L’advocat Ximo Esteve és una víctima de la gota freda. La vesprada de la riuada va passar el pont del riu Magre a Algemesí (Ribera Alta) amb el seu fill, i va veure com s’encenien els llums vermells posteriors de tots els cotxes. Perquè reculaven, l’aigua se’ls atansava i no podien avançar més. Ells dos van fer marxa enrere i van tornar a passar el pont, de tornada al poble, i molt poca estona després van comprovar com l’aigua ho colgava tot, i van prendre consciència que per molt poc, per un minut, el corrent no se’ls havia endut. Uns mesos després, Esteve va decidir d’entrar a la causa judicial que instrueix la jutgessa de Catarroja Núria Ruiz Tobarra per ajudar a assenyalar les negligències que hi va haver. La seva aportació en la instrucció ha estat fonamental, perquè la seva insistència va permetre que es prengués declaració a la periodista Maribel Vilaplana: el moment clau en què la causa va començar a girar entorn de Mazón.

—Representeu un veí d’Algemesí.
—Sí, Josep Lluís Domingo Sancho. Perquè un matí del mes de març, mentre desdejunava, em vaig adonar de les contradiccions i les mentides que hi havia, de si realment això s’hauria pogut evitar, si no es va avisar la població… Jo no podia quedar-me a casa. I vaig intentar de localitzar víctimes; en aquest cas, víctimes que no han faltat però que són víctimes psicològiques, perquè ells eren en una primera planta i aconseguiren de trencar la paret mitgera i pujar a dalt. Si no hagueren pogut trencar la paret, s’haurien ofegat allí dues persones, un matrimoni. Per tant, jo vaig recórrer a ells perquè necessitava entrar en el procediment, per conèixer, per saber la veritat, per saber realment què passava i per aportar alguna cosa, sobretot en primera persona, perquè jo la vaig patir, i a mi quasi se m’emporta el riu Magre. Ho vaig fer per un motiu purament de justícia, i no econòmic. Volia saber si hi havia hagut alguna negligència, i perquè es dictara justícia. Jo tinc 52 anys i ja vaig viure la famosa pantanada de Tous, i en aquell moment, amb molts menys recursos, es va fer molt més.

—I amb la investigació centrada en Argüeso i Pradas, un dia demaneu que declari Maribel Vilaplana.
—Sí, de sobte se’m va encendre la llum i em vaig dir, ostres, és que Maribel Vilaplana deu saber moltes coses, una part molt important, per poder entrar en el cap del Consell, en el president. I més, quan el president anava canviant la seua versió…

—La dificultat amb Vilaplana era no entrar en un terreny que podia ser perillós, que era el d’investigar directament un aforat.
—I la jutgessa m’ho va desestimar dues voltes, i el fiscal també. Fins i tot, entre els companys advocats em repetien que m’ho desestimarien, m’ho deien del col·legi d’advocats, i algun magistrat amb qui tinc amistat. Doncs mira, amb la justícia no pots dir mai blat fins que no estiga al sac i ben lligat. I ves per on, l’Audiència provincial va estimar el recurs.

—Us va sorprendre que la jutgessa elevés tan aviat l’exposició raonada al TSJ per a investigar Mazón?
—Sí, sincerament. Jo crec que ningú s’esperava que la jutgessa ho fes de manera tan sobtada i quan encara quedaven testificals importants que eren dins el cercle de Mazón. Ens va sorprendre a tots. Tots esperàvem que haguera acabat la declaració de l’ex-cap de premsa, Maite Gómez, que realment ja haguera tancat el cercle, i que difícilment podríem traure més informació de totes i cadascuna de les persones directament vinculades a Mazón.

—Això podria acabar representant un problema? Que en algun moment Mazón ho pogués assenyalar com una causa de nul·litat, per haver vulnerat el seu dret de defensa?
—No hauria de ser problemàtic, si la magistrada ja tenia prou indicis, sòlids i raonables, que ell era responsable. Encara falta la decisió del Tribunal Superior de Justícia, i els magistrats hauran de valorar-ho. Ja ho veurem, però en el meu cas ningú no donava ni un duro perquè testificara Maribel Vilaplana, i van ser els magistrats que ho van avalar. El problema seria que retornaren la causa, perquè poc més es podria cercar.

—Què passaria?
—Ens tornaríem a centrar en Argüeso i Salomé. Ell ho viu amb prou tranquil·litat. Ella no està tan tranquil·la, per les seues circumstàncies personals, emocionals, per les seues responsabilitats. Salomé Pradas ja va haver de fer un acarament amb Cuenca, i allà ja va començar a deixar anar coses. Deia que aquesta responsabilitat no era seua i prou, que intentava de localitzar el seu cap desesperadament. Ell també és responsable; hi havia un moment que Pradas ja no volia parlar amb qui considerem l’extensió de Mazón, és a dir, Cuenca. Volia parlar directament amb Mazón, per tenir el seu vist-i-plau per a enviar l’Es-Alert.

—La fiscalia diu que no hi ha prou indicis per a investigar Mazón, perquè no es pot acreditar que en aquell moment tingués la posició de garant, perquè el comandament únic el tenia Pradas, segons la llei. Això pot ser determinant perquè el TSJ no accepti l’exposició raonada de la jutgessa?
—L’article 12.1 de la llei d’emergències diu això, en el punt D, que correspon al conseller d’exercir el comandament únic de l’emergència, coordinar la informació, la decisió de constituir el CECOPI. Ara bé, el punt quart és el clau, perquè diu: quan la situació de perill o els danys ocorreguts per la seua especial extensió o intensitat particularment greus (i ja era greu a Utiel a primera hora, i a tota la zona de la Ribera Alta, que ja estava en nivell roig), i sempre que no siga declarat per l’estat l’interès nacional o un dels estats previstos en l’article 116 de la constitució, el president de la Generalitat podrà declarar la situació d’emergència catastròfica. I això suposarà l’assumpció pel president del comandament únic i la direcció de totes les activitats de l’emergència. Ricardo Gabaldón, com a alcalde d’Utiel, va fer molt bé la seua tasca, va estar al costat dels seus veïns i va anar informant, com també ho va fer molt bé l’alcaldessa de Carlet, Laura Sáez. Perquè era una situació de perillositat, i començava a ser catastròfica quan Pradas es va posar en contacte amb Mazón. Ja era una situació greu, i era el cap del Consell, que havia d’agafar el comandament.

—Aleshores us sorprèn la posició de la fiscalia? Perquè diu que la llei possibilita al president la capacitat d’assumir el comandament únic, però no l’obliga, i, mentrestant, la responsable és la consellera, la garant.
—Ací la clau és si Mazón, per acció o per omissió, va fer endarrerir l’Es-Alert.

—És clar, és la posició de la jutgessa.
—Perquè Salomé Pradas intentava de localitzar el senyor Mazón, o el senyor Cuenca per trobar Mazón. Ella necessitava l’aval, que el seu cap l’informara en una situació d’emergència. Ella mateixa, Pradas, es va desplaçar a Carlet i veié una situació tan greu que volia transmetre a Mazón eixa gravetat, i que n’assumira la competència. Perquè Mazón prenguera la decisió. Ací encara no hem arribat.

—La fiscalia deia que la clau per a investigar Mazón era demostrar que les ordres de Cuenca a Pradas perquè no confinés provenien directament de Mazón. I això sembla difícil de demostrar, amb els missatges esborrats.
—Sí, es tracta de saber si l’ordre venia de Mazón. I jo dubte que això vinguera del senyor Mazón. Perquè no crec que poguera estar pendent del que passava o de totes aquestes qüestions legals. En tot cas, això serà difícil d’esbrinar si el senyor Mazón no es posa a disposició dels tribunals. No podrem saber-ho mai si no l’interroguen, si no li pregunten i si no investiguem sobre Mazón. L’aforament és pràcticament una cuirassa, una closca molt difícil de trencar. I més quan hem vist en les testificals que tots aquells que envolten Mazón dificulten de poder trencar-la. I per això la jutgessa exposa les seues raons per a elevar la causa al TSJ. Jo pense, i ho torne a repetir, que és qüestió que Salomé Pradas parle quan vinga finalment la qualificació del delicte, quan realment s’acabe la instrucció i el fiscal diga quina pena hauria d’assumir la senyora Pradas. Serà quan ella puga parlar, perquè no tolerarà ni suportarà que tota l’emergència recaiga sobre ella, perquè ella sí que estava en contacte amb ell. Puc entendre en part que la fiscalia hi torne, que es continue indagant, perquè hi ha una altra qüestió pendent, que són les responsabilitats i les comunicacions i informacions que rebien els alcaldes.

—Hi havia un cert pacte de silenci entre tots els testimonis de l’entorn de Mazón que han anat a declarar?
—Totalment, totalment. És la impressió que vam tenir tots els qui érem a la sala, de totes les acusacions, dels advocats, un sentit d’impotència de no poder treure’n més informació, amb respostes evasives… Hi havia una protecció total i absoluta al cap del Consell. I al final jo sempre em pregunte: qui és més culpable, qui fa o qui deixa fer? Qui té més responsabilitat, qui fa o qui deixa fer?

—Quina esperança teniu que el TSJ accepti aquesta exposició raonada en aquest moment i investigui Mazón?
—Jo sóc molt prudent. De la mateixa manera que vaig ser prudent perquè l’Audiència provincial estimara la declaració de Maribel Vilaplana, ara, amb l’escrit del fiscal, seré prudent. Possiblement el fiscal té els seus raonaments, però jo crec que el Tribunal Superior de Justícia també sap que tan sols a través d’ells podrem saber la veritat. I no passa res perquè hi vaja el senyor Mazón. Un exemple: el senyor Camps era aforat, hi va anar i va quedar absolt. Ací no diem que Mazón siga culpable i que Mazón haja d’anar a la presó; això ja és més, lògicament, el sentiment que hi ha al carrer. Ací volem saber si Mazón era realment el responsable o no. I si no l’era, doncs serà absolt. Però si no és així, sempre quedarà la taca, sempre quedarà en el record, el mal record, que el Tribunal Suprem de Justícia, l’òrgan màxim, no va ser on havia de ser, ni va prendre les declaracions a qui les havia de prendre. Si ha de quedar absolt, doncs que quede absolt. I si la consellera també, doncs també. Si resulta que era més una responsabilitat patrimonial de l’estat, com en la pantanada de Tous, doncs s’indemnitzaran les víctimes i ja està. I serà la justícia que tenim, ni més ni menys. Seria sa, en un estat democràtic, social i de dret, que el Tribunal Suprem de Justícia admetera i assumira la causa. Si no totalment, parcialment. I que siga un òrgan màxim com aquest. Solament així sabrem que realment hi ha justícia i que el nostre estat funciona. Altrament, quedaria molt qüestionat, sobretot per la ciutadania en general i fonamentalment per les víctimes.

—Si el TSJ no accepta ara la causa per part de la jutgessa, difícilment l’acabarà assumint mai?
—És que en aquest cas qui tindria la clau seria Salomé Pradas.

—Perquè digui tot allò que no ha acabat de dir.
—Perquè, si retornen la causa i tornem a centrar-nos pràcticament en Salomé Pradas, serà ella qui realment determinarà o valorarà, i ella encara no ha acabat de parlar. Ell podrà vindre i declarar de manera voluntària, quan ella vulga. Ella és qui ha de parlar.