Roc Bernadí: “Com a actor, potser hi surto perdent si dic coses políticament incorrectes, però sóc així”

Fa més de trenta anys que es va estrenar per primera vegada en català el musical de Willy Russell Germans de sang al Teatre Condal de Barcelona. És un dels tres musicals amb més èxit de taquilla de la història i ha superat les deu mil representacions al West End de Londres. D’ençà que es va estrenar el 1983, l’obra ha acumulat èxits de crítica i públic. Ara Focus, la mateixa productora que va portar-lo a Barcelona el 1994, l’ha volgut revistar amb una adaptació contemporània.

En total, una vintena d’intèrprets –entre els quals hi ha Triquell i Albert Salazar– expliquen dalt de l’escenari la història de dos germans bessons separats quan van néixer i que, tot i criar-se en mons oposats, el destí fa que es coneguin i acabin enamorats de la mateixa noia.

Parlem de l’obra amb Roc Bernadí, una de les cares més conegudes del teatre musical a casa nostra. Va començar a treballar professionalment a divuit anys fent El despertar de la primavera i d’aleshores ençà ha treballat en produccions com ara La jaula de las locas, Ghost, Kinny Boots i Aladdín. L’any passat va protagonitzar El dia de la marmota, el primer musical en català que feia en molt de temps. Bernadí, a més, és la meitat del tàndem Svetlana, el projecte musical que comparteix amb Júlia Díaz.

—Germans de sang es va estrenar per primera vegada el 1994, quan encara no havíeu nascut. N’havíeu sentit a parlar? El coneixíeu?
—N’havia sentit a parlar molt. És un musical icònic. Així i tot, tenia el prejudici que era un musical amateur. Com que es va fer el 1994, em feia la sensació que era com una cosa antiga. Malgrat ser un friqui dels musicals, no m’havia cridat mai l’atenció.

—Quan dieu que sou friqui dels musicals, què voleu dir?
—Que, d’ençà dels catorze anys, la meva il·lusió era poder viatjar a Londres o Nova York –on vaig estudiar teatre musical durant un mes– per veure-hi musicals. O llevar-me a les cinc del matí per aconseguir day tickets, que són les últimes entrades que queden disponibles amb descompte per a la sessió de les vuit del vespre del mateix dia. He arribat a fer hores i hores de cua per aconseguir-ne!

—Recordeu en quin moment vau decidir que volíeu dedicar-vos al teatre musical?
—Justament em fa moltíssima il·lusió fer Germans de sang perquè el dirigeix en Dani Anglès, que va ser amb qui vaig entrar a tot aquest món, perquè anava a Aules, l’escola d’arts escèniques que dirigeix. Casa els meus pares és a la Vila Olímpica i Aules és just al carrer del costat. Vaig apuntar-m’hi quan tenia deu anys com qui s’apunta a taekwondo. De seguida vaig descobrir que era la meva passió. El destí va fer que ho descobrís de ben jove.

—Parleu de destí, però també heu treballat molt i fa molts anys que us formeu.
—Sí, trobar la passió és una sort enorme, però la sort es treballa. Qui té la sort i qui té el privilegi de tenir sort, la pot treballar.

—Després en parlarem, d’això, perquè és un dels grans temes de l’obra. Però, abans, una altra qüestió. En un musical com Germans de sang, s’hi aplega molta gent del terreny escènic, però d’àmbits ben diferents: en Triquell, que és músic; l’Albert Salazar, que és actor de text…
—És un gran tema, perquè normalment als actors de teatre musical se’ns encasella molt amb el gènere. Si t’hi fixes, en molts premis importants la categoria és “millor actor de teatre musical”. Ostres, és una lluita constant, perquè sóc actor en un musical. Vull que el teatre musical sigui interpretat per gent que siguin actors i intèrprets, no actors d’un gènere en concret.

—Creieu que a vós, actor musical, també seria fàcil que us agafessin per a una obra de text, per exemple?
—Mira, tinc molta sort perquè després d’això ja puc dir que faré un monòleg de Cesc Colomina a la Sala Beckett [Abraça’m fins que m’adormi]. És un text que em fa moltíssima il·lusió. Alhora, també ho combino amb iniciatives pròpies com ara Svetlana que, tot i que fem música, divergeix del teatre musical. A mi m’agrada l’espectacle i ser dalt de l’escenari, sigui de la manera que sigui!

—Us agrada ser el centre d’atenció?
—M’agrada molt! [Riu] És una lluita i una acceptació. Mira, ara vinc de teràpia i just n’he parlat. Sempre volem fugir de la ferida de voler ser el centre d’atenció, però també hem d’acceptar-ho i no dependre’n. Cal aprendre que, si no ets el centre d’atenció, no passa res! Quan ho sóc, sóc feliç, però no cal que m’hi vinculi des d’una necessitat o una dependència, perquè aquí és on hi ha la toxicitat. És bo pensar per què necessites ser-ho, i crec que va molt lligat a la necessitat de ser estimat, a no haver tingut aquesta atenció de petit o a tenir-la d’una manera diferent… S’hi barregen moltes coses. Però bé, ser-ho també té moltes conseqüències.

—Com ara?
—Per exemple, mantenir-se sent el centre d’atenció amb un personatge important no és gens fàcil. Per això també m’agraden aquesta mena de projectes més temporals. Germans de sang, per exemple, s’allargarà tres mesos si tot va bé. A El dia de la marmota no tant, però és una obra més coral en què tot queda més repartit. Però, així i tot, la Mariona Castillo hi té molt de pes, i l’admiro molt, perquè sap portar-ho d’una manera molt sana. No és fàcil fer aquest viatge de dimecres a diumenge durant tant de temps.

—Com conviviu amb els dos Rocs, el de Svetlana i l’actor musical? Els separeu?
—Evidentment que hi ha una separació professional. En general, com a actor tens més tendència a ser una mica més correcte, però tots dos formen part de mi i em sento la mateixa persona treballant en llocs diferents. A vegades em peta una mica el cap, perquè, per exemple, el personatge de Svetlana no deixa de ser un personatge i en alguns moments noto que se’m menja. A vegades, això de voler atenció fent d’enfant terrible i dient coses políticament incorrectes fa que pensi que potser em pot tancar certes portes o que em col·loca en un lloc més ridícul i que, com a actor, potser hi surto perdent. Però, al final, sempre acabo pensant que sóc així genuïnament.

—Justament volia preguntar-vos això: de quina manera es beneficien mútuament aquestes dues versions vostres?
—Se’n beneficien segur. Ara, no tot és bo. A vegades, justament per aquesta faceta d’actor, freno una mica i llavors el projecte de Svetlana hi surt perdent. Però sí, el balanç general és positiu, perquè l’un beu de l’altre.

—Seguint el tarannà de Willy Russell, Germans de sang és una obra de teatre social. No sols és pensada per a emocionar i entretenir, sinó que també té un missatge al darrere. No és gaire habitual en els musicals…
—Mira, estic molt content perquè és la primera vegada que ajunto el meu ofici al teatre musical comercial amb la meva voluntat de transformar la societat. No sé per què, però tinc aquesta crida a dins. M’agrada molt que sigui un mirall d’allò que ens passa com a societat. He après a acceptar que només l’entreteniment també és lícit i necessari, però, personalment, si no faig una cosa així, ho passo malament, perquè tinc la necessitat d’intentar canviar el món on vivim. I, és clar, aquesta obra ho fa.

—Us faig una de les preguntes que llança l’obra: què determina la vida d’una persona, el destí o el context social on neix, es cria i viu?
—Suposo que ja et deus imaginar la resposta… [Riu]. Així i tot, també crec en el destí, en l’espiritualitat. És una mica la gràcia de la vida, no? Crec que hi ha una mena de força, i no ho dic perquè ara hagi escoltat el disc de la Rosalía, eh? Fora bromes, hi ha condicions socials que evidentment canvien el punt de partida. I això és el que m’agradaria canviar o, tant com pugui, igualar-ho al màxim. Evidentment, la igualtat perfecta és una utopia, però sento la voluntat d’anar cap allà.

—El vostre context social ha afavorit que pugueu dedicar-vos al teatre musical?
—Evidentment. Hi ha una part de destí i una altra de privilegi. He nascut en una família de classe mitjana-alta amb tots els privilegis i comoditats que comporta. Aules és una escola privada i, per tant, per pagar els professors cal pagar un preu que no tothom pot pagar. La meva família m’ha donat el privilegi de poder estudiar-hi, de poder pagar-me una carrera i un curs a Nova York i de poder dedicar-me al teatre musical. Per tant, he viscut entre aquesta confluència del privilegi i del destí, perquè hi ha coses que són fruit del destí, com ara el lloc on neixes.

—A més, ho heu sabut aprofitar bé.
—I tant! No em resto mèrits a mi mateix. Reconec el meu talent i, sobretot, la capacitat de formar-me. Ho he aprofitat. No vol dir que no t’hi hagis d’esforçar, però no sols esforçant-t’hi et passaran les coses. No crec en la cultura de l’esforç en el mal sentit. Això de: “Si t’hi esforces aconseguiràs les coses…” No és així, malauradament. Qui pensi això viu al segle passat o duu una bena als ulls.

—Abans de protagonitzar El dia de la marmota l’any passat, havíeu treballat principalment a Madrid. Havíeu arribat a renunciar a poder treballar en la vostra llengua?
—Ostres, van passant les coses i t’oblides d’on eres, eh? Mira, en aquell moment em sentia molt afortunat de poder anar a Madrid, perquè aquí no tenia tantes opcions de treballar. Segurament ara es giraria la truita, perquè quan deixes una ciutat, te n’allunyes. Ara tornar a treballar a Madrid en un rol protagonista em costaria més. Per tant, tot implica una renúncia. Estic molt content de ser a casa meva i em sento molt afortunat d’haver pogut tenir aquestes oportunitats a El dia de la marmota i a Germans de sang.

—I què representa per a vós poder fer-ho en català, tenint en compte que la majoria de les grans produccions de musicals a casa nostra són en castellà?
—Recordo que quan feia Aladdín pensava: “Ostres, fa tant de temps que no treballo en català!” Tot el que vaig fer després d’El despertar de la primavera –la meva primera producció professional, amb divuit anys– va ser en castellà. És molt fort, perquè evidentment la llengua materna ho és tot, no? M’encanta treballar en castellà i m’encanta treballar a Madrid, però, és clar, em frustrava molt estar tants anys fent produccions en castellà.

—Els darrers anys s’han destinat moltes ajudes a produir i fomentar aquest tipus de cultura en català.
—És que és molt important. Cal que tots siguem conscients que és una llengua minoritzada i que, perquè tiri endavant i perquè pugui tenir un espai al teatre comercial i popular, calen ajuts públics. És una llengua que s’ha de protegir i defensar.