Regina Rodríguez: “Quan vaig acabar la novel·la, em vaig posar a plorar sense parar”

Amb una veu desacomplexada i arrelada a l’experiència personal, Regina Rodríguez (Alp, Cerdanya, 1983) s’ha consolidat com una de les narradores més llegides d’aquests darrers anys en català. Després de l’èxit inesperat de Les calces al sol (2022), una novel·la que va créixer a partir del boca-orella i que ha travessat fronteres amb traduccions i lectors internacionals, ara torna amb Crispetes de matinada, un relat que amplia el mateix univers literari.

Amb el personatge de la Rita Racons, alter ego literari i fil conductor d’aquestes històries, l’autora reflexiona sobre el procés de trobar una veu narrativa pròpia, la vergonya i el fracàs, el pes de les expectatives i la importància de les amistats i dels vincles. La història ens situa a Barcelona el 2014, tot just quan la ciutat començava a transformar-se en espais de coworking i cafeteries de te matxa, i on encara es podia passejar per la ciutat sense pensar en paraules com “gentrificació”, “expats” o “massificació turística”.

—Heu abandonat el barret?
—El porto quan em ve de gust. L’altre dia vaig anar a Lleida i el vaig dur. N’he portat sempre, i a la meva família en portem tots. Però no vull ser-ne esclava. No vull que sigui obligatori.

—Ara us trobeu en plena promoció de Crispetes de matinada, però d’ací a poc us n’anireu als Estats Units a promocionar Les calces al sol. Què us en diuen, del llibre, els lectors americans?
—Tots els personatges que surten a Les calces al sol s’estan llegint ara la novel·la i flipen! Aquí a Catalunya va funcionar molt el boca-orella i la gent es pixava de riure, i allà passa exactament igual, i em fa moltíssima il·lusió. Saps què? Com que tots els personatges que surten a la novel·la són reals i es poden reconèixer, he hagut de fer un comunicat!

—Per què?
—A Les calces al sol hi ha una trama del pare de la família amb un actor porno. Com que tota la gent del barri ho està llegint i identifica tots els escenaris i personatges, he hagut d’explicar que el pare de la família no tenia cap vinculació amb cap actor porno!

—Deu haver-hi una bona feina en la traducció, si aconsegueix fer riure també els americans.
—És que, en certa manera, ja el vaig escriure pensant que l’humor es pogués traduir. Per exemple, quan la Rita demana un cafè i el cambrer li diu que hi ha llet de vaca, de cabra, de civada i de no sé què, ella entén: “Avui uns hàmsters cauran al riu Mississipi i tocaran jazz i no sé què.” Aquesta frase fa gràcia en tots els idiomes. No vaig traduir la fonètica catalana, vaig prioritzar l’humor.

—Ja pensàveu en l’èxit internacional?
—Quan escrivia ho feia amb total llibertat, no pensava a fer les coses per si es traduirien o no, però sí que vaig voler que l’humor no estigués condicionat per l’idioma. Tot el que he escrit és extrapolable a tot: altres llengües, al cinema…

—A Crispetes de matinada feu el mateix sense deixar de fer una defensa de la llengua i la identitat catalana.
—Sí, perquè no me’n puc desvincular. Escric en català, estimo en català… És qui sóc. Hi ha un personatge, la Tac, que en un moment del llibre explica el problema dels expats: poden passar quinze anys aquí i no parlar ni català ni castellà. Viuen a Barcelona només en anglès! Això és molt fort. Però també tinc molts amics dels Estats Units i d’Anglaterra que s’han integrat al cent per cent i, de fet, hi ha un personatge, la Charlotte, que acaba essent nominada a catalana de l’any.

—Els expatriats són personatges importants en la novel·la perquè la història passa el 2014, el moment en què Barcelona tot just comença a gentrificar-se. En només dotze anys, la ciutat ha canviat molt.
—Tu trobes que sí, que ha canviat gaire?

—Sí. Al llibre expliqueu una Barcelona que ara costa de trobar: personatges que viuen en barris com la Barceloneta o el Born sense esmentar la massificació turística i, fins i tot, romantitzant aquests comerços gentrificadors. És un relat molt romàntic i innocent de la ciutat.
—Jo visc entre el Born i la Barceloneta. El pis de sota de casa meva, on havien viscut tres generacions d’una mateixa família, ara l’ha comprat una gent d’Atlanta. És una cosa galopant, salvatge. Però penso que encara es pot rascar una mica d’aquesta Barcelona romàntica que jo he viscut tant. A més, essent de poble, quan vivia tot això el 2014, identificava molts patrons similars. Vull dir que anava per Gràcia o la Barceloneta i hi podia reconèixer dos pobles diferents. De fet, sota de casa encara tinc un vidrier, una perruquera que coneix els meus fills… Aquesta cosa de poble hi és. Ara bé, tombes dos carrers i és una cosa completament diferent. Però sempre ens quedaran els terrats! Quan puges en un terrat, Barcelona està en silenci i encara pots imaginar aquella ciutat que t’agradaria. Encara hi ha roba estesa, taules… Encara hi ha molta Barcelona. No sé si perquè els guiris encara no l’han pogut comprar o què, però encara queda Barcelona.

—A Crispetes de matinada recupereu el personatge de la Rita Racons de Les calces. Per què? Crèieu que encara tenia coses per explicar-nos?
—Les calces al sol i Crispetes de matinada comparteixen el mateix univers. Mentre escrivia el primer, em moria de ganes d’escriure la història del segon. Al principi pensava que Les calces ja s’havia acabat, que ja n’hi havia prou, però per explicar la intensitat amb què vaig viure la història de Crispetes de matinada havia de fer-ho en primera persona i en present. Per què m’havia d’inventar un personatge si ja existia? Necessitava la Rita! Un altre personatge molt important és la iaia de la Rita. Aquest sí que tenia clar que apareixeria.

—A Les calces ens presentàveu una Rita que va a Atlanta i hi descobreix la seva vocació per l’escriptura. En aquesta, en canvi, ens retrobem amb la Rita vuit anys després, sense cap història per explicar.
—És que quan jo vaig tornar d’Atlanta amb la meva vocació, vaig trigar deu anys a executar-la! Pensava que les històries que havien de fer créixer la meva vocació –els correus que enviava des d’Atlanta– no tenien cap base literària ni cap valor per a construir una novel·la. Va ser després de deu anys, i havent conegut tota aquesta gent del coworking, que vaig adonar-me que sí, que aquella era la meva veu i punt.

—Com vau gestionar aquests deu anys sense trobar una història? Deu ser molt frustrant.
—Ara dit així sembla bonic i tot: “Vaig estar deu anys per trobar la meva veu.” No: en realitat ho vaig passar fatal. Aquesta novel·la parla de totes les feines que vaig fer anant d’un lloc a un altre: vaig ordenar historials en un hospital, vaig vendre vins al Japó, com la Rita al principi de la novel·la… M’intentava trobar, i va ser un camí dur, amb ansietat. No només em sentia absolutament perduda, sinó que, a més, entre els vint-i-cinc i els trenta-cinc tothom comença a estar ubicat.

—A més de la crisi literària, se n’hi afegeixen moltes altres de personals…
—No trobava la meva veu literària perquè estava molt perduda vitalment. Fins que vaig conèixer gent que estava igual de perduda: gent que volia fer una pel·lícula, escriure una novel·la… Ells em van ajudar a ubicar-me i a començar a treballar en alguna cosa que s’assemblés al que volia fer. Mira, la sinopsi diu [agafa el llibre, el tomba, i comença a llegir la contracoberta]: “La Rita vol escriure. O potser vol deixar de mentir quan diu que està escrivint una novel·la.” Com que moltes vegades no tenia feina, em deien: “I tu què fas?” I, com que no sabia què dir, deia que escrivia una novel·la. Ara em fa pena pensar-ho, i m’adono que, en realitat, sí que l’escrivia.

—Aquest sentit de vergonya de què parleu també el té la Rita quan la fan fora de la feina, no s’atreveix a dir-ho a ningú.
—Quan a mi em van fer fora d’una feina, em feia una vergonya terrible dir-ho perquè no tenia cap amic a qui li hagués passat! És molt violent, quan et fan fora. A més, a l’ordinador de la feina hi tenia tot de documents, cartes, intents de novel·la… Ho vaig haver de deixar tot allà. A la novel·la s’explica que tot tenia un sentit i que ella no en tenia la culpa, però sí, va ser un moment profundament humiliant. L’endemà, quan era al fons del pou, és quan, d’una manera inconscient, vaig començar aquest camí.

—Fins a quin punt cursos d’escriptura com el de l’Ateneu Barcelonès, per exemple, o el màster de guió de què parleu a la novel·la ajuden a trobar una veu?
—Per a mi, tant els cursos que he fet com el màster em van ajudar. D’alguna manera, sabia que havia de ser allà. Potser no sabia exactament què acabaria escrivint, però eren una bona guia. A més, era fascinant veure com les històries dels altres autors naixien de llocs molt diferents. Allà van néixer les primeres flors que han acabat fent aquest jardí.

—I ara que heu trobat aquesta veu, com la definiríeu?
—Intento que hi hagi respecte a escriure “a raig”. Per exemple, amb els títols: el primer que em ve al cap ja em val. Intento ser molt honesta. Si no connecto profundament amb les emocions i l’humor, no avanço. Per això vaig trigar una dècada! Ho faig sobretot per a mi, perquè sóc jo qui passaré mil hores escrivint-ho. Per tant, m’ho he de passar bé, hi he de connectar. Aquesta història l’he escrita per tornar-la a viure.

—I com ha estat reviure-la després de més de deu anys?
—Buf, ha estat un regal! Saps quan t’adones que vius una cosa especial i ja tens nostàlgia del futur? Doncs això és el que m’ha passat. Quan vaig acabar d’escriure la novel·la, vaig trucar a tots els personatges que hi surten per compartir-ho. L’altre dia, vaig presentar el llibre i hi eren tots! Escriure la novel·la m’ha fet reviure tot això, però ho he reviscut sola. Quan la vaig acabar, al novembre, vaig sortir del bar i em vaig posar a plorar sense parar: d’emoció, d’eufòria i de veure el que havia aconseguit. Per a mi, el repte més important era ser fidel a aquesta història, i crec que ho he aconseguit.

—Ara pensava que no és pas fàcil conservar els amics. I ho feu: no tan sols amb els qui vau compartir aquell espai de coworking el 2014, sinó també amb les amigues de la Cerdanya de tota la vida…
—Pensa que les amigues de Puigcerdà les conec des que vaig néixer! Som dotze i continuem totes juntes. Tinc la necessitat vital de conservar les amistats. Potser és un problema, això, no ho sé…

—Bé, si més no, requereix esforç i temps.
—És una inversió de temps enorme. Al meu WhatsApp hi tinc no sé quants missatges i grups per contestar que són d’amics meus. Ho necessito. Si això em donés diners, podria dedicar-me només a estar en contacte amb els meus amics!

—Què us interessava de retratar de l’amistat a la trentena?
—Un dels puntals de la novel·la són les amistats de sempre i les noves. La sensació de pertànyer a un lloc, a una tribu, no la vaig tenir mai tan forta com quan vaig entrar al coworking. És gent amb qui connectes immediatament per afinitat. Ara bé, no és cap competició entre amistats: hi ha lloc per a tothom. Però sí que és veritat que les meves amigues de Puigcerdà són qui sóc. Quan estem juntes no cal dir res, perquè ens coneixem tant…! Això és un tresor enorme.

—Tornant al tema de la veu: hi ha un moment en què la Rita diu que no és capaç de fer una novel·la “com déu mana”. Per a vós, què vol dir fer una novel·la “com déu mana”?
—Això és una frontera que vaig tenir durant tota aquesta dècada de crisi. Creia que una novel·la com déu mana havia de ser seriosa, densa, amb paraules intel·lectuals, filigranes gramaticals… A mi m’agrada llegir-ho, això, però jo no ho feia perquè no em naixia així. Pensava: “Si vull que sigui una bona novel·la, ha de ser històrica”, i per això vaig tenir una fixació amb els contrabandistes. Tots els cursos i màsters els feia sobre això, i volia fer-ho tan intel·lectual com fos possible. És absurd, fugir de tu mateix. Fins que, en un lliurament final d’un curs –que no entregava perquè no em sortia–, vaig decidir d’entregar els mails que havia escrit a Atlanta. Un d’ells incloïa un peluix amb un penis extensible. Pensava: “De debò que entrego això?” Però hi explicava coses, hi havia estructura. Per molt que parlés d’un peluix, tractava qüestions profundes. Quan ho vaig entregar, recordo que la professora em va dir: “En vull llegir més!” No m’ho creia. Aquesta va ser una de les moltes llavors que em van ajudar a arribar fins aquí.

—En la balança entre fer literatura més culta i fer literatura més popular, cap a quin costat us decanteu?
—No sé com ha de ser la literatura. Sé que he escrit aquest llibre i que la veu em surt així. Les històries i les veus són tan úniques com cada escriptor. No hi ha d’haver una sola literatura: n’hi ha d’haver moltes. A més, és absurd comparar veus i autors, perquè no venem ampolles de vidre, sinó que expliquem qui som, com estimem, com veiem el món. Comparar això és absurd i injust. No cal. Potser jo vaig trigar una dècada a adonar-me que a mi em sortia fer-ho així perquè pensava que només hi havia un tipus de literatura, però hi ha espai per a tothom.

—Hem parlat d’alguns personatges, però ens en deixem un de molt important: en Noah, un amor adolescent de la Cerdanya que la Rita retroba al cap de molts anys a Barcelona. Hi creieu, en els amors predestinats?
—Totes aquestes casualitats de què parlo les he viscudes, eh? Visc el món d’aquesta manera, buscant-hi coincidències. Tot depèn de com llegeixis les coses. Algú diu: “Vas anar a l’escola amb tal? Ah, d’acord.” Però a mi em sembla còsmic!

—Anem acabant: què li espera, en un futur, a la Rita? Continuarem retrobant-nos-hi?
—Per a la tercera novel·la tinc bastant definit el tema, però vull veure amb quin personatge em neix. Ja ho veurem, si ve la Rita o no… Però em cau bé, la Rita.

—I de la versió cinematogràfica de Les calces al sol, ens en podeu dir alguna cosa?
—La pel·lícula s’està fent, però tot just és als estadis inicials. Com que és una coproducció catalano-americana i els Estats Units estan com estan, la balança s’ha decantat una mica més cap aquí…

—Però no perilla…
—No, no. De fet, hem renovat contracte, vull dir que continuem endavant.