Sophie Gilbert: “A la dècada dels dos mil tot girava al voltant d’agradar als homes”

Fóssim més petites o més grans, totes les millennial recordem la crueltat amb què la cultura pop dels dos mil va tractar les dones. De la tortura mediàtica a Britney Spears a les baralles entre les concursants de programes de telerealitat; de la moda que ens obligava a marcar els ossos a l’assenyalament del cos i la conducta de noies normals i corrents, com la protagonista de Bridget Jones. Una fiscalització constant en què la vida personal de les dones, el seu aspecte i la seva sexualitat era sempre al centre de la diana.

Ara la periodista del diari The Atlantic i finalista del premi Pulitzer Sophie Gilbert fa un repàs exhaustiu de tot aquest imaginari a Noia contra noia (Raig Verd), on també n’analitza les causes i les conseqüències. Situa com a punt d’inflexió els darrers anys de la dècada dels noranta i començament dels dos mil, un moment de regressió i hipercosificació a la música, el cinema, la televisió, la moda i els mitjans en general. Parlem de tot plegat amb ella, que ha viatjat de Londres a Barcelona per promocionar la versió en català del llibre.

—Noia contra noia repassa la construcció de la misogínia en la cultura pop dels anys dos mil. Per què un títol sobre la competitivitat femenina?
—El títol en anglès és Girl on girl, i esperava que suggerís unes quantes coses: d’una banda, la influència de la pornografia en la cultura, però també la qüestió de la feminitat jove. També la idea que en aquell moment la cultura pop ensinistrava les dones perquè es malfiessin les unes de les altres i, sobretot, perquè es malfiessin d’elles mateixes, cosa que generava una mena d’alienació del propi jo.

—Per què considereu que la cultura d’aquell moment va ser especialment nociva i influent per a la manera d’entendre’s de les dones millennial? 
—Va ser la primera dècada real d’internet. Hi va haver un canvi sobre com els humans s’entenien a si mateixos i entre ells, perquè de sobte estaven exposats a tota mena de vides en línia. Internet, al principi, era un projecte utòpic, on semblava que tindríem aquestes noves maneres de connectar-nos i entendre’ns, però a mesura que passaven els anys, i sobretot a la dècada del dos mil, era obvi que allò que més interessava de veure en línia eren dones sexualitzades, exposades, perseguides per paparazzi, dones famoses, dones boniques… Van sorgir, per exemple, blocs de xafarderies, i va arribar la telerealitat. Aquesta nova manera d’envair la vida dels altres va canviar completament la manera com pensàvem sobre nosaltres mateixes i les unes de les altres.

—Creieu que l’exhibicionisme, l’oversharing, tant emocional com físic, ha estat determinant en les dones d’aquesta generació?
—Completament. El 1996 hi havia una webcaster que es deia Jennifer Ringley, una de les primeres persones a instal·lar una webcam al seu dormitori que transmetia fotografies d’ella cada tres minuts, fos el que fos que feia. Era una autoexposició radical que ella presentava gairebé com un projecte sociològic, però la gent ho mirava perquè esperava enxampar-la mentre es despullava o per si un dia portava algú al dormitori per tenir-hi relacions sexuals. La nit que va portar una cita a casa, hi va haver tant de trànsit que la web va caure.

—Una versió primerenca de la telerealitat…
—Sí. El que s’oferia a les dones era: si estàs disposada a exposar prou la teva vida, pots obtenir diners, fama i poder. Això era molt atractiu, i d’aquí, figures com ara Paris Hilton i Kim Kardashian. Crec que bona part d’això avui ha quedat absorbit per Instagram i TikTok, on ens sembla natural compartir públicament coses que fa vint anys o trenta no hauríem pensat mai de compartir.

—Repasseu també la cultura de la dieta durant els dos mil, amb una moda i estètica obsessionades amb la primesa. Parleu de com, amb el temps, les models van passar de ser dones exuberants a ser noies lànguides amb infrapès, per exemple. Després de la primera dècada dels dos mil, el model de bellesa va canviar, de Paris Hilton a Kim Kardashian, però continuava el mateix verí?
—Sempre hi ha modes sobre com haurien de semblar les dones, cosa completament absurda. És impossible canviar el teu aspecte per encaixar en una tendència. El teu cos, la cara, els cabells i el to de pell són com són. Però sí que hem vist aquests arquetips. Per exemple, les supermodels dels noranta eren dones fortes, com Cindy Crawford o Christy Turlington, que projectaven bellesa i poder. I, de sobte, va arribar una reacció i vam començar a veure noies molt més joves, adolescents, com Kate Moss. L’heroin chic es va convertir en tendència, amb noies molt primes, fràgils, passives… Després, vam passar per l’arquetip molt ros i prim del moment Paris Hilton, després pel model Kardashian i després per la fase de la positivitat corporal.

—I on som ara?
—Ara, amb tendències com l’SkinnyTok, tornem a una regressió. Això passarà sempre, però m’agradaria veure més resistència als mitjans, més acceptació de la idea que no cal que odiem els nostres cossos. Podem crear una manera de pensar sobre la bellesa radicalment diferent, molt més oberta i disposada a acceptar que qualsevol persona pot ser bonica. No estar tan sotmeses a allò que ens diuen constantment que és la norma de la bellesa.

—Al llibre també parleu de postfeminisme. Què és, exactament, i per què considereu que personatges com Carrie Bradshaw o Bridget Jones en són bons exemples?
—El postfeminisme no és una ideologia, ningú no n’enarbora la bandera. És més aviat una tendència mediàtica que modelava formes de vida i que va sorgir, en part, a partir de la reacció al feminisme i, en part, d’aquesta idea que sempre torna que el feminisme és avorrit i antiquat. El postfeminisme partia de la idea que el feminisme ja no era necessari, hi havia igualtat i les dones podien viure com els homes: tenir relacions amb qui volguessin, vestir com volguessin… Gastar diners era una part crucial del postfeminisme, i dones com Carrie Bradshaw, Ally McBeal o Bridget Jones n’eren referents: solteres, sexualment alliberades, que gastaven molt en roba i no tenien les angoixes de les generacions anteriors sobre com canviar el món. Una mirada molt individualista.

—També dieu que el postfeminisme feia que les dones interioritzessin el sexe com a moneda de canvi, que d’alguna manera continuessin en posicions d’objecte sexual, sota la idea que eren escollides lliurement. Aquesta confusió ens fa més difícil ser subjectes sexuals en el present?
—Avui és més difícil i més fàcil alhora. És més difícil perquè els missatges en línia sobre com han de semblar les dones i ser percebudes pels homes són més forts que mai, però alhora hi ha molt més relat en contra. Durant els dos mil, la idea que les dones poguessin parlar obertament sobre què volien o que poguessin concebre el desig com una cosa que sentien de manera innata no hi era. A la dècada dels dos mil, tot girava al voltant d’agradar als homes. Aquesta era la moneda de canvi, la manera de representar la sexualitat. Ara hi ha moltes més veus i matisos, el discurs és més elevat. Per tant, sí, és un moment molt difícil per a ser una dona jove, però alhora és més fàcil trobar discursos alternatius.

—Us preocupa com s’utilitzen, a vegades, paraules com “apoderament” o “alliberament”?
—Quan feia la recerca per al llibre, cada vegada que apareixia la paraula “apoderament” em saltaven totes les alarmes. Sempre que algú la feia servir era per defensar alguna cosa que algú altre criticava per no ser feminista. Per exemple, quan es van llançar els Wonderbra, els seus anuncis van ser criticats per sexistes, i els fabricants van dir que els Wonderbra eren “molt apoderadors” perquè ajudaven les dones a sentir-se bé. Més recentment, vaig veure la directora general d’OnlyFans defensar la seva plataforma amb l’afirmació que empoderava els creadors. L’apoderament femení no és negatiu, però quan algú utilitza aquesta paraula als mitjans gairebé no ho fa mai amb un interès real de donar poder a les dones, sinó que és per vendre’ns alguna cosa, fer-nos pagar per la promesa del poder.

—Volia acabar demanant-vos per la reacció antifeminista, especialment entre nois joves. Amb aquesta perspectiva de la misogínia dels dos mil, com veieu el present?
—En molts aspectes, la nostra cultura –el cinema, la televisió, la música…– és molt millor que abans. Les dones tenen molta més agència, estan molt menys controlades o dominades pels homes amb poder que els diuen com s’han de comportar. Tenen molta més llibertat creativa i hi ha dones culturalment dominants: Taylor Swift, Chappell Roan, Beyoncé… Tenim referents visibles de feminitat que fan un art extraordinari. El problema és que, per a molta gent, la cultura ja no és allò que veuen al cinema o a la televisió, sinó allò que veuen al mòbil. I continuem rebent constantment contingut molt regressiu, reactiu, pensat per provocar-nos perquè continuem fent scroll. Alhora, crec que les xarxes han arribat al seu punt àlgid i que ara ens preguntem molt més pel seu impacte, som més escèptics.