Alonso-Cuevillas: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”

Hi havia una escletxa –i calia aprofitar-la– per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la: l’acusen d’un delicte contra el patrimoni històric i de prevaricació, per haver-ne impulsat l’execució malgrat els advertiments insistents dels principals experts en la matèria sobre l’elevat risc de destrucció de les pintures. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas, que veu molt poc probable que el TSJ de l’Aragó l’admeti a tràmit. Però en aquesta entrevista explica per què cal lliurar aquesta batalla.

—Quan vau veure l’opció d’aprofitar aquesta escletxa?
—És una causa que fa molts anys que porto, amb la defensa del conseller Lluís Puig, durant tot aquest temps he tingut molt de contacte amb Xavier Muñoz Puiggròs, que és l’advocat de la Generalitat, un bon amic. N’hem parlat molt, estem molt al cas de totes les vicissituds de la causa civil. I quan vam veure que hi havia una primera sentència que s’executava durant el 155, van mirar de quina manera podríem paralitzar aquesta altra. Perquè la llei no preveu cap via d’inexecució de sentències, només hi ha prevista la via contenciosa administrativa.

—A quina conclusió vau arribar?
—Amb les pintures murals, a diferència de les obres petites, els informes tècnics deien que el trasllat implicaria amb seguretat la destrucció o uns danys irreversibles en unes peces qualificades de patrimoni, amb la màxima protecció espanyola i internacional, també. I veiem que arriba la sentència ferma del Suprem i que no se n’atura l’execució. Continuem donant-hi voltes i veiem que aquí no hi ha un incident tècnicament previst a l’ordenament processal per a aturar l’execució d’aquesta sentència, però sí que som davant un conflicte de béns jurídics i que resulta que l’execució d’aquesta sentència implicaria la comissió d’un delicte. Perquè els articles 321 a 325 del codi penal [delictes contra el patrimoni històric] són molt clars.

—Primer havíeu de veure què decidia la jutgessa d’Osca.
—Sí, havíem d’esperar que prengués una decisió. I després hem tingut un inconvenient pràctic, que és que nosaltres no som part en la causa. I al MNAC, que no tenia assessoria jurídica pròpia, sinó externa, els feia molta recança de passar-nos les coses. A més, el MNAC té un patronat complicat: tant el Ministeri de Cultura espanyol com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona són socialistes. No hem tingut cap impediment del MNAC, però no hem tingut tampoc cap facilitat d’accés a la documentació. De fet, la querella és feta amb coses que hem anat obtenint per mitjà de la premsa. Però no en tenim ni tan sols totes les resolucions. Ho hem anat madurant, tot plegat, i havíem d’esperar que la jutgessa d’Osca s’hi pronunciés. És una querella de cocció lenta, que hem anat madurant, i ha calgut un temps perquè Lluís Puig pogués contactar amb tots els ex-consellers i veure qui la volia signar. Finalment, n’hi ha cinc que s’hi han avingut.

—Per què, dels nou ex-consellers que van signar un manifest contra el trasllat de les pintures el juliol de l’any passat, en són cinc els qui han acabat signant la querella?
—Tot això ho ha gestionat Lluís Puig. Però, per exemple, en el cas de Santi Vila està pendent de judici. Si jo fos el seu advocat –i he de dir que no hi he parlat–, li hauria aconsellat que no posés la querella, pendent d’un judici per desobediència. I els ex-consellers socialistes tampoc no hi són, com tampoc la consellera actual.

—S’ha incomodat amb aquesta querella, la consellera Sònia Hernàndez?
—Crec que tots s’han posat de perfil, en aquest tema. I el Ministeri de Cultura, també. Sobre això, cal dir que Espanya és signant del conveni de Nicòsia, que és un conveni de protecció del patrimoni històric, de manera que el ministre de Cultura espanyol hi hauria d’intervenir i trobar la manera d’intentar de preservar les pintures, encarregant informes i intentant de convèncer la jutgessa que aquesta execució implicaria una destrucció de patrimoni, una pèrdua irreversible, però també un incompliment de les obligacions internacionals de l’estat espanyol.

—Podria ser decisiva, la intervenció del Ministeri de Cultura?
—Sí. Bé, jo no ho hauria de dir, perquè he de creure en la independència judicial. Per tant, decisiva no seria la paraula.

—Però podria tenir molt de pes per a frenar-ho.
—Sí, per descomptat.

—I la Generalitat?
—Quan es dicta la sentència del Suprem, els advocats de la Generalitat (amb Xavier Muñoz, que és el lletrat que ho portava i que era a punt de jubilar-se) aconsellaven que es presentés el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, i la Generalitat no el va presentar. I, mentrestant, l’ajuntament xiulant.

—Hi havia recorregut realment per a un recurs d’empara al TC?
—Si em demaneu pel pronòstic de probabilitats d’estimació del recurs, probablement eren baixes. Però presentar el recurs no era cap disbarat jurídic. I entenc que els advocats han d’exhaurir totes les vies de defensa, perquè allò que està en joc va molt més enllà d’un interès privat. És que no discutim sobre la titularitat material de les obres. I hi ha moltes coses incomprensibles, com ara la limitació de les facultats d’intervenció de la Generalitat: s’ordena al MNAC la devolució de les obres, tot i que el museu n’era jurídicament un posseïdor immediat, però no mediat, és a dir, que el museu posseeix les pintures per un títol que li concedeix la Generalitat, i no podia ser-ne part. I més coses, com ara la manera com es despatxa la qüestió de la validesa del contracte de compra-venda que havien fet les monges i com es despatxa la qüestió de la legitimació activa, és a dir, com les monges van cedir els seus drets al govern de l’Aragó… Al procés civil hi ha hagut moltes coses que podien ser objecte d’empara. Si s’haurien admès o no, no ho sé, però crec que l’obligació de les autoritats catalanes era intentar de fer tot allò possible per a preservar les obres, com han fet els ex-consellers que ja no tenen la responsabilitat formalment, però sí moralment, de preservar el patrimoni històric.

—Quina legitimació tenen ara aquests ex-consellers a l’hora de presentar la querella?
—La querella la justifiquem per la responsabilitat institucional que han tingut durant tot aquest procediment. Tots els ex-consellers de Cultura signants, fins a Àngels Ponsa, que és l’última que hi ha inclosa, han tingut aquesta carpeta al damunt, amb situacions diverses.

—La clau de la querella és que la jutgessa pren la decisió de tirar endavant l’execució forçosa de la sentència, instada pel govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, tot i tenir damunt la taula un munt d’informes dels màxims experts mundials en aquesta qüestió que ho desaconsellaven vivament, per l’altíssim risc de destrucció. És a dir, una prevaricació.
—Sí, que és o bé dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). També és cert, com us deia, que l’ordenament processal civil no preveu específicament una fórmula d’inexecució de sentències. Però, al final, els principis generals del dret van al davant quan hi ha un conflicte entre dos béns jurídics protegits. És a dir, si executo aquesta sentència perquè m’hi obliga l’ordenament jurídic, perquè és del dret de la tutela judicial efectiva, resulta que cometo un delicte, perquè els articles del 321-325 del codi penal són fruit de la legislació internacional sobre la protecció del patrimoni. I, per tant, totes les autoritats espanyoles, també les judicials, estan obligades a respectar la legislació internacional.

—La jutgessa va demanar a final d’any que es constituís una comissió de pèrits per a poder dur a terme amb garanties el trasllat. Penseu que comença a rectificar?
—Evidencia que som davant una execució molt excepcional perquè, si fos una execució normal, no hi hauria aquests terminis, aquests cronogrames, aquestes coses: executi, compleixi i punt. I, si no compleix a les bones, emprarem mesures coactives. Això denota que efectivament tothom és conscient de la transcendència que té aquest cas.

—Té marge encara la jutgessa per a aturar-ho?
—Sí, hi ha un marge. També és possible que la jutgessa sigui conscient que això s’ha d’aturar i no sàpiga com fer-ho. Per tant, aquesta seria una via. L’altra via és que sigui el mateix Tribunal Superior qui li ho ordeni, d’acord amb l’article 13 de la LECRIM, que és l’article que preveu l’adopció de mesures cautelars per a evitar que el delicte es continuï desplegant.

—Això demaneu amb la querella, unes cautelars en cas d’admissió a tràmit. És curiós que en la querella invoqueu com a precedent la interlocutòria del 2017 del TSJC per a aturar el referèndum del Primer d’Octubre.
—Precisament, durant el procés va passar una cosa: totes les resolucions les anava dictant la fiscalia, i nosaltres vam provocar la judicialització del tema, per a treure’l de la fiscalia, que anava a sac. I quan es judicialitza és quan la magistrada instructora, Mercedes Armas, va dictar aquella interlocutòria. Per tant, la teníem molt fresca. En el cas del Primer d’Octubre, es va fer una interpretació tan extensiva com era possible d’aquest article 13 de la LECRIM. Ara demanem que, amb l’objectiu de protegir el patrimoni, es faci el mateix.

—Dieu que no compteu que aquesta querella sigui admesa a tràmit.
—Abans del 2017, quan creia molt més en la justícia, us hauria dit que l’haurien d’admetre a tràmit, perquè és un cas claríssim del punt de vista de l’anàlisi jurídica. És evident que s’ha d’admetre a tràmit. Però del 2017 ençà n’estem tots molt escaldats. I ja hem vist que en l’afer de Sixena hi ha una catalanofòbia innegable. És el primer factor que em fa ser no gaire optimista. El segon factor és que sabem, per experiència, que és la responsabilitat patrimonial de l’estat pel funcionament anormal de l’administració de justícia. Quan una querella contra un jutge l’ha de rebre un tribunal compost per jutges, l’experiència ens diu que és molt difícil que prosperi.

—La querella respon a aquella necessitat d’explorar tots els camins possibles.
—S’han d’explorar tots els camins i si amb això removem consciències… Quan, més enllà dels estirabots del primer moment, aquesta querella la rebi algú amb seny a l’Aragó, a Madrid i a Barcelona, hauria de rumiar si, en el fons, aquests ex-consellers no tenen raó. Ja no dic si és delicte o no, però que vegin que hi ha una alerta pública i amb publicitat segons la qual, si s’executa aquesta sentència, hi ha un risc enorme que aquestes obres del patrimoni històric i cultural de la humanitat es malmetin definitivament. Algú hi hauria de reaccionar.

—És un missatge per a la jutgessa.
—Per a la jutgessa i totes les autoritats. El ministeri no pot aturar-ho per la separació de poders, però pot instar que es facin informes, es poden cercar fórmules, algun acord polític entre les parts implicades per veure com es pot fer això.

—El conseller Puig deia que si no surt bé, l’última via que ens quedarà potser serà encadenar-nos al MNAC. És així?
—Queda una opció molt més efectiva, però més difícil, que és la independència. Mentre formem jurídicament part de l’estat espanyol, si al final la justícia determina que no tenen raó i que l’execució ha de tirar endavant, es farà de grat o per força. Hi enviaran aquella brigada especialista en art de la Guàrdia Civil i executaran la sentència. Llavors podrem fer protestes simbòliques, però no tindran recorregut.

—El MNAC és qui és obligat per la sentència a fer el trasllat. Quina mena de protecció tindrien els tècnics del MNAC?
—La consellera Laura Borràs va introduir un concepte que és l’objecció de consciència artística. Els tècnics del MNAC també podrien invocar-lo.

—Però la llei els empararia?
—És discutible, perquè tornarem a entrar en un conflicte… Les sentències judicials són de compliment obligat, és un principi bàsic de qualsevol estat de dret, i ha de ser així, però quan el compliment de la llei col·lideix amb un dret fonamental s’ha de ponderar. I aquí hi ha una col·lisió entre dos drets que hem de ponderar. Al final, l’estat espanyol podrà acabar perpetrant per la força aquest trasllat. Però si finalment, com temem, això passés i les obres es destruïssin, estan més que advertits d’allò que pot passar i hauran comès un delicte, pel qual probablement dins l’estat espanyol ningú no els denunciarà.