José Antonio Pérez Tapias: “Espanya no trobarà mai un vestit a mida sense una proposta federal consistent”

El professor José Antonio Pérez Tapias (Sevilla, 1955), degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Granada fins el 2022, va ser un dels rivals de Pedro Sánchez en les primàries que el van dur, per primera vegada, a la secretaria general del PSOE, l’any 2014. Quatre anys després va deixar la militància al partit per discrepàncies amb la gestió interna i amb la manera d’abordar, aleshores, el conflicte a Catalunya –era una de les poques veus significades del socialisme espanyol que demanava un referèndum el 2017. Tot i que ha mantingut la producció acadèmica i assagística, s’ha apartat de la primera línia mediàtica. Ara que la figura de Sánchez trontolla, VilaWeb s’ha posat en contacte amb el professor Pérez Tapias perquè expliqui com veu les coses, amb la perspectiva guanyada d’aquest darrer decenni.

—Ens podríeu recordar per què vau deixar de militar al PSOE, l’any 2018?
—La candidatura a les primàries del 2014 ser decisió de tot el corrent de l’Esquerra Socialista del PSOE. No en vam saber aprofitar bé l’èxit. Hi havíem obtingut un suport significatiu, però la dinàmica de l’espai, després, no va ser coherent, i al partit hi van haver moments molt tumultuosos. Pedro Sánchez havia estat expulsat per mecanismes lamentables, i quan va tornar vam decidir de donar-li suport, tot i que la distància era notable. Però de seguida vaig percebre que el nostre paper minvava i que el partit esdevenia una organització molt centralitzada en el secretari general. Això confirma l’efecte pervers de les primàries, que impliquen més participació dels militants però, després, una concentració molt forta del poder intern. Em trobava amb situacions complicades a les xarxes quan publicava articles crítics, i el meu desgast afectava l’exercici de les meves responsabilitats a la universitat, de manera que vaig deixar de militar.

—En veient l’evolució posterior de la política espanyola, heu estat mai temptat de tornar-hi?
—No. Encara tinc amistat amb molta gent del PSOE i he tingut ofertes de l’àmbit de Podem i de Sumar, però no.

—Ha canviat la imatge que teniu de Pedro Sánchez?
—Fonamentalment, no. En la mesura que el vaig poder conèixer, i que en vaig poder veure les maneres i l’estil, no. No m’ha sorprès. De vegades m’alegro que prengui decisions que nosaltres ja havíem dit, anys abans, que havia de prendre. De vegades hi estic d’acord amb el què, però no amb el com.

—Què no us agrada, del com?
—En l’aspecte orgànic hi ha una dinàmica de concentració de poder excessiva. No tan sols se’n pot fer responsable el secretari general, però hi és. Aquests dies, en vista de les dificultats en què es troba el govern de coalició, molts constatem que no va ser un encert posar tants ministres al capdavant de les federacions territorials. Ho veiem molt clarament amb María Jesús Montero, candidata a Andalusia, que ha de resoldre la qüestió del finançament. O amb Diana Morant al País Valencià. La duplicitat de dedicacions és perjudicial.

—I més enllà de la qüestió orgànica?
—Estem d’acord que cal fer certes coses, però moltes vegades no he compartit del tot els procediments del govern. Per exemple, a Andalusia, trobo molt delicades les qüestions de finançament, i no han explicat prou bé la reforma. No han estat clars. No sabem com entenen els principis de solidaritat i d’ordinalitat. S’han d’atendre totes les singularitats, la de Catalunya especialment, però el federalisme no pot ser una juxtaposició de pactes bilaterals; hauria de seguir una estratègia consistent, no una colla de decisions tàctiques preses per raons conjunturals.

—Felipe González va dir que votaria en blanc. Considereu que Pedro Sánchez ha derrotat la vella guàrdia socialista?
—No està tan derrotada, no. En termes globals, el Partit Socialista és molt disciplinat. De vegades, aquesta disciplina es confon amb gregarisme. És veritat que hi ha molt de suport a Sánchez perquè la situació del país és molt complicada, però també hi ha una remor interna que no s’arriba a manifestar. Mireu Juan Lobato. Ara, el cas de González és molt particular: té una posició estrident, inoportuna, poc prudent. Veurem què passa quan es convoquin eleccions. És comprensible que la decisió del vot no sigui tan fàcil com en algunes altres ocasions.

—Com veieu, més generalment, la situació política?
—Veig una polarització molt forta. Fa temps es limitava, en tot cas, a la política i al debat parlamentari, però ara s’agreuja perquè Vox arrossega el PP fins al punt de fer-lo claudicar. El PSOE, d’una altra banda, té una relació molt complexa amb Junts, subjecta a molts vaivens. Arreu d’Espanya, i diria que també a Catalunya, els fan concessions que semblen excessives. Això causa molta inestabilitat i, per tant, té un cost molt alt per al govern. Tot plegat ha fet que la polarització es traslladi a la societat: a les converses que sents al tren, en les trobades familiars… I d’on ve, tot això?

—D’on?
—Les democràcies, inclosa la nostra, no passen pas el millor moment, per factors interns i externs. El poder de les grans empreses, sobretot les tecnològiques; els canvis geopolítics, els conflictes bèl·lics… Els estats no són substituïbles, perquè no en tenim recanvi, però estan sobrepassats. I la democràcia, internament, erosionada en les institucions, els procediments i l’opinió pública. La polarització és molt forta i això dificulta els acords bàsics que una democràcia necessita. I, paradoxalment, els necessitem més que mai: com més complexa és la societat, més consens cal.

—En aquesta erosió interna de la democràcia hi incloeu el paper dels jutges?
—Hi incloc les tensions entre l’àmbit judicial i el polític. Quan parlem del paper dels jutges, em resisteixo a generalitzar. N’hi ha moltíssims, i no tots respiren igual. És veritat que hi ha massa judicialització de la política i politització de la justícia. Espero que amb la nova fiscal general de l’estat això millori. Hem de treballar amb molta lucidesa perquè les institucions no es deteriorin encara més, tenint en compte que l’extrema dreta està disposada a aprofitar-se’n.

—Això com es vehicula? Quina mena de reforma cal?
—Aquestes darreres dècades, la filosofia política ha parlat molt d’un concepte: la democràcia deliberativa. És una idea profundament republicana: una democràcia en què continuen essent fonamentals tots els processos d’eleccions, però en què, més enllà del vot, calen arguments. Necessitem una política més argumentativa; no solament en àmbits institucionals, també en l’opinió pública. Hem d’entendre més les raons dels altres. M’hi he dedicat molt en la trajectòria acadèmica: en aquest moment històric, tan ple de racisme, cal que treballem més les relacions interculturals. Els drets que implica la ciutadania no poden restar en suspens segons les fronteres.

—Semblem bastant lluny d’aquest horitzó tan ideal. Hi ha una cosa més fonda que no la polarització: a l’estat espanyol, la dreta espanyolista considera il·legítim l’independentisme, i fins i tot ha acabat considerant il·legítima l’esquerra espanyola.
—Sí. Quan es produeixen aquesta mena de desqualificacions sumàries que veiem aquests dies hi ha un problema de falta de reconeixement polític i ètic. Al congrés cada dia es desqualifica l’altre com a interlocutor vàlid. Això destrueix la dinàmica parlamentària. Hem de restaurar els camins del reconeixement, com deia el filòsof. Fa uns quants anys s’havia avançat, en aquest sentit. El PP està encegat per Vox, com deia, i els escassos liberals que encara en formen part callen. I no solament el PP; a Catalunya, ara, teniu Aliança. Hi ha una fetitxització de la identitat, una sacralització de tot allò nacional, i cal posar-hi límits. La identitat nacional és respectable, però ha d’estar subjecta a una lògica democràtica. Cal veure què ha passat durant la història.

—A què us referiu?
—Les identitats nacionals han tingut un paper supletori com a factor de cohesió de la identitat col·lectiva quan n’han desaparegut altres. El problema de la política actual és que no és fàcil de parlar-ne, de tot això, en el debat de cada dia. L’ambient polític actual és molt escàs de discurs. Hi ha moltes declaracions; cada dia tothom malda per col·locar titulars a la premsa, però de discurs, discurs, n’hi ha molt poc. De sobte ens hem adonat que les generacions més joves gairebé no han sentit a parlar de la dictadura franquista. Hi ha hagut un abandonament del sistema educatiu formal, i ara ho volem solucionar en un tres i no res. No són coses que se solucionin de pressa. Les xarxes socials han substituït els casals i les organitzacions juvenils.

—Deixeu-m’hi insistir: a Espanya hi ha unes particularitats. Han condemnat el fiscal general de l’estat per un delicte de revelació de secrets. Les dues principals famílies polítiques espanyoles instrumentalitzen la justícia políticament. És plausible que l’extrema dreta arribi al govern de l’estat a curt termini. Podem parlar d’una crisi de règim?
—Sí, però abans hauríem d’aclarir què entenem per règim. Una cosa és que el sistema democràtic actual s’esclerotitzi, perdi flexibilitat i capacitat d’inclusió, es trobi corroït per una deslegitimació impulsada pels seus representants. Això pot ser una crisi de règim, sí; per això fa anys que es va començar a parlar de la crisi del règim del 78, que s’havia quedat sense recorregut, sense capacitat d’oferir sortides polítiques. Però això no té res a veure amb el final del franquisme i el retorn de la democràcia, per exemple. Cal ser terminològicament curosos. Hi ha una crisi de règim en la mesura que les democràcies s’han deteriorat i les hem de recompondre. És una qüestió general. Les esperances democràtiques, també, dels països de l’Amèrica Llatina que van poder sortir de llurs dictadures o de les democràcies de l’est, en molts casos, han anat agafant derives poc presentables. Hem de repensar la democràcia sense circumscriure-la als estats nacionals i prou.

—El vostre últim llibre es diu La república por venir. Hi haurà una república a l’estat espanyol, tard o d’hora?
—El títol no vol dir que sigui a punt de venir-ne una, de república [riu]. El dec a dos autors. Primer, a Maurice Blanchot, que va escriure Le livre a venir, on diu que cap llibre no tanca cap qüestió, sinó que, com diria Umberto Eco, és una obra oberta que resta a la interpretació de qualsevol lector. Cada llibre en convoca un altre, i dialoga amb molts més. I segon, a Jacques Derrida, quan parla de la democràcia o la justícia per venir. És un anhel, una esperança activa: un treball perquè vingui allò que volem, però sempre amb la cautela que, si arriba, no serà definitiu. Ara tenim la democràcia que tenim perquè es va fer allò que es va poder, durant la transició, amb la correlació de forces tan complicada que hi havia, però és lluny de ser perfecta. La república que ha de venir és, simplement, la república per la qual hem de treballar. I això implica, per exemple, entendre que no n’hi ha prou de ser antiborbònic per a ser republicà. Ser republicà implica una certa concepció de democràcia i de ciutadania. Enzo Traverso parla de la malenconia d’esquerra que domina el nostre temps. Aquest és el dilema, ara: com la convertim en un impuls transformador.

—Bona part de l’independentisme sent, avui, que les possibilitats històriques més aviat són tancades, en aquest estat. No hi ha ni de bon tros en l’horitzó cap reforma territorial, ni constitucional, ni federalitzant que pugui satisfer cap aspiració d’autogovern i de sobirania. La sensació és que, més enllà de quatre concessions que, com dèieu, ja resulten prou complexes, no hi ha possibilitat d’avançar dins Espanya, encara que el procés no hagi reeixit.
—És una reflexió pertinent. Aquest llibre, de fet, el vaig planejar després de publicar-ne un altre, Invitación al federalismo. España y las razones para un estado plurinacional. Totes dues coses van molt entrellaçades: federalisme i republicanisme. Històricament, els moments més federalitzants han estat republicans, encara que fossin efímers, com amb Pi i Margall. Espanya no trobarà mai un vestit amb el qual se senti còmoda fins que no arribem a una proposta federal consistent. Això requereix un pacte federal entre les comunitats autònomes. És veritat que ja hi ha elements federals en les comunitats autònomes, però l’estat de les autonomies ha arribat al límit, mostra símptomes d’esgotament. Tota la qüestió relativa al sistema de finançament ho evidencia, com ho va fer la pandèmia i es va haver d’improvisar una coordinació ferma.

—…
—El federalisme és impossible? No, és necessari. La Unió Europea semblava impossible i bé la tenim, encara que tingui dèficits. El suport a l’independentisme és el revers dels defectes de l’estat autonòmic i de la manca d’un federalisme seriós. La tradició federal ve de molt enrere. L’estat espanyol és víctima, d’ençà que tenim Borbons, de dinàmiques molt centralitzadores. Per això a Catalunya es parla tant del 1714.

—Als dos milions d’independentistes que van votar el 2017, Espanya els pot oferir res millor que una reforma administrativa federalitzant? Un pacte com aquest que descriviu sembla molt lluny, i veus com la vostra, si m’ho permeteu, força solitàries.
—Sí… Som pocs, és veritat, però sí que n’hi ha, de veus. Ara, admeto que és un dels àmbits on aprecio un dèficit notable de discurs per part del PSOE. Començàvem parlant de per què me’n vaig anar. Vaig entreveure que les propostes federals no hi podien prosperar. El PSOE es denomina partit federal i així ha construït la seva estructura orgànica, en teoria, però en el fons les federacions no tenen autonomia, i el seu discurs federalista del partit ha fet curt. La Declaració de Granada va restar com una declaració i no es va desenvolupar mai. No ha passat a formar part de l’acció política ni del disc dur del PSOE. El PSC mateix no ha insistit gaire a dur-lo dins la dinàmica del PSOE. Se n’ha parlat, però sense conclusions operatives. És difícil, perquè això requereix una reforma constitucional seriosa, i un debat on es parli de debò d’aquestes qüestions. I és difícil. La constitució mateixa és molt blindada, perquè, com diuen molts juristes, és el blindatge de la corona. Per això hi ha tanta por d’obrir aquesta carpeta, no fos cas que en sortissin més qüestions. En el moment de l’abdicació, la institució estava molt erosionada.