Fa un parell de setmanes, com ja sabeu, els pagesos catalans van tornar a instal·lar la seua protesta davant del departament del ram. La seu d’Agricultura és un bloc racionalista situat entre dos cases de pisos típiques de l’Eixample, a la banda de mar d’una Gran Via de nou carrils rodats. A través d’una retícula de finestres calcades, l’únic verd que ofereix als funcionaris són els plàtans que creixen pautats dins dels requadres dels escocells. Les seues branques s’allarguen cap al cel, desmanegades, amb els primers borrons a punt d’esclatar per a una nova primavera de respirar diòxid de nitrogen, ozó i partícules en suspensió.

Doncs va ser entre aquests rengs de plàtans que la protesta pagesa va dur a terme els seus parlaments, entre tallers, dinars, un mercat, concerts i altres activitats per als passavolants. Durant dos dies, el barceloní que coincidia amb els tractors aparcats també podia topar amb una altra curiositat en aquells rodals: el català com a llengua vehicular. Dalt d’una mica d’escenari, la gent de la terra s’adreçava a la concurrència en la llengua de la terra, és clar. Amb accent de més amunt o de més avall, amplificat per la microfonia, reverberant per les parets de les finques reconvertides en pisos de luxe, entre voreres turistificades i súpers de 24 hores, i que em perdonin que hi gasti ratlles en detriment del tema que anuncia el títol: és que s’ha d’haver menjat molta Barcelona perquè sentis una veu en un altaveu i el primer pensament que et vingui sigui de la llengua, com qui travessa un desert i en sec li planten a davant una font.

El missatge no era aquest, és clar, i ara hi vaig. En un dels actes de la protesta, ens presentaven una mostra de productes d’un súper que va de valencià i n’anaven repassant la lletra menuda, per exemple d’un arròs d’una marca del país i que per l’etiqueta no se sap d’on ve. El portaveu explicava que cada dia ens arriben vaixells d’arròs de l’Argentina, Paraguai, Uruguai, produït sota uns estàndards ambientals, sanitaris i laborals contra els quals els nostres llauradors no poden competir. Si no us n’imagineu les marques, vegeu la denúncia del pagès i heroi de les xarxes Nando Durà, per si us les voleu apuntar. A l’escenari, l’escrutini va seguir amb bosses d’ametlles, d’avellanes i d’anous provinents dels Estats Units: “Travessant tot l’oceà Atlàntic per portar un producte que fem nosaltres. La pagesia plegant i nosaltres important!”, i tot seguit, adreçant-se a la façana racionalista i muda, parlà per a les parets: “Petjada de carboni disparada, Departament! Semàfor vermell!”

La llista continuava amb més aliments que produïm al país i que les grans distribuïdores importen del Marroc, de la Xina, de l’altra punta de món: “Amb tot el respecte pels pagesos de l’altra punta del món”, afegien des de l’escenari, “però això no és un producte de pagès: això és producte de multinacional, que ho tenen tot explotat”. Un representant del gremi vitivinícola va posar un mirall a la cara dels restauradors: “Quan vas a tombar per les espanyes i vas a qualsevol restaurant, tenen vins del territori, i aquí a Barcelona, costa de trobar un producte en català”; també a la dels consumidors: “Jo us animo que, quan aneu a un restaurant, si no tenen producte del territori, ho digueu, i si convé canvieu de restaurant.” Noteu que la plaga de la territoriïtis ja ha saltat de la conurbació metropolitana, i no ho dic per aquest parlament en particular, que, pel seu cantó, ens dóna la recepta per a sobreviure com a vi i com a poble: amor propi o mort.

Si ser català ja és esgotador per si, l’esforç afegit de ser consumidor demana d’anar ben alimentat. De la mateixa manera que per veure cine o apuntar la canalla a extraescolars en la teua llengua has de fer un acte de militància, per procurar-te fato de proximitat has de ser proactiu, perdre-hi hores, fer quilòmetres. Servidora mateix m’hi he dedicat una tarda a manera de treball de camp i, entre el “produït a”, l’“envasat a”, el “distribuït a” i el “fabricat a”, he arribat a una conclusió: quan a l’etiqueta has de buscar massa, mau. Si en un gira-gira no has pogut trobar l’origen de l’aliment, és que la marca no té gens d’interès que sàpigues d’on l’ha tret. Dit d’una altra manera: que no està gaire convençuda que t’agradés de saber la veritat. Qui s’avergonyiria de vendre una avellana que fos de Reus, un arròs del Delta, un oli de les Garrigues, unes rodanxes de prèssic de Lleida, un suc de taronja de València? Tat.

Mireu, per una altra banda, aquestes etiquetes que revelen amb orgull els productors, les cooperatives, les denominacions d’origen amb lletra clara i catalana: sembla fàcil, oi? Doncs no. Perquè aquests productes honestos, de gent que van de cara, han de competir amb la facilitat amb què els opacs et cauen a la mà; perquè són barats, perquè no tens tot el dia, perquè la marca t’ha seduït amb la seua publicitat de masies i padrines, perquè una distribuïdora omnipotent te les fa omnipresents a les prestatgeries com un mal déu. Per tot això, el consumidor conscient, com el que no ho és tant, es veu abocat a una tria que ja no és lliure, perquè aquesta és la gràcia, perquè d’això tracta el negoci de l’opacitat en les etiquetes: ulls que no veuen, cor que no sent. I atès que consumir productes de proximitat i reivindicar-ne el dret és una forma d’afecte, costa no ser escèptic amb les decisions que ens han de vindre de la llunyania. Una llunyania que no cal que sigui necessàriament física, com ara la distància que hi pot haver entre un edifici gris d’una capital desarrelada i l’horitzó dels qui encara s’entesten a viure de la terra.