Rita Bullwinkel: “Recordo mirar amb atenció els cossos de les altres noies, perquè sabia que hi entraria en combat”

L’autora nord-americana Rita Bullwinkel (San Francisco, Califòrnia, 1988) ha estat aquests dies per Barcelona, on ha presentat la seva primera novel·la, Cop de llum, que arriba a les llibreries gràcies a la publicació en català de la Segona Perifèria i la traducció de Ferran Ràfols Gesa.

El llibre, ambientat en un pavelló de boxa de Reno (Nevada), narra tot el que passa al torneig de boxa Filles d’Amèrica, en què vuit boxadores menors de divuit anys competeixen per ser la millor de la categoria. Així, d’entrada, sembla una sinopsi senzilla, però la capacitat de Bullwinkel per a descriure cadascun dels combats a partir dels pensaments de les jugadores atrapa de bon començament.

Ni la força dels cops de puny ni les puntades de peu no confronten les contrincants. Però sí, en canvi, l’enveja, la necessitat de guanyar diners, la ràbia i la solitud de cadascuna. La cosa més impressionant és que, en una novel·la relativament curta amb tants personatges centrals, Bullwinkel aconsegueix de construir vuit personalitats tan diferents com aclaparadores, i que t’oblidis d’allò que és més important: qui guanyarà el torneig?

Cop de llum (Headshot, en anglès), va ser finalista del premi Pulitzer i candidata al premi Booker l’any passat.

—Per què vau decidir d’ambientar la novel·la en un torneig de boxa?
—Perquè m’encanten les novel·les que passen en uns altres mons. Novel·les que, quan les llegeixes, tens la sensació que et transporten a llocs completament nous. Això em passa com a lectora de llibres més realistes i també amb uns altres de més fantàstics o de ciència-ficció, però el que és important és aquest sentiment d’estar en un lloc completament autèntic i que només existeix fora del món convencional. Els torneigs de boxa –i els torneigs, en general– et poden fer sentir aquesta sensació emocionant i alhora claustrofòbica de ser a l’únic lloc que existeix en aquell moment a l’univers.

—Vau ser jugadora de waterpolo quan éreu adolescent. Què en recordeu, d’aquests torneigs en què vau participar?
—Era una atleta molt competitiva. Els meus pares em portaven fins a l’altra punta del país per participar en torneigs que s’assemblaven molt al d’aquest llibre. Recordo molt vivament que, una volta entrava en aquests espais, el món desapareixia. Tota la resta semblava ficció, i el que era real era només el que passava al torneig. Estar totalment present i centrat en una sola cosa és un sentiment increïblement seductor i addictiu. Per això em semblava un lloc important on ambientar la totalitat de la novel·la.

—Quin ambient s’hi respirava, en aquestes competicions?
—Sobretot recordo molt nítidament com mirava les altres noies. Com, d’alguna manera, les mesurava. Eren noies contra les quals competia, però de les quals no sabia res. Mai no havíem parlat, no sabia qui eren, però recordo mirar amb molta atenció els seus cossos, perquè sabia que hi entraria en combat.

—De fet, al llibre es fa molt palesa la competitivitat física i la comparació entre cossos: no és solament un torneig de boxa, per a alguna és també una competició de bellesa.
—Sí, això es fa especialment palès en el personatge de l’Artemis Victor, que, quan entra en una sala on hi ha més dones, immediatament una de les primeres coses que fa és comparar-s’hi. Crec que és una cosa que fem moltes de nosaltres i que té a veure amb el poder. És clar, segons l’Artemis, ella sempre és la més bonica, i això també és una manera de guanyar. I, a més, no dubta de si mateixa, cosa que és un mecanisme poderosíssim que, malauradament, jo no tinc [riu].

—No és la primera vegada que la boxa apareix en llibres i films. Però aquí entreu molt en la intimitat d’aquest esport. Descriviu amb molta precisió la trobada cara a cara amb l’oponent. És per això que vau triar aquest esport i no un altre?
—Sí. Hi ha quelcom en l’arquitectura d’aquest esport que el fa inherentment potent per a la narrativa. En la boxa hi ha molta teatralitat: la manera en què el ring sembla un escenari; la llum, que s’assembla molt a la del teatre; la manera en què se situa el públic… Quan veig un partit de boxa entre dos professionals, per a mi és com veure dos cossos parlant. El moviment del cos és com un diàleg, i això és absolutament únic. Sabia que, per tal d’explorar aquesta narrativa, necessitava un esport d’u contra u, perquè quan tens aquesta mena de dinàmica amb el diàleg entre dues persones, pots explorar plenament la projecció de la ment. Suposo que per això no sóc la primera que escriu una novel·la ambientada al món de la boxa, i que no seré l’última.

—Dialoguen els cossos, però no les vuit protagonistes. No hi ha cap diàleg, només una veu narrativa en tercera persona. Per què?
—Vaig saber que la meva novel·la no tindria diàleg el mateix moment que vaig saber que passaria tot dins un pavelló de boxa. Primer vaig fer un esborrany sobre una boxadora jove, escrit en primera persona. Era una boxadora que recordava quan havia estat competidora. Sis mesos més tard, me’l vaig rellegir per tenir una mirada externa, i vaig adonar-me que l’única part de l’esborrany que tenia força era quan la protagonista era al pavelló i no parlava amb ningú. Vaig pensar: “El llibre ha de ser això.” Havia d’escriure sobre un torneig de boxa femení amb noies que no parlessin entre elles, però que, en canvi, sí que projectessin els seus pensaments. Una volta vaig haver-me llegit l’esborrany, vaig escriure la primera meitat del llibre d’una tirada.

—Situeu el llibre a Reno, una ciutat de Nevada que, en certa manera, és un no-lloc. És una ciutat de pas. Què us interessava, d’aquest lloc?
—Reno és a la frontera entre Nevada i Califòrnia, és una ciutat on la gent de la badia de San Francisco hi va molt de viatge, perquè té el llac Tahoe a prop i unes muntanyes molt boniques, i perquè és molt més econòmic que viatjar a la banda californiana. A més, com potser sabeu, la prostitució i les juguesques són legals a Nevada, i són un gran negoci. Els casinos són la indústria més gran de la ciutat, i són molt i molt econòmics. Pots allotjar-t’hi per vint-i-cinc dòlars la nit! És clar, si vols anar a veure la natura que hi ha la zona, és un lloc barat on allotjar-te. A més, Reno té grans complexos esportius que es lloguen a les organitzacions esportives per fer-hi torneigs. De fet, als Estats Units hi ha moltes ciutats com aquesta: no és Chicago, no és Minneapolis, sinó que són ciutats més petites que desenvolupen aquesta indústria perquè és molt econòmic de construir-hi aquestes instal·lacions. Mireu, us explicaré una anècdota.

—Endavant.
—Quan ja vaig estar segura que la novel·la es publicaria –primer als Estats Units–, em preocupava molt la coberta, perquè em fa l’efecte que les imatges de dones boxadores són limitades i una mica enganyoses. Una amiga meva que és fotògrafa, la Jenna Garrett, va proposar-me de fotografiar dues noies joves fent boxa. Vam enviar correus als instituts de San Francisco per demanar atletes entre catorze anys i disset, i només en vam aconseguir dues. No eren boxadores, però jugaven a voleibol. Van venir a casa meva a fer la sessió de fotos. Eren dues noies que no es coneixien de res: ni havien anat a la mateixa escola ni sabien com es deia l’altra, però es van reconèixer perquè una setmana abans havien competit en un torneig de voleibol a Reno. Vull dir que Reno és realment una ciutat feta per aquestes coses, i per això vaig escollir-la com a escenari.

—M’ha cridat l’atenció que al llibre Reno es defineix com una ciutat cèntrica, “al cor del país” i, en canvi, no ho és gens! És a la costa oest!
—[Riu] Oh, no, no! Qualsevol americà et defensaria que Reno és una ciutat cèntrica, perquè, als Estats Units, totes les ciutats que no són literalment a la costa, són cèntriques. Sé que geogràficament no és cert, però allà dividim les ciutats en costaneres i no costaneres, i encara que Reno no sigui cèntrica, sí que comparteix una manera de ser molt semblant a les ciutats d’interior. Compleix l’estereotip que tenim la gent de ciutats costaneres de pensar que tot el que queda a l’interior és igual.

—Al llibre hi ha una estreta relació entre l’esport i els diners. Les boxadores pensen constantment quants diners han pagat per poder competir, quants diners aconseguiran si guanyen el torneig, l’ambient de la ciutat que heu comentat… Què us interessa del factor econòmic i quina relació en feu amb l’esport?
—Això crec que és una cosa que no he fet gaire a consciència… És clar, els diners són el que ens permet de fer coses. Hi pensem cada dia! Per a mi és una cosa important. Per exemple, quan era adolescent, recordo que demanava diners als meus pares per a poder competir en aquests torneigs. Recordo, sobretot, la intensitat d’aquest moment, perquè eren torneigs força cars! En la majoria dels casos, has de tenir diners per a poder competir. Els diners són un mecanisme molt poderós i constant en la nostra interacció amb el món. I això ho sabem i ho percebem d’ençà que som petits.

—De fet, en el llibre feu salts endavant i ens expliqueu quin és el futur laboral de cadascuna de les protagonistes: quina feina fan, quin és el seu poder socioeconòmic…
—Sí, perquè la literatura contemporània és molt domèstica. T’expliquen una baralla entre una parella, però no t’expliquen qui guanya més, si l’home o la dona. Jo aquestes coses les vull saber! En general, hi ha pocs llibres que s’interessin pel flux i la textura dels diners. N’hi ha que ho fan molt bé, com la Hilary Leichter i l’Hernán Díaz, però n’hi ha pocs.

—És una novel·la situada en el present –en l’ara i l’aquí del torneig–, però, alhora, aquests salts temporals ens permeten de saber el passat i el futur de les protagonistes. Així i tot, tampoc no acaba de ser un coming-of-age… És una cosa entremig difícil de definir.
—Totalment! Tenia claríssim que no volia escriure un coming-of-age en què condemnava els personatges a ser definits la resta de la vida en l’adolescència. És el que fan molts llibres, però sempre m’ha semblat poc realista. Per això, aquest torneig en què participen aquestes vuit noies és el més important que han fet fins ara, però en cap cas no els canvia la vida. Volia donar-los una vida llarga i l’oportunitat d’avançar en el món més enllà del torneig. Per això n’hi ha que el recorden fil per randa i n’hi ha que l’han oblidat… Les vides són llargues i variades.

—Per a acabar: us preneu l’escriptura amb el mateix afany que les protagonistes es prenen la competició?
—No, perquè en l’escriptura no hi ha competició, no és una cosa en la qual puguis guanyar o perdre, simplement és una obra d’art que fas. A més, escriure és una cosa molt solitària, almenys en la meva experiència. Ara, sí que crec que hi ha una relació entre l’esport i l’escriptura en el sentit que has d’estar una mica obsessionat per a fer-ho una vegada i una altra. Hi ha aquest factor de repetició que sí que comparteixen. L’esport et regala la il·lusió, la fantasia, el perdó… Però generar art que ha de ser consumit és molt més maldestre, menys definit.