Sheila Queralt: “Quan tenim adolescents a casa ens hem de fer assessors de màrqueting”

Sheila Queralt (Balaguer, Noguera, 1987) té una feina molt interessant i necessària, però segurament poc coneguda. És lingüista forense, una mena de detectiu de la llengua que ajuda a resoldre casos diversos analitzant les estratègies comunicatives dels parlants. Per exemple, ha parlat molt als mitjans del modus operandi dels estafadors de l’amor. Ara ha abocat bona part dels seus coneixements sobre llengua i comunicació a El poder de les paraules (Ara Llibres), llibre en què convida tothom a explorar el llenguatge com a eina poderosa en el nostre dia a dia. Fa una anàlisi molt útil per a sobreviure a situacions quotidianes com ara una primera cita, una discussió de parella o una entrevista de feina.

—Sou lingüista forense. En què consisteix aquesta feina i què us ha ensenyat? 
—La lingüística forense analitza el llenguatge per resoldre misteris, casos. Per exemple, vam participar en el cas d’Helena Jubany analitzant els anònims que havia rebut, comparant-los amb la principal sospitosa, Montserrat Careta, per determinar que ella no n’era l’autora. No analitzem la forma de les lletres –això ho fan els grafòlegs i cal·lígrafs–, sinó les paraules: què diu, com ho diu, com ho endreça… Manuscrit o digital: whatsapps, missatges a fòrums…

—La manera de parlar d’una persona deu donar moltes pistes…  
—El seu perfil sociolingüístic: d’on és, els trets dialectals; de què treballa, vocabulari típic d’una professió. També podem deduir si parla més d’una llengua o quina edat té. En molts casos de ciberassetjament escolar analitzem el rang d’edat que poden tenir els assetjadors. I en violència de gènere: és la seva ex-parella qui envia els missatges? També treballem les estratègies dels parlants.

—Al llibre analitzeu sobretot aquestes estratègies. Per exemple, parleu de què ens expliquen les teories de la comunicació sobre la seducció. Què en destacaríeu? 
—Una conversa no la fas tu sol, hi ha una polifonia, la teva veu i la de l’interlocutor. En relació amb el contingut, hi ha estudis que indiquen que només el 7% de la importància de la conversa recau en les paraules. El 55% és la gestualitat i el 38% el to. En la gestualitat, la sincronia funciona molt bé. Si jo ara fes el mateix gest que fas tu, encara que no te n’adonessis, percebries que connectem perquè estaríem en la mateixa posició. Igual que mantenir la mirada. Si no ho fas, l’altre pot perdre el fil. També és important no envair l’espai i l’escolta activa, assentir o somriure quan l’altre parla. Fins i tot en una trucada l’altra persona és capaç de percebre inconscientment que somrius.

—Hi ha una mena de seducció, de manipulació, que no té fins legítims. Esmenteu els estafadors de l’amor.
—Tenen un sisè sentit i són molt bons llegint les necessitats de l’altre, allò que necessita escoltar. Si vols crear una connexió emocional, has d’escoltar l’altre, veure què necessita. També creen marcs mentals, realitats paral·leles, com en la violència de gènere. Fan pensar a la víctima que necessiten una validació. Diuen que ho han passat molt malament o expliquen històries heroiques. Això fa que l’altra persona desenvolupi empatia. A més, diuen que són persones de confiança i molt honestes. Així quan les víctimes exterioritzen que creuen haver estat estafades contesten “Com em pots dir això –girar la truita–, si t’he dit que busco algú sincer i honest perquè ho he passat malament?” I la víctima dubta.

—Com detectar aquesta mena de manipulacions en la violència masclista?
—En els casos al laboratori normalment ens demanen com, amb les converses digitals que han tingut amb l’ex-parella o la parella, es pot demostrar aquesta violència, que no és física, sinó que és en el pla psicològic i és subtil. Normalment es fa exercint un control coercitiu. A vegades utilitzen els fills: “On és el nen?” Perquè saber això implica saber on és ella. Hem d’anar amb compte amb els missatges controladors: on ets, on vas, què portes posat… I distingir fins a quin punt és preocupació i fins a quin punt és control.

—O fer llum de gas, estratègia en què la víctima és manipulada per arribar a dubtar fins i tot de la seva percepció o memòria.  
—Ho fan moltíssim, capgiren els fets. T’aïllen i et comencen a tractar de boja i mentidera, o diuen fal·làcies. “Tu sempre arribes tard!” I potser només ha passat una vegada… La víctima es perd, algunes han arribat a gravar converses perquè no sabien si s’ho imaginaven o si realment els feien allò. Quan ho han escoltat gravat s’han adonat que passava alguna cosa…

—També parleu del love bombing, demostracions exagerades d’atenció i afecte que després deriven en manipulació o dependència. Com es poden distingir de mostres d’afecte normals i corrents? 
—Les línies són difícils, i depèn del perfil de cadascú. Si et comença a regalar moltes coses, però després també et fa moltes peticions, compte, perquè potser emmascara una altra cosa. També compte quan aquests missatges d’amor en massa et comencen a aïllar de les teves amistats. Sobretot al començament d’una relació, no és bo centrar-se únicament en aquesta persona. Convé mantenir el contacte amb les amistats i comentar-ho.

—Fora del maltractament psicològic, abordeu els problemes de comunicació en la parella. Com es pot aconseguir una comunicació no violenta i que flueixi? 
—Tots tenim una motxilla –relacions o experiències anteriors, siguin de parella o no– i això ens fa sospitar de comportaments de l’altra persona que potser no tenen res a veure amb la intencionalitat que suposem. Quan alguna cosa no ens agrada, cal que distingim si és una percepció que tenim per la nostra motxilla o si realment és la intenció que té l’altre.

—Un cas típic és la gelosia.
—Exacte, si a algú li han fet banyes anteriorment i la parella li diu “me’n vaig amb els amics”, pot ser que desconfiï. Això s’ha d’explicar a l’altre. Moltes vegades, i sobretot les dones, pensem que l’altre ens pot llegir. No comentem les coses perquè esperem que ens llegeixin la ment, i de lectors de ments no n’hi ha… Hem d’expressar què necessitem i per què. Anar-se guardant les coses fa explotar. I si necessites espai te’l pots prendre, però també comunicar a l’altre per què ho fas.

—En relació amb la comunicació en família, repasseu uns quants arquetips. El més destacat, el cunyat. 
—Sí, tothom té un cunyat! [Riu.] És aquesta persona que sembla que sàpiga de tot i tingui raó en tot. Què podem fer per no entrar-hi en contradicció, que tampoc no ens durà a cap lloc productiu? Estratègies evasives: “Jo tinc un altre punt de vista, però ho deixem aquí.” I si la cosa no s’atura, “Vaig ajudar a rentar els plats!”, “Ui! M’han fet una trucada!” Si no és que t’agrada molt el marro, val més evitar aquestes situacions i parlar amb el padrí. Per evitar que s’allargui massa, hem de fer preguntes concretes: “Explica’m allò d’aquell dia en aquell lloc.”

—Parleu de les àvies tòxiques. Qui són i com s’hi pot respondre? 
—”T’has engreixat!” Aquesta mena d’àvies. És important de posar límits, però d’una manera maca, bromes iròniques sense faltar-li el respecte. I si la cosa s’embolica, li demanes la recepta dels canelons… A vegades canviar de tema funciona. Si ho utilitzen els polítics, per què no nosaltres? Als polítics els demanen una cosa, en responen una de diferent i sembla que hagin respost la pregunta.

—També doneu consells per a abordar la comunicació amb els fills adolescents. Per exemple, dieu que és millor no donar ordres, sinó fer peticions. 
—Passen de ser uns nens que ens ho expliquen tot a ser unes persones que conviuen amb tu i que a tot estirar et diuen “sí” quan els interessa. Quan tenim adolescents a casa ens hem de fer assessors de màrqueting. Per exemple, la discussió de “deixa les pantalles i vine a sopar”. Ho hem de vendre bé, no dir-los “deixa ja el collons de tauleta!” Això els farà emprenyar i hi haurà una escalada. Es pot utilitzar la tècnica del sandvitx. Primer, li dónes un estímul positiu: “M’encanta quan fem receptes i sopem junts!” Enmig li dónes l’ordre, camuflada de petició: “Per què no deixes deu minuts la tauleta i m’ajudes?” I després un altre comentari positiu: “Vinga, va, que ens ho passarem molt bé!” Veurà que el veus amb bons ulls, encara que ell no es vegi així, i que t’agrada passar-hi estona.

—Quant als adolescents, com a lingüista forense també heu treballat en casos de ciberassetjament i de pedofília i pederàstia en línia. Us dediqueu fins i tot a detectar missatges en clau. 
—Sí, emoticones i paraules clau que els agressors modifiquen sovint per esquivar la policia. Com a pares, cal estar alerta de comportaments que canvien: si quan arriba de l’escola es tanca a l’habitació i abans no ho feia, si deixa anar “no estic gaire bé a l’escola, aquest sempre m’empipa…” I donar-li confiança. Imaginem-nos que una persona adulta enganya el nostre fill per mitjà d’un videojoc i es fa passar per un menor. Li diu coses boniques, crea una confiança… Hi ha estudis que diuen que els menors són els autogeneradors de contingut sexual més gran. Hem de tenir en compte que el nen segurament tindrà vergonya d’haver enviat certs continguts. Li hem d’explicar que a casa podem parlar de tot i que això pot passar, amb missatges de prevenció: “Això passa a les xarxes.”

—Explicar-los tots els riscs…
—Sí. Quan els donem accés al món digital els hem d’explicar quins són els riscos, per més petits que siguin, ser conseqüents. “Si algú et comença a parlar més del compte, si et demana coses que no et fan sentir bé, si et demana fotografies, això no es demana.” Hem de deixar-los clar quin és el límit i com respondre-hi: “Això no m’ha agradat i no em sento còmode.” I que ens ho vinguin a dir. Hi ha casos de nens de vuit anys que tenen accés a aquests videojocs. És responsabilitat dels pares informar-los i generar confiança perquè puguin parlar-ne amb un adult.

—Quant a l’assetjament escolar, parleu de com abordar el fet que un fill en sigui víctima, però també que en sigui agressor. Com s’ha d’abordar aquest segon cas?
—Sovint pensem en els agressors com a monstres, però són menors que potser no han reflexionat gaire sobre les conseqüències. Cal que l’ajudem a empatitzar. “Com et sentiries, si et fessin això?” Quan ens posem en el lloc de l’altre veiem el mal que causem. No és només dir “Això no es fa!” I també dir-li que l’ajudarem a canviar perquè sabem que no és mala persona. Són responsables, però alhora moltes vegades són nens que tenen algun problema.

—I si és la víctima?
—Donar-li suport i dir als menors que en són testimonis, que normalment no parlen, que explicar-ho va en benefici d’una altra persona, i que moltes vegades la víctima no és capaç de fer-ho.

—De què serveix la lingüística forense en l’assetjament escolar? 
—Són conflictes entre nens, però són molt importants. A vegades acaben en agressions brutals com ara tirar algú escales avall. Analitzem notes que a vegades deixen, missatges a Instagram… I determinem si aquell agressor que és acusat ha estat qui ho ha escrit o no.