Romàntic Dimoni: “La música és una disciplina que encara té el poder d’ajuntar-nos”

Una de les veus més reconegudes del panorama musical torna a l’escena amb energia, il·lusió i una gran dosi de tendresa. Carles Caselles ha publicat Primer moviment, el primer disc del seu nou projecte, Romàntic Dimoni. Després d’acomiadar els Smoking Souls el passat mes de juny, el cantant de Pego (Marina Alta) tanca una etapa i presenta un àlbum propi amb dotze temes, que han estat una mena d’alliberament per a ell. Implementa noves sonoritats, però amb la seua essència inconfusible. A més, ja deixa entreveure que podrem esperar més moviments d’aquest dimoni.

El 27 de març pujarà a l’escenari de la Rambleta (València) per oferir al públic aquestes cançons noves, i el 9 de maig serà el torn de Barcelona, amb un concert a la Sala Apolo 2.

—D’on ix aquest Romàntic Dimoni?
—Naix d’un procés meu personal i d’una necessitat de crear des d’un altre punt, buscant un lloc més honest per a mi, més íntim i més cru. També d’eixa necessitat creativa i del no-estancament. Després de tants anys fent música, és molt fàcil caure en aquest estancament que intente d’evitar, i per això he hagut de crear tot aquest nou món.

—En la darrera entrevista que vam fer, abans del comiat dels Smoking Souls, ja em vau dir que teníeu algunes cançons…
—Abans d’acabar amb els Smoking, ja feia uns quants mesos que treballava amb eixes cançons. Ha sigut un procés d’uns dos anys de recopilació d’idees i de trobar cap on volia anar pel que fa a la producció musical. Hem fet un procés d’investigació amb el Joel Gilabert [productor], d’intentar trobar el so que volíem i que se separara del so que jo havia fet durant els últims quinze anys.

—I com ha estat la rebuda d’aquest nou projecte?
—Tenia molta incertesa, perquè el meu públic sempre ha sigut molt fidel al que hem fet amb els Smoking. Jo ara aportava un nou espai i no sabia gaire bé quina seria la resposta. Crec que ha sigut molt positiva, en el sentit que la gent ho ha vist com una continuació del que feia, perquè al cap i la fi és una nova banda de rock. Té un format clàssic, amb quatre persones. Jo sóc el qui dóna la cara, però açò és un grup, i la meua essència hi és com a persona que ha creat eixos nous temes.

—Qui més hi ha darrere de Romàntic Dimoni?
—Hi ha Jota a la guitarra i sintetitzadors, Cris al baix, i Luis a la bateria. És el format que he gastat sempre, que per l’estil que faig és el millor.

—Us heu presentat com a “terrorista tendre”, com expliqueu eixe concepte?
—M’agradava molt el concepte davant un món que cada vegada és més hostil. Hi ha molta crispació en l’ambient, i la tendresa no sols com a acte íntim, sinó com a acte col·lectiu, és una bona manera de lluitar contra eixa situació que vivim. Si no ens ajuntem, ens respectem i anem tots cap a un mateix camí, ens serà difícil lluitar contra tots eixos monstres que vénen i que cada vegada són més prop.

—Tendresa, introspecció, intensitat, amor, col·lectivitat, cura… Són elements que viuen en aquestes cançons…
—Sí, tot gira entorn d’això perquè, lamentablement, el món és cada vegada més lleig i més fred. En aquest disc, i en la música en general, el que busque és ajuntar-nos. La música és una disciplina que encara té eixe poder, que la gent quede en un lloc per anar a fer alguna cosa en comú, que és escoltar música i sentir emocions. Cada cançó parla de la realitat des d’un pessimisme, però sempre hi ha un punt de llum que ens dóna una miqueta d’esperança. També perquè sembla que, per no res, el món s’acaba i no, demà el sol eixirà igual i hem de ser-hi, hem de continuar i hem de lluitar pel que volem.

—La primera cançó, “La voràgine”, parla de trobar un refugi. On el trobeu?
—Eixa cançó és un homenatge a les persones que tens a prop, eixa gent que malgrat tot està al teu costat. Quan tu no eres capaç ni de creure en tu mateix, sempre hi són i ells creuen que pots eixir del pou en què estàs clavat.

—Heu treballat amb la vostra parella en aquest projecte. Com ha estat?
—He tingut el gran honor de poder treballar amb l’Helga Ambak, que m’ha ajudat moltíssim a construir tot aquest univers. Ella, amb el seu art, ha dirigit tot el Romàntic Dimoni. Hi havia una sinergia molt forta, perquè des de la intimitat eixien coses, i això s’ha vist reflectit. El vestuari, els videoclips, el disseny… Hem treballat braç a braç i ha sigut una gran sort.

—Us he de preguntar per “Col·lapse”, que és una cançó colpidora, però també esperançadora. Què teníeu dins quan la vau escriure?
—M’alegra molt que t’agrade eixa cançó, perquè per a mi també és de les especials del disc. Naix de quan ens va passar a tots aquella situació superestranya de l’apagada. Llavors estava en ple procés de creació, i em va inspirar. Aquell dia va ser un dels més estranys de la meua vida, supose que per a molta gent també, perquè tenies la sensació que, de sobte, el món com el coneixem havia desaparegut durant unes hores. Ja no ens podíem comunicar com ens comuniquem en les xarxes socials, trobaves a faltar coses, però al mateix temps sorgien altres coses que semblava que estaven amagades en algun lloc de dins nostre, com anar a buscar els teus.

—Com ho vau viure?
—Recorde que era a casa i vaig anar a buscar els meus pares, i a la vesprada vaig anar a buscar els amics, que feia molt de temps que no ho feia. Vaig estar amb l’Helga, també. Caldria desconstruir tot això i fer un passet enrere per adonar-nos que hi ha molta humanitat fora d’aquest món de la tecnologia i d’això que ens ha fet estar sotmesos a un món que ens bloqueja certes emocions que en aquell moment a mi em van sorgir. Eixa cançó naix d’eixe col·lapse que, d’alguna manera, anhelava, i sentia que darrere de tot eixe món en què hem crescut s’amaguen coses molt més humanes.

—Supose que serà una pregunta difícil de contestar, però amb quina cançó del disc us quedaríeu?
—Sí, és complicat, però em quedaria amb “Aurora Roja”, perquè parla de l’ancianitat, d’una situació que vam viure a casa amb la meua àvia. És molt trist quan una persona ja entra en decadència, però, al mateix temps, va ser molt bonic perquè la família era allí, i la seua gent, a la qual sempre ha cuidat, també.

—A més, és una de les col·laboracions del disc…
—La vaig cantar amb Martín [Tarrasó] i va ser increïble. He intentat buscar gent molt propera a mi i artistes que admire molt. No volia buscar eixa tendència de màrqueting, de fer col·laboracions perquè em portara números. A banda que aquesta gent són artistes ja molt reeixits i molt grans, volia que ells sentiren que volien cantar amb mi, que no ho feien per compromís o perquè hi havia un interès darrere. Tant amb Martín, com amb Míriam [Laborde], Anna Millo i Toni Carrillo, ha sigut molt fàcil. Tots quatre, al segon, eren dins. Els vaig passar el tema i no havia de dir-los res, se’l van fer seu.

—Primer moviment sembla que indica una continuïtat, com us projecteu?
—Esperem. Sóc una persona que no sé mantindre secrets. Intente que hi haja un poc de misticisme i misteri, però ja li pose al primer disc Primer moviment, insinuant que n’hi haurà més. Tot ve donat perquè, com que és un disc conceptual, sempre tinc la sensació –que crec que és bona, perquè si no s’acabaria tot– que em queda alguna cosa a dir que se m’ha quedat fora, o que no he caigut en parlar sobre un tema o d’un altre. Tant de bo poder fer un segon moviment. La meua idea és fer-ne tres. Però bé, la vida dirà.

—Ja em vau dir que no podíeu no fer cançons…
—Sí, és com que m’avorrisc. Tots omplim el temps amb moltes coses, passa que jo he convertit la música en la meua feina, i hi ha moltes voltes que cree per fer camí. També em dóna l’oportunitat d’expressar els meus enutjos, les frustracions, les coses que sent. La música és un espai on pots performar tot això que vius. I, per a bé o per a mal, sempre estic amb el cap en el següent disc. M’ho prenc com una sort, de poder continuar fent música, i com un joc que em permet d’expressar-me.

—És una sort, la gent que teniu eixa capacitat creativa…
—Tots creem. Pareix que tot recau en els artistes, però pense que, ostres, qui cuina és un creador, qui fa entrevistes bones és un creador, qui treballa a l’obra és un creador, i depèn de l’amor i l’energia que hi poses, les coses ixen d’una manera o d’una altra. Tots creem constantment, passa que la música té eixe punt de bellesa o de poder de comunicació que arriba a les persones d’una altra manera. Si no creara això, faria horta.

—De fet, ja en feu, no?
—Sí, és la meua segona faena, o el meu segon passatemps. Quan regue, quan abone, quan tire fem, sent que cree, igual que quan faig cançons i les munte, com un puzle. Jo anime la gent que cree sense por, sense barreres. T’agrada dibuixar? Dibuixa. T’agrada tocar el piano? Doncs toca’l, encara que estiga malament. O t’agrada plantar i se t’ha mort la planta? És igual, planta’n una altra. Creant també fas vincles amb unes altres persones i és una manera d’unir-nos. Tot hi és perquè estiguem units.

—El 27 de març presenteu Romàntic Dimoni a la Rambleta, teniu ganes de tornar a pujar a l’escenari?
—Sí, després de quasi un any sense fer concerts, torne als escenaris i he de dir que feia molt de temps que no en tenia tantes ganes. Per a mi, açò és com començar una etapa nova i és sentir eixa emoció de les primeres voltes. Tinc moltes ganes de compartir eixes cançons i de saber com connectaran amb la gent que vinga a veure’m.

—I què en podem esperar?
—No pretenc fer coses gaire ambicioses, en el sentit de ser notícia de res, sinó simplement transmetre emocions o el que puga fer eixe dia. Estem treballant perquè el concert respecte el so que té el disc, eixa energia. Intentarem que tinga algunes col·laboracions. I supose que també hi haurà el dimoni per allà [riu].