Cada vegada és més difícil de viure en aquest món. Tots plegats ens alcem del llit, però la gran majoria sentim que les petites il·lusions i els tímids optimismes que ens fan de pedres per apuntalar-hi els peus i anar amunt, per entomar la vida i la rutina, són cada dia més minúscules i erosionades. Dins nostre, encara hi ha una força lúcida que ens recorda que hauríem de sortir al carrer per aturar-ho tot, per cremar-ho tot, per exigir que es capgiri l’ordre mundial, per recordar-nos a nosaltres mateixos que la unió fa la força. Però la mateixa podridura contra la qual sentim, tímidament, que hem de lluitar, que hem de combatre, és la putrefacció social alienant que ens ha convertit en un ramat de bestiar, empobrit econòmicament i emocionalment, anestesiat, anant cap a l’escorxador.

Costa de viure en aquest món i no estar emprenyat, irat i tot. Però ja no ens queden ni forces per a emprenyar-nos. No obstant això, mostrar-nos rabiosament actius contra tota la infàmia de titulars que aquesta darrera setmana ens han acabat de corsecar seria un símptoma que encara no som del tot morts anímicament.

Diria que l’única bona notícia que he llegit els darrers dies és aquesta: l’oncòleg molecular Mariano Barbacid i el seu equip han aconseguit d’eliminar completament els tumors de pàncrees en animals. Aquesta bona notícia, que sens dubte aporta esperança i ens fa pensar en tots els familiars i amics que s’han mort per culpa d’aquest càncer tan fulminant (amb un índex de supervivència inferior al 10%), no és del tot una bona notícia perquè ens torna a demostrar que els diners dels oligarques, de les elits, no es destinen a allò que caldria, sinó a la perversió i als interessos personals d’aquells que nosaltres mateixos anem enriquint amb les nostres accions diàries. Barbacid no pot avançar per aconseguir d’assajar el possible guariment d’aquest càncer amb pacients humans perquè, per a la investigació, li calen entre 30 i 35 milions d’euros i no els té, entre més motius per la reducció del finançament públic destinat a la investigació oncològica, que en el seu cas ha experimentat retallades d’un 25%.

I, és clar, dues notícies juntes aporten més context. Per això esfereeix pensar que la mateixa setmana que Barbacid i la Fundació CRIS Contra el Càncer es veien empesos a fer una crida per pidolar donacions econòmiques, l’allau de documents desclassificats del cas Epstein ens esclatava a la cara: la comparació d’ambdues notícies fa que tot plegat sigui directament indigerible.

Suposo que no ens hauria de sorprendre cap de les atrocitats que podem llegir sobre l’entorn d’Epstein perquè, al capdavall, allò que mostren els documents són homes rics fent coses de rics, és a dir, allò que les elits han fet durant segles perquè, com em comentava un amic historiador, hi ha pocs períodes històrics sense aquesta mena de comportaments humans: els poderosos de totes les etapes de la humanitat han traficat amb humans, han pagat per follar-se qui volien (incloses criatures), han jugat amb intercanvis de favors i han comprat amb diners qualsevol antull: persones, terres i un llarg etcètera. No sé en quin moment vam pensar que l’humà poderós havia superat aquest comportament que, en realitat, és inherent a l’ésser humà. Potser, senzillament, hi va haver un moment en què la societat va comprar la hipocresia: “Feu-ho, però tingueu cura que no ho sapiguem.” Sigui com sigui, és evident que avui, en la contemporaneïtat del nostre món, això no sols ens escandalitza, sinó que a més ens fa gairebé vomitar. I, com que la falsedat social ha anat arrelant, tal vegada per autoengany o per supervivència hem fet els ulls grossos a aquestes realitats, senzillament perquè no hi podíem fer front: mentre no m’afecti a mi personalment ni el meu entorn, farem veure que no passa res. I així hem arribat on som ara: a una salvatgia delirant que ens demostra que cal que apareguin els correus d’Epstein, d’un home mort, on es narren atrocitats que esquitxen cases reials, empresaris i governadors de tot el món, per començar a creure’ns el testimoni de milers de nens i dones que fa dècades que ens avisaven d’allò que passava. 

Convivim amb pederastes, amb pedòfils, amb homes profundament misògins i masclistes, alguns dels quals senten que no fan pas res dolent violant dones o criatures. Les dades de la Fundació Vicki Bernadet són clares: un infant de cada cinc sofreix abús sexual infantil abans dels disset anys. En la majoria de casos, a més, els abusos es produeixen en l’àmbit familiar i més pròxim de les criatures. En voleu un exemple? A França, mentre la societat encara està en xoc pel testimoni terrible de Gisèle Pelicot, ara els toca d’assimilar un altre cas: a Lilla, deu homes són acusats d’haver violat un nen de cinc anys drogat amb submissió química. Entre aquests homes, hi ha el pare de la criatura. I si els pederastes no tenen criatures a la vora, en cercaran més lluny pagant, si cal, o segrestant-les. Així actuava Daniel Siad, el proxeneta que Epstein va tenir actuant a Barcelona entre el 2017 i el 2019. 

És incòmode de llegir-ho, tot això, oi? És clar… Potser ens cal recordar precisament aquesta incomoditat quan decidim de silenciar les dones i criatures, quan les tractem de mentideres, quan no ens les creiem si descriuen agressions o violacions, perquè silenciant-ne les veus, desacreditant-les, no fem sinó allargar el camí cap a la veritat i, per tant, cap a la reversió d’aquest greu problema social. 

En fi, comprem-nos tots plegats Omeprazol per controlar els àcids gàstrics que causen aquesta mena de notícies que semblen no tenir aturador. I encreuem els dits perquè no tinguem un càncer de pàncrees abans que Barbacid i la resta de la comunitat científica no aconsegueixin prou finançament per a investigar la manera de salvar-nos la vida, malgrat tots els bastons a les rodes que els posen.