítics que es disgrega, es contrau. I això passa a escala europea.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb