Vilma Montoliu: “Pots meditar tant si duus americana i corbata com pantalons cagats”

Vilma Montoliu (Barcelona, 1997) és molt jove, però ha aconseguit de crear la comunitat de creixement personal més gran en català, amb més de 22.000 seguidors a Instagram. A més, és autora de llibres i pòdcasts sobre meditació, que són guies escrites i parlades per a ajudar els qui volen iniciar-se –o aprofundir– en aquesta pràctica, que ella va descobrir de nena. La seva comunitat és molt variada, però ara ha publicat un llibre dedicat a un sector molt concret: els infants. A Soc com el mar (Columna) ofereix vint meditacions i visualitzacions per practicar amb els fills. Se centren molt en la qüestió de les emocions, perquè les puguin viure amb calma i naturalitat. Montoliu, a més de ser l’autora del llibre, també n’és la il·lustradora.

—Per què un llibre sobre meditació per a infants?
—Mai no he deixat de sentir-me connectada amb la infància. Els nens han de ser nens, els hem de protegir, i més avui dia amb les pantalles, la pornografia… Volia crear una eina que generés moments en família, fora de les pantalles. Quan vaig començar a penjar meditacions a les xarxes vaig observar que els nens eren un gruix important del públic. Hi havia moltes mares  –el 80% eren dones– que em comentaven que posaven vídeos de meditació als fills, però que volien fer alguna cosa amb la seva veu. Jo vaig aprendre a meditar amb la meva mare i hi connectava fàcilment perquè era la seva veu. Les veus de les mares curen, si la relació és bona. Amb el llibre poden llegir la meditació sense haver d’inventar-se cap història, com un conte.

—Com és que vau començar a meditar amb la vostra mare?
—Quan tenia sis o set anys la meva mare va tenir una depressió que ara en diríem síndrome del treballador cremat, i arran d’això va fer tractaments estàndards i també va indagar en més eines, com la meditació. Li va venir de gust guiar-me en meditacions, m’adaptava els seus exercicis i també s’hi unia el meu pare.

—Suposo que no ens hem d’imaginar els pares més hippies del món…
—En absolut! Van fer un canvi de vida molt gran, però eren els típics que treballaven mil hores. Són més aviat de casa bona… [Riu.]

—Heu explicat que vau ser víctima d’assetjament escolar i que en part aquesta eina us va ajudar.
—Em va passar durant la primària, l’ESO… Fins i tot al batxillerat, em feien el buit. Per sort, a la universitat, ja no. Això et deixa una cicatriu que et canvia la personalitat. Si has estat víctima d’assetjament escolar potser de gran has de treballar en la voluntat de fer tothom content sempre. Al llibre i a la meditació treballem sobre l’empatia, una autoimatge més amable, l’autoestima… La meva feina es basa molt en aquesta nena ferida i solitària que vaig ser. He creat una comunitat amable en què ens acceptem tal com som.

—El llibre vol ensenyar els infants a viure les emocions amb calma. Tenim tendència a ignorar les negatives?
—No hi ha emocions negatives ni positives. No hem de dir que no volem la ira o la tristesa. Cal aprendre a expressar-les i acompanyar-les. Si t’enfades i no ho expresses allò ho guardes fins que explotes. Si el nen té un atac d’ira al supermercat no meditaràs en aquell moment, sóc realista. Però en un altre moment podem llegir el primer apartat en què s’explica què és l’enuig i es pot fer la meditació. Al principi de cada capítol s’explica una emoció. Com a adults, el gran repte és aprendre a acompanyar les emocions dels infants. A les dones ens ensenyen a no enfadar-nos, i hem de reivindicar que ens podem enfadar, posar límits i expressar opinions amb contundència. Igual que un home pot plorar.

—Quins són els beneficis de la meditació?
—N’hi ha molts, psicològics i físics. Baixa la tensió arterial, va molt bé per a la presa de decisions, és positiva per a la gestió de l’estrès… Fins i tot va bé per a fer la digestió. El cos, menys accelerat, digereix millor els aliments. I és bona per a dormir millor, per a la depressió i l’ansietat… Moltes persones fent petits canvis tenen un gran impacte. I la meditació no és només el que vius individualment, sinó l’impacte en la comunitat. Si tot Catalunya medités fins i tot milloraria el trànsit… [Riu.] Et fa una persona més amable.

—Aquests beneficis es noten només amb la meditació profunda o fer-la de manera superficial també funciona?
—No es medita mai malament. Amb cinc minuts diaris n’hi ha prou. I hi ha coses quotidianes que es poden convertir en meditació: dutxar-nos, regar les plantes… Alguns petits actes, si hi ets present, hi poses intenció i connectes amb la respiració, poden ser meditació. Tenim la imatge del monjo i la muntanya, una cosa d’un gran esforç intel·lectual o molt espiritual. I no, és una anàlisi de com està la teva ment, cor, emocions, cos… Jo sóc espiritual, però el meu objectiu és que ho pugui fer també la persona més escèptica. Pots meditar tant si dus americana i corbata com pantalons cagats, cadascú amb la seva recepta.

—Hi ha el mite que meditar és deixar la ment en blanc, però sempre el desmentiu.
—La ment només la tenim en blanc quan som morts. L’objectiu és aprendre a observar què et passa, els teus pensaments. Et pots imaginar estirat a la gespa i que els pensaments són núvols que passen. Tens un pensament relacionat amb la feina, hi poses l’etiqueta “feina” i el deixes marxar. També et pots imaginar que ets en una estació de tren, veus els trens passar, però no puges a cap.

—Per exemple, has discutit amb algú i et ve aquest pensament. En comptes de pensar “li hauria d’haver dit això” o “sempre actua d’aquesta manera” és millor observar el pensament i deixar-lo passar, no encallar-s’hi.
—Sí. El cap és com un mico que va saltant de branca en branca. Però quan segueixes una meditació guiada, has de procurar que la teva atenció estigui en la respiració, que et porta al cos i al present. I que segueixis el fil de la veu. Tenim aquesta ment rumiant que no para, i es tracta de connectar amb el cos. Els pensaments ni tenen la raó ni defineixen qui ets. Pots tenir un pensament horrible i no ets una persona horrible. Has de deixar-lo passar, no encallar-t’hi, tot i que aquest desaferrament costa.

—També parleu molt de la importància de la respiració. Respirem malament?
—A la ciutat anem molt accelerats i la respiració acostuma a ser superficial, respiracions molt curtes i des del pit, agafant l’aire per la boca. Hauríem d’agafar l’aire pel nas i deixar-lo anar també pel nas, i portar-lo a la part més baixa de la panxa per estimular el nervi vague, fer treballar el diafragma. Això fa entendre al cos que ets en un espai segur. Quan respirem per la boca el cos entén que hi ha una situació de perill i genera cortisol, l’hormona de l’estrès. Quan comences a meditar, com que fas aquesta respiració, en altres contextos la reprodueixes. La respiració és una ajuda i un símptoma. A vegades pots haver superat una situació en el pla psicològic, però el cos té memòria i tarda més a alliberar-ho. Quan et tornes a posar en aquell context potser notes tensió i respires per la boca. El cos és el gran savi, i per això ens podem conèixer a través seu.

—Quins consells donaríeu per començar a meditar?
—La primera vegada et pots estirar al llit, panxa enlaire, amb les mans cap munt. Poses una mà al pit i l’altra al ventre i procures que la mà que es mogui més sigui la del ventre. Intentes portar l’aire cap avall, amb una exhalació més llarga que la inhalació. Recomano d’iniciar-se amb algun àudio, una meditació guiada entre cinc i set minuts. Al meu pòdcast Quadern de meditacions hi ha 160 meditacions en català. Hi ha gent que no necessita àudio i és capaç de meditar simplement mirant el foc o un paisatge, però cada persona és diferent. I és important de compartir-ho, buscar algun grup, som fets per a fer les coses en comunitat.

—I com hem de començar a meditar amb criatures?
—Tu com a pare has d’haver meditat una mica. És com quan enviem els nens a teràpia, els pares també hi han d’anar. Normalitza-ho: “Me’n vaig a meditar!” I amb la criatura recomano molt el moment abans d’anar a dormir. Els expliquem que la meditació és com un conte, però que ells en són els protagonistes. El que vol un nen és que els pares el cuidin, i com que són moguts sempre pensem que no l’aguantaran, però hi reaccionen molt bé.

—Teniu una gran comunitat de meditació en català. Quina és la importància de poder-ho fer en la llengua materna? 
—Puc posar-me una meditació d’algú de Colòmbia i gaudir-ne, però potser no hi connectaré tant o no em serà tan familiar com una veu en català. Parlar una llengua minoritzada ens connecta molt. Quan fas un viatge i sents parlar català sempre et fa il·lusió… A la comunitat en part hi ha tant de caliu gràcies a la llengua. La gent és molt agraïda i reconeix l’esforç de crear un projecte en català. A vegades penso que m’agradaria tenir més suport de les institucions, com a emprenedora. No he rebut mai cap subvenció per haver creat un projecte en català.

—Heu comentat que hi ha més dones que homes amb interès per aquests temes. Per què?
—Quan vaig començar potser només hi havia un 10% d’homes, però això creix, i molts vénen acompanyats de la parella. Cada vegada hi ha més espais perquè els homes parlin de les seves emocions, més terapeutes homes que creen aquests espais… Les noves generacions cada vegada exterioritzen més el que senten i es permeten més de connectar amb ells, plorar… El paper dels homes aquests darrers anys ha canviat molt i els hem de donar un temps d’adaptació. Socialment, s’han mogut tantes coses que hem de tenir paciència amb ells, entenc que se sentin desorientats. Hi ha canvis que requeriran molts anys.