El mes passat va fer cinc anys de l’empresonament del raper Pablo Hasel, condemnat per les lletres de les seves cançons i uns quants piulets publicats temps enrere. Inicialment, la condemna era de nou mesos de presó, però l’acumulació d’unes quantes causes va fer que, en conjunt, encara li resti un any i un mes de pena. Aquesta és, per tant, la darrera etapa de l’empresonament, que l’artista ha decidit d’encarar sense acollir-se al tercer grau penitenciari. “Renuncio al penediment i a la col·laboració que m’exigeixen per accedir-hi”, ens explica. El seu segon poemari, Prova de vida, sortirà ben aviat, pels volts de Sant Jordi, i també serveix per a preparar la campanya sobre la fi dels sis anys de presó.

Parlem de tot plegat amb ell, que es manté ferm i enfocat en les lluites col·lectives malgrat el pes que implica aguantar un any i un altre de presó estricta. Les condicions han millorat una mica amb el trasllat a la presó dels Lledoners, però igualment en destaca la duresa i critica el relat que parla de la presó com si fos un hotel. Aquesta entrevista s’ha hagut de fer per correu postal i s’ha respectat tot el contingut que hi ha escrit Hasel.

—Com us trobeu? Com viviu la presó després de cinc anys?
—Amb força per a continuar resistint, i això és la cosa més important. Lògicament, estic preocupat pel context internacional, estatal i nacional: l’imperialisme no deixa d’agredir brutalment i en paguem el rearmament, continua l’ocupació genocida i torturadora contra Palestina, les condicions de vida cada dia empitjoren més, la repressió no s’atura i exterminen presos polítics greument malalts –com ara María José Baños–, s’estén la influència del feixisme i la resistència ferma davant de tot plegat encara és petita. Aquest context m’empeny a esforçar-me en la lluita. Amb el pas dels anys, la presó pesa més, però a la vegada “t’hi acostumes”.

—Com ha estat el canvi de presó, de la de Ponent a la dels Lledoners?
—Aquesta presó és molt més nova i les instal·lacions són millors. No té les plagues tan bestials de paneroles, xinxes i rates de Ponent. Fins i tot els sindicats de carcellers han denunciat públicament que la presó de Lleida té “condicions infrahumanes”. Allà han posat tres persones en cel·les minúscules i no hi ha ni el timbre reglamentari per a demanar ajuda en cas d’urgència. Cau literalment a trossos i, com va dir-me una treballadora de Ponent amb cert pes, “si hi hagués un jutge decent tancaria immediatament aquesta presó”. Però aquí el menjar és la mateixa porqueria i, amb una malaltia crònica intestinal com la meva, és especialment fotut i té conseqüències negatives. Lledoners també és una presó, amb tot allò que implica, i no n’hi ha cap que sigui semblant a un hotel agradable, com pinten molts mitjans de desinformació.

—Teniu les mateixes limitacions que a la presó de Ponent, com ara la prohibició d’enregistrar cançons?
—La decisió de negar-me l’activitat musical d’enregistrament de cançons, a la qual tenen dret la resta de presos, és d’Institucions Penitenciàries, de manera que aquí tampoc no m’ho permeten. Fins i tot cançons sense contingut reivindicatiu. És un càstig més per no haver acotat el cap.

—Continueu renunciant als permisos i al tercer grau. Quina raó política hi ha al darrere?
—Renuncio al penediment i a la col·laboració que m’exigeixen per accedir-hi. Tot pres polític que no renegui de la lluita per la qual va ser represaliat no obté beneficis penitenciaris. Sense domesticació provada i el compromís explícit de no tornar-hi, no hi ha “premi”. S’ha demostrat durant la història –com amb els líders del procés col·laboracionistes– que la rendició atura lluites, però que, ben al contrari, la fermesa conseqüent les impulsa. Estic orgullós de ser revolucionari i no penso legitimar la repressió condemnant aquesta lluita. Seria trair la causa col·lectiva i trair-me a mi mateix, a la meva consciència. Prefereixo sortir molt més tard de la presó, però amb el cap ben alt, sense haver-los donat allò que volen. De què em serviria haver-ne sortit abans si després no podria aguantar la mirada davant el mirall? Només ells s’han de penedir de tanta opressió, de les polítiques cobdicioses i criminals que destrossen la vida de milions de persones. Els presos polítics hem de ser alliberats per la lluita solidària, per l’amnistia total. No per una claudicació individualista que no representa cap alliberament veritable.

—Malgrat que hi va haver una gran resposta social i força reacció política al vostre empresonament, cinc anys després no s’ha materialitzat cap indult ni s’ha fet una reforma del codi penal sobre els delictes d’opinió. Com ho valoreu i quines responsabilitats polítiques implica?
—Crec que si les protestes s’haguessin perllongat més dies i amb més potència, s’hauria aconseguit la derogació d’algun delicte d’expressió, el meu alliberament i l’arxivament de les causes de companys imputats per casos idèntics. Però va faltar més organització, que és la clau de tot. També més endavant, si la pressió social hagués tingut continuïtat. Això no vol dir que tothom hagi deixat de solidaritzar-se amb mi, només que ha estat insuficient. Hi ha massa complicitats repugnants, també en el món de l’art i la cultura, podrit d’individualisme mercenari. Jo mai no vaig demanar l’indult, però l’Acadèmia de Músics Catalana ho va fer, i Units Podem el va prometre. En el segon cas, era una maniobra per a aturar les protestes als carrers, que posaven molt nerviós el règim, perquè no només s’assenyalava la falta de llibertat d’expressió, sinó també la falta de moltes més llibertats i drets. Aquests farsants oportunistes no només no van alliberar-me, perpetuant lleis repressives que havien promès de derogar, sinó que també van aprovar-ne més, com la llei mordassa digital o la llei de seguretat nacional, i van multiplicar el pressupost repressiu. Ajudats per la crossa dels seus socis que, després de gairebé una dècada sostenint qui dóna suport a lleis feixistes, vénen ara amb la por del feixisme per a guanyar vots. Els falsos progressistes també reprimeixen els antifeixistes mentre brinden impunitat al feixisme, fins i tot el més violent.

—Aviat publicareu un nou poemari, Prova de vida. Què hi heu volgut abocar? La idea de “prova de vida” remet a la sensació d’oblit polític?
—Durant tot aquest llarg segrest cal aportar proves de vida. Com a tants represaliats més, m’han intentat destruir i anul·lar de moltes maneres. És una manera de recordar que no ho han aconseguit. M’han fotut la salut, però la consciència s’ha enfortit. La poesia compromesa, com a part de la lluita, és una prova explícita de vida. I sí, també és una eina per a contrarestar la invisibilització a què volen condemnar els revolucionaris com jo. Tant del feixisme més agosarat com de “l’esquerra” domesticada i el processisme col·laboracionista. Al llibre hi ha molts poemes sobre la presó i la resistència, però també sobre més temàtiques.

—Passar a escriure en català –ja és el segon poemari– és també una decisió que té a veure amb una certa militància?
—Sí. A la introducció del meu primer poemari en català, Erosionant murs, faig autocrítica i explico que hauria d’haver creat més en català. No només per a defensar la llengua de la nostra terra, sovint tan agredida com la resta de drets i llibertats nacionals, sinó també perquè el català ha format i forma part de les meves experiències vitals, en què l’he emprat molt. El castellà és la meva llengua materna i la majoria de la música que he escoltat o la majoria de coses que he llegit ha estat en aquest idioma, per això em surt amb més facilitat, però també m’inspira el català per això mateix que dic, i la inseguretat m’impedia d’emprar-lo més a l’hora de crear art. Fins que vaig dir-me que ja era hora de fer el pas.

—De quina manera us ajuda l’escriptura dins la presó?
—És un gran desfogament i una distracció. Igualment, és una manera de fer treballar la ment, que aquí és fàcil que es rovelli. A la vegada, és una aportació a l’exterior per a difondre el missatge, generar consciència i empènyer a l’acció tan urgent.

—Com encareu aquest darrer any que us queda de presó? Com us imagineu la tornada?
—Aprofitant el temps, com deia. Quant a la tornada, com a tot pres que hagi passat molts anys tancat, em neguiteja una mica l’adaptació, però tinc moltes ganes de ser amb la gent que estimo, de fer moltes coses que aquí no puc fer i de continuar aportant coses en una altra trinxera.