Pepe Colubi

Em vibra el mòbil. No és un whatsapp, ni un telegram… és un SMS: ‘Sóc en Pepe Colubi. Ja sóc al cafè. No hi ha pressa.’ Seu en una tauleta de marbre amb una floreta de plàstic del Cafè del Centre. Es pren un cafè mentre desconfia de tothom que passa per la porta. A davant la tassa hi té el mòbil. Un Nokia blau amb el joc de la serp i sense internet. ‘Sóc així. Quan una cosa em funciona no la canvio’, diu amb un somriure. Abans de l’entrevista, que ha costat molt de tancar, ha compartit becaina amb la còmica Ana Polo. Els detalls s’emetran en una ràdio a l’agost. Colubi, tot i que treballa d’ençà del 2008 al programa ‘Ilustres Ignorantes’, no es considera humorista. Però la mala praxi del periodista l’obliga a parlar sobretot d’humor, tot i que també de sexe, política i Catalunya.

Per què és tan difícil de veure’s amb Pepe Colubi?
—Hòstia, de veritat, us juro que no és normal. El juny ha estat una bogeria. Han passat mil coses. Feines, viatges –sobretot a Madrid–, de cop i volta enregistraments. També una promoció de Movistar per a la temporada vinent. El programa ‘La Resistencia’… Una bogeria. Normalment vaig més desfogat.

I ara en què esteu ficat?
—Menys en la droga, en una mica en tot. [Riu.] Oficialment treballo a ‘Ilustres Ignorantes’, que m’ocupa dos dies al mes i hi enregistrem quatre programes. Són un fals directe. Ens canviem les camises i anem fent. A més, dos xous en teatres sense càmeres. Un és fix al Teatre Alcázar de Madrid i l’altre en una ciutat diferent. El juny, per exemple, va ser Barcelona.

Us puc canviar la feina?
—No he acabat. [Riu.] També faig col·laboracions puntuals als mitjans. Escric una columna a Cinemanía i tinc una secció cada dimecres al ‘Estat de Gràcia’ de Catalunya [Ràdio]. Però és molt volàtil, perquè si no puc anar a l’estudi, no la faig. I, a banda, tot i que ara no tenim dates, també faig un espectacle amb Pepín Tre.

Sense dates?
—Som uns ganduls. Anem molt relaxats. L’espectacle es diu No se ha hecho nada igual (‘No s’ha fet res igual’). En el fons és un dos més un. Jo explico una excursió que vaig fer ara fa molts anys a Lloret de Mar per veure Luis Aguilé i Marianico el Corto. La típica excursió comercial…

Però és real?
—Sí, sí, res de ficció. Fins i tot en passo fotografies. Hi vaig anar per curiositat. Feia poc que vivia a Catalunya i va ser meravellós. Era una telebotiga per a avis amb l’estímul que hi havia actuacions, ball i orquestra. Al final la broma em va ocupar tot el dia. Era desembre i, fins i tot, vam fer un sopar pre-Nadal. I amb això he muntat un espectacle que després Pepín Tre allarga i amenitza amb el seu xou i la guitarra.

I res més?
—Escriure…

Per publicar?
—Espero que sí, però va molt a poc a poc. Tinc les condicions d’entorn i interès per a escriure un altre llibre, però em venç la meva condició de gran gandul.

Podeu avançar-ne res?
—Tinc una idea molt indeterminada. No seria una tercera part de California 83Chorromoco 91. Seria, per dir-ho d’una manera petulant, una autobiografia novel·lada o autoficció, per dir-ho diferent. Explicar coses reals posant-hi molta imaginació. Coses més vitals que no pas eventuals.

Per què no us considereu humorista?
—’Ilustres Ignorantes’, sobretot, acapara bona part del meu temps, però no me’n considero. A la Wikipedia posa que he estat actiu d’ençà del 2005. Em pixo… El 2005 jo tenia trenta-nou anys. Trenta-nou anys rascant-me els ous. Qui pogués! Abans vaig pencar molt, sobretot en la comunicació. Oficines de premsa, ràdio, guions, col·laboracions a la televisió, reportatges, articles, entrevistes… L’humor, al cap i a la fi, és una actitud vital per mi. Sempre he fet servir la ironia o el sarcasme, fins i tot, en texts bastants seriosos. Però el 2008 em va caure ‘Ilustres Ignorantes’ del cel. Però, objectivament, em sentiria una mica arribista si digués que sóc humorista. A més, això em cura en salut, perquè, quan faig un acudit que no funciona, sempre puc dir que no sóc còmic.

Pepe Colubi

Com reaccioneu quan una broma no funciona?
—Per sort, a ‘Ilustres Ignorantes’, quan la cago hi ha més gent a la taula que poden recollir les meves restes mortals. Em foto la patacada i tiro endavant. M’afecta més l’estat d’ànim del públic. Si la gent s’enfonsa, jo vinc després.

I si va bé?
—Se m’escalfa la boca i els GEO acaben rebentant les portes del teatre.

Per què dieu que l’humor és una actitud vital?
—L’humor és completament entrellaçat amb l’ADN humà. Considerar l’humor com una cosa a part és totalment un error, com si fos una mena d’oasi a banda el fet de viure i sobreviure. L’humor no és solament una ajuda, és una actitud vital. Som com som perquè també sabem riure, perquè el drama ja ve de sèrie. Ho dic moltes vegades, però no deixa de ser cert: en els funerals d’éssers estimats fem bromes, perquè és absolutament alliberador. Quan poses l’humor entre tanques i límits, vas contra l’essència de l’ésser humà. Amb això jo sóc un radical.

I arribem als límits de l’humor. Existeixen o són imposats?
—El límit obvi és que l’acudit sigui bo i faci riure. No tot allò que es qualifica d’humor ho és. Twitter n’és un exemple diàfan. Molta gent s’amaga darrere suposades bromes per dir barbaritats. Bromes que no tenen cap mena de construcció. En això sempre poso com a exemple un monòleg d’Anthony Jeselink sobre el fill mort d’Eric Clapton. És una bestiesa absoluta, jo no seria capaç de reproduir-lo, però és tan ben construït que és una obra d’art. És humor i, fins i tot, crec que és sa. Jo, de límits, en tinc. Hi ha coses amb les quals no puc, però és més sentit comú que no pas autocensura. En tot moment has de saber quin és el context i quins els límits.

El context és fonamental en tota mena de comunicació.
—Vivim més encotillats que mai pel context. Un dels grans perills de Twitter, per exemple, és descontextualitzar-lo. Tu hi escrius una cosa i, quan algú la’n treu, la mata. És com si el piulet tingués brànquies i veus com es mor afogat. Entenc que per a certa gent amb males intencions és molt llaminer de descontextualitzar, però és un perill. És absolutament necessari saber on s’emet el missatge.

I tanmateix, un acudit ben construït, pot no ser entès.
—L’humor és comunicació i, com a tal, pot fallar. Jo puc emetre humor, de la tipologia que sigui, perfectament construït i sabent quina n’és la intencionalitat, i algú, de manera molt legítima, pot no entendre aquest llenguatge. Ara, una cosa és que no s’entengui i una altra és que ofengui. Si ofèn, només puc fer que citar la còmica Patrícia Sornosa, que diu que en aquest cas cal gestionar la teva ofensa. No pots ofendre’t per tot i exigir rectificacions a dojo. A més, entre els ofesos perpetus hi ha molta afectació. Límits de l’humor? Tothom n’hauria de tenir, però no hauria d’exigir-ne als altres.

La pell cada dia és més fina. Creieu que la gent pot gestionar l’ofensa?
—No. Caldria que un meteorit impactés contra la Terra i creéssim una nova raça humana a partir d’un amfibi minúscul.

Què en penseu, de Twitter?
—Twitter és endogàmic i minúscul. La gent que hi som tendim a pensar que tot és dins aquesta xarxa, però és mentida. Hi ha moltes autoreferències que a fora no signifiquen absolutament res. I en tot plegat, a l’hora d’inflar Twitter, els mitjans també hi teniu molta culpa. Hi teniu molta presència, o influència, com vulguis, i moltes vegades us feu eco de què hi passa. Ens aniria bé de saber quin percentatge real de gent que el fa servir, perquè entre comptes falsos i inactius, el percentatge ha de ser ínfim.

Però molts polítics el fan servir com si fos un canal institucional.
—Em sembla lamentable que les declaracions i anuncis institucionals es facin a Twitter. Entenc que la premsa del cor i la premsa esportiva el facin servir, però un polític, és molt trist… De tota manera, diu molt del món que tenim. Polítics que no accepten preguntes en conferències de premsa però que després s’esplaien a Twitter. I Trump? Sembla que en tingui accions. L’ideal seria que tothom fos conscient que les xarxes socials són manipulables.

Cap solució?
—No en sóc expert, però es podria posar una bomba a les oficines principals de Twitter, quan no hi hagi ningú, perquè rebentin tots els servidors. Crec que Youtube és realment l’eina que perdurarà. I no em trauràs més declaracions com a guru tecnològic.

Pepe Colubi

Heu dit que apliqueu el sentit comú abans que no pas l’autocensura, però l’autocensura existeix entre els humoristes.
—Oi tant. Però cal considerar quin compromís té cadascú amb els seus acudits, que al final és un material de consum efímer. Estàs disposat a donar la vida per un acudit? Possiblement hi ha algú que sí, per exemple, a Charlie Hebdo. Si tu tens aquesta mena de compromís amb el teu art, endavant. Però novament, has de ser conscient de diversos contexts. És veritat que una empresa pot pagar el mitjà en què publiques. L’autocensura pot ser una decisió personal. I a vegades decideixes jugar-te-la, però a vegades –i això és pitjor– sense ser-ne conscient. Un exemple és la portada del Jueves sobre l’abdicació del rei. RBA la va censurar quan ja s’havien imprès tots els exemplars. Arran d’allò uns quants dibuixants se’n van anar i van fundar Orgullo y satisfacción. Respecto i entenc els que van deixar la revista, però també els que hi van restar. Jo no considero que un acudit sigui tan important per a jugar-te una feina. Però cadascú ha de ser responsable dels seus actes i ser conseqüent fins al final.

Què us sembla que Dani Mateo demanés perdó per haver-se mocat amb una bandera espanyola en un sketch?
—El perdó és una arma de doble tall. Primer de tot, s’ha de tenir clar que aquella gent que l’exigeix són els mateixos que no et perdonaran, encara que et disculpis. És una situació completament absurda. Però en el cas de Dani Mateo, s’ha de precisar que la broma era sobre el Frenadol, no era contra la bandera ni contra Espanya. De fet, en el mateix sketch, Mateo demana perdó per haver-se mocat amb la bandera per equivocació. La construcció de l’sketch és impecable. Hi ha molta gent que exigeix les disculpes, però no les admet ni fa res per a acceptar-les.

En alguna entrevista heu comparat el vostre humor amb el de Chandler Bing de Friends.
—Sí, però salvant totes les distàncies…

Pel component d’humor incòmode?
—Sí, perquè toca els collons. Són bromes incòmodes i que van a la contra. L’especialitat de Chandler és la resposta fora de context. Per exemple, abans d’un sopar d’acció de gràcies, la Mònica diu que no sap si preparar ànec o anyell. I Chandler respon: ‘Els anyells són més porucs, si no, el film es diria El silenci dels ànecs.’ És una resposta que no aporta res i que és completament absurda.

Chandler tenia aquest sentit de l’humor arran d’un trauma infantil.
—[Riu.] Ell tenia el trauma infantil, però no és el meu cas. A mi simplement m’agrada aquest humor a la contra. Jo he tingut una de les infàncies més felices i plenes de la història de la humanitat. La meva infància va ser massa perfecta.

Què creieu que és més complicat, fer humor de política o de sexe?
—Mmmmm… Crec que és més complicat fer humor de política perquè hi ha moltes sensibilitats. A més requereix més esforç i predisposició per part de l’oient o espectador. A mi, m’interessen moltíssim els programes de John Maher i John Oliver, que són sobre actualitat política. Però exigeix, com dic, que es presti tota l’atenció possible.

I què passa amb el sexe?
—La sort amb l’humor sexual és que continua essent tabú. Hi ha una mena de respecte que a mi em fascina… No ho entenc, sincerament, però en el fons em va molt bé per a guanyar-me la vida.

A vegades dieu autèntiques barbaritats.
—Se m’escalfa la boca. De tota manera, hi ha molta gent que em diu: ‘Tu dius allò que tots pensem.’ Doncs ja em perdonareu, però esteu fatal, perquè jo em trenco l’esquena amb acudits sobre perversions i fílies. I si realment tots ho penseu, això, no sé què coi fem parlant en compte de fotre com animals. A vegades puc ser molt bèstia, sí. Però hi ha un tabú, que ajuda a magnificar-ho. I és molt curiós, perquè també passa amb l’escatologia. La gent hi té una mena d’atracció interna, però cap a l’exterior expressen repulsa.

Creieu en l’humor com a eina per a donar visibilitat a injustícies o canviar consciències?
—D’entrada et diré que no em refio de les persones que no tenen sentit de l’humor. Poden ser molt serioses i competents, però, si no saps riure’t de tu mateix… Dit això, torno a la necessitat de no separar el discurs de l’humor. Crec que no hi ha millor manera de fer calar un missatge que fent servir totes les tècniques humorístiques. Només cal veure què feien George Carlin o Bill Hicks. Tu repasses els texts de Carlin sobre l’avortament i són plenament vigents. Quan ho sents, la primera reacció és riure, però al cap d’una estona el missatge comença a calar i al cap d’un mes encara hi penses. Per tant, si hi ha una reflexió a darrere i la cuirassa és humorística, em sembla art pur.

Què faríeu si Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal estiguessin asseguts en aquesta mateixa taula pactant alguna cosa?
—Els en faria fora, perquè jo hi he arribat abans. [Riu.] Com a polítics em semblen tres exemples d’una crispació aparent que amaga uns interessos que desgraciadament se’ns escapen a l’epidermis, però que de manera molt profunda van en contra de qualsevol mena de llibertat, sigui d’expressió, sexuals, econòmica, laboral… Són els tres cap d’una serp molt perillosa. Casado, per exemple, va arribar a dir autèntiques idioteses a la campanya electoral del 28-A, abans les urnes no els posessin a lloc. El discurs d’aquest triumvirat va contra tots els progressos que hem aconseguit com a societat i no se n’amaguen, que volen retrocedir. Jo no vull això. I no és una qüestió de superioritat intel·lectual. És una qüestió d’epidermis, de sentiment, d’empatia, que és una cosa que aquests senyors no tenen.

Pepe Colubi

En quin moment decidiu de venir a Catalunya i per què?
—Vaig venir per un programa que es feia Sant Just Desvern, que es deia ‘Channel Número Cuatro’, es deia. El presentaven Ana García-Siñeriz i Boris Izaguirre. Era el 2007 i el programa es va acabar l’any següent.

Gairebé el dinamiteu…
—I ara. Jo vaig arribar al gener i em pensava que el programa s’acabava aquell estiu. De fet, jo vaig venir per set mesos i tenia un lloguer fins a l’estiu, però la cosa es van allargar fins a la primavera del 2008. Després vaig entrar al consell de direcció d’El Jueves i també va començar ‘Ilustres Ignorantes’. Tot era molt compatible.

Sí?
—Sí, amb el TGV podia anar a Madrid tranquil·lament i treballar durant el viatge. Dotze anys després aquí continuo. Entre la comoditat i que m’agrada, no he sospesat d’anar-me’n. Sense plans, però sense pausa.

I com us prova la guerra civil que hi ha al carrer a causa del procés?
—Francament bé. Com que no veig trinxeres, ni tramvies cremant, ni botigues saquejades, ni franctiradors als terrats…

Seria un homenatge a…
—A Ken Loach. [Riu.]

O a George Orwell.
—També. El relat d’alguns és aquest. Però jo no veig res d’això i hi estic molt a gust.

Per què vàreu decidir de votar l’1-O?
—Perquè s’havia convocat un referèndum i exercir el meu vot em va semblar que era la cosa correcta. Al llarg de la meva vida he fet abstenció conscient en diverses convocatòries electorals, però amb el temps m’he adonat que no serveix absolutament de res. L’1-O hi havia un referèndum i vaig exercir el meu dret com a ciutadà.

I què vàreu votar?
—El vot és secret. Dave Chappelle té un sketch sobre el vot secret dels homes blancs heterosexuals. Diu que un home blanc et pot explicar com va sodomitzar la seva esposa la nit anterior, però que si li demanes pel seu vot, et respondrà que és secret. I llavors continuarà: ‘Ara, com et deia, li vaig fotre el nap pel cul…’

Què us van semblar les imatges de les càrregues de la policia espanyola i la Guàrdia Civil?
—Trist, penós i lamentable. Un dels grans errors –i mira que n’hi ha per a triar– de Mariano Rajoy i el govern central. Fer servir la violència contra votants no té gens de sentit. No entra dins cap cervell que entengui què és una democràcia. Un referèndum és una eina de la democràcia i, per tant, no pot ser mai dolent i encara menys un de completament pacífic i legítim, com va ser l’1-O.

Creieu que falta sentit de l’humor dins l’independentisme, sigui per fer autocrítica o catarsi?
—Crec que ‘Polònia’ fa aquest paper. És una vàlvula d’escapament molt bona, perquè realment reparteix humor en tots els sentits. Moltes vegades en qüestions tan sensibles com la política és molt curiós com la gent accepta bromes dels seus, però el mateix acudit fet per Telecinco en compte de TV3 es veu com una agressió. Jo crec que cal ampliar i riure’s de tot i amb tot. L’humor fa falta, evidentment, però també el discurs. Prendre una posició editorial respecte d’una qüestió que enfronta tant, amb humor i des de l’humor, a mi m’interessa, vingui d’on vingui. M’interessa i la vull veure. De tota manera, cal tenir present que les forces són desiguals i que hi ha un govern central fent servir tots els seus poders executius, jurídics i mediàtics. Només cal veure un telenotícies d’Antena 3 per copsar de quina manera s’informa. És curiosíssima tota la polèmica de l’Orgull amb Arrimadas, quan això ha fet ja del primer dia amb Catalunya. I ara, que és a Madrid, li cauen crítiques i cleques de pertot, cosa que no passava quan feia igual contra l’independentisme.

I per acabar, què us ha semblat la temporada de l’Sporting de Xixon?
—Hòstia, un puta desastre. Me’n vaig deslligar una mica quan vaig veure que havien perdut l’opció de pujar a primera. Pensa que jo sóc de l’Sporting, però vaig créixer a Ovieu. Era com un madridista en ple barri de les Corts. Recordo que una vegada portava un escut de l’Sporting a la caçadora i me’l vaig haver de treure. Però no sóc un intolerant. Vull que tots dos juguin a primera.

Però l’Ovieu és l’equip del capital…
—Per Carlos Slim i els calés mexicans?

.
—Si tirem del fil dels calés en el futbol no se’n salva ni Déu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb