ERC, Comuns i la CUP exploren aliances estables a Lleida

A les eleccions municipals del 2023, tots els partits que havien participat en el govern de Lleida que encapçalava Miquel Pueyo van perdre suports. ERC va passar de ser la primera força, amb set regidors –empatada llavors amb el PSC–, a la tercera, amb cinc, per darrere del PSC i el PP. Junts va baixar de cinc regidors a quatre. I el Comú de Lleida, marca local dels Comuns, també en va perdre un i va quedar-se amb un sol representant. De quinze regidors entre tots tres partits, a onze; era insuficient per a tornar a governar i deixava la porta oberta per a la tornada del PSC a la Paeria, una institució que, abans de Pueyo, havia regit durant vint-i-vuit anys ininterromputs.

Estabornits després de la derrota, ERC i el Comú s’han dedicat aquests darrers dos anys a fer oposició, mentre que Junts s’ha erigit en soci prioritari del govern en minoria dels socialistes i li ha aprovat dos pressuposts. Aquest cap de setmana, representants d’ERC i el Comú, però també de la CUP, van trobar-se en unes jornades obertes per a reflexionar plegats quins van ser els punts forts i els febles d’aquell govern. També, per explorar com s’han de relacionar aquests tres partits i si té sentit fer una candidatura conjunta a les eleccions, o si val més presentar-se per separat però mantenir aliances dins la Paeria.

Les jornades tenien el títol “Lleida. Reptes i solucions per a una alternativa d’esquerres” i eren organitzades per l’Institut Sobiranies, l’organització impulsada, entre molts més, pels ex-diputats Xavier Domènech i David Fernàndez i el politòleg Jordi Muñoz per a promoure espais de trobada entre ERC, la CUP i els Comuns.

Tot plegat, amb l’envit i la sensació compartida entre els grups d’esquerres que, si volen governar Lleida a partir del 2027, han de teixir aliances i posar les bases d’un projecte comú abans de les eleccions. Tot està en debat i no es tanca la porta a res, tampoc a presentar una candidatura unitària a les eleccions. Ara bé, tant ERC, com el Comú i la CUP coincideixen que abans cal parlar de models de ciutat i de prioritats compartides. A més, no tothom té clar que una llista conjunta aconseguís més vots que si es presentessin per separat.

Té futur, una candidatura unitària a Lleida?

“Anar plegats pot ser més positiu que no separats, perquè evites de perdre vots, però cal avaluar-ho bé”, creu Laura Bergés, cap del Comú de Lleida, que recorda que el seu espai polític ja va néixer com una confluència de base. Tot i això, afegeix que, a vegades, hi ha votants que només se senten identificats amb una de les formacions, i que poden no sentir-se atrets per una unió amb altres partits. Una reflexió que comparteix Pau Juvillà, de la CUP: “En política, a vegades, 1+1 no fan 2. Sí que és segur que cal establir confiances.” Insisteix que és una qüestió encara no debatuda al seu partit, però raona que la qüestió important serà estudiar quina fórmula ajuda més a fer “que les esquerres d’alliberament nacional a Lleida tinguin un paper fort”.

A ERC, en canvi, hi posen més distàncies. “La meva intuïció és que, si demà confluïm tots en una nova candidatura i deixem les sigles de cadascú, no sumarem més vots”, diu Jordina Freixanet, portaveu d’ERC a la Paeria. Reivindica que no tan sols han de cercar una suma dels vots, sinó una multiplicació: “Si la suma fos matemàtica, la faríem a tot arreu i guanyaríem. En una Catalunya que es considera d’esquerres i sobiranistes, qui podria fer-nos ombra?”

En canvi, la realitat és diferent, i cal tenir en compte el valor de cada projecte polític. “A Lleida hi ha una llarga trajectòria d’Esquerra, hi ha molts votants que ens anirien a buscar”, diu. Un factor, a més, que creu que no tindria el suport entre les bases del partit. “Ho hauria de decidir una assemblea amb suport ampli, i en aquests moments no ho veig”, deixa clar.

En general, els representants dels tres partits coincideixen en la necessitat de cooperar, però deixen en l’aire quina fórmula electoral seria la ideal. Això sí, estan d’acord que abans cal definir punts programàtics comuns i consolidar la confiança entre les persones dels diferents espais polítics.

Diagnòstic comú dels errors i encerts del passat

Per poder parlar de futur amb fonament, els participants en les jornades van posar en comú allò que pensaven del govern d’ERC, Junts i el Comú. Hi va prendre part Pueyo mateix, que fins ara no havia compartit les seves reflexions després de la derrota electoral. “Hi havia moltes expectatives: després de quaranta anys, la gent esperava que ho féssim tot en quatre anys. I vam dir que ho faríem tot i més. Cal fixar objectius realitzables per no defraudar”, raona Freixanet, que va succeir Pueyo a ERC. Aquesta distància entre les promeses i la capacitat real per a executar-les va generar desànim, creu, i s’hi va afegir la complexitat interna per la tensió entre Junts i el Comú.

“No remàvem tots en la mateixa direcció, va faltar tenir clares les prioritats i anar tots cap al mateix lloc”, diu Bergés, cap del Comú. Per a Freixanet, no tan sols va condicionar l’orientació difusa de les polítiques del govern, sinó que el soroll intern sovint acabava transcendint. “Fas la sensació de ‘govern de caos'”, diu. Tot i la dificultat dels equilibris, defensa que tampoc no poden fer saltar tots els ponts amb Junts. “Els Comuns van començar la jornada amb una crítica mordaç a Junts. Llavors, quins són els aliats naturals en un futur, més enllà del que puguem fer nosaltres?”, demana.

Ara bé, totes dues celebren que la trobada els permetés de reivindicar allò que consideren èxits d’aquells governs: “El rigor pressupostari i la resolució d’un problema d’endeutament, canvis de model de gestió, com la municipalització de la zona blava o la millora de la participació ciutadana i el treball comunitari”, recull Bergés.

El posicionament nacional, un escull?

Més enllà de les polítiques d’esquerres, una cosa que formalment separa la possible entesa és l’horitzó nacional, perquè el Comú no es defineix com a independentista. Tot i això, ni Freixanet, ni Juvillà ni Bergés no creuen que fos un escull insalvable. “Hi ha molt de terreny compartit”, diu Bergés, que posa com a exemple el dret de decidir, la millora de l’autogovern, un millor finançament o la defensa del català. “El mínim que podem demanar és el dret a l’autodeterminació, i no crec que hi posin problemes”, afegeix la cap d’ERC.

La CUP, en boca de Juvillà, fixa la condició però obre camí: “És evident que no anirem en un espai on no s’aposti per l’alliberament nacional”, tot i que “ens podem trobar en un camí compartit”. A més, diu que a Lleida és més fàcil entendre’s nacionalment amb els Comuns que no pas a l’àrea metropolitana de Barcelona. “No recordo cap iniciativa entre el 2015 i el 2019  per a avançar en la República Catalana que no fos votada pel Comú”, diu.

“El debat ara a Lleida no és si Catalunya és dins d’Espanya –que és un debat important que passa per unes altres esferes–, sinó com construïm espais de sobiranies àmplies, catalanitat, autodeterminació i participació”, conclou la cap del Comú.

Bases per a un acord

Totes tres parts celebren l’experiència de seure junts per a parlar, i creuen que cal mantenir les línies de contacte per a explorar una relació més pròxima. “Hem de tenir una agenda pròpia compartida i ser conscients que les batalles les hem de guanyar conjuntament”, diu Freixanet. I hi afegeix: “Fins i tot, si som capaços només de parlar de programa i no de persones, serà millor que el 2023.”

Una relació que passa per confiança i lleialtat. “Generar un espai de confiança i de ponts oberts és positiu”, sosté Juvillà. També hi ha acord en el realisme i el ritme. “No podem tornar a generar frustració. Si crees expectatives, s’han de complir”, avisa el representant de la CUP. Bergés, del Comú, concreta el terreny de joc: “Tenir un pla de treball realista i consensuat… Tenir clar quines són les prioritats compartides. No voler-ho fer tot alhora.” I reforça l’exigència de múscul fora de la Paeria: “Necessitem complicitats socials per a fer avançar una transformació i oferir propostes solvents.”

Amb aquestes idees, tots tres confien d’arribar a les eleccions del maig del 2027 amb una agenda comuna, la confiança teixida i un pacte de lleialtat. Caldrà veure si, amb això, seran capaços de doblegar la força que fa anys que exhibeix el PSC a Lleida.