Òscar Cadiach: “La meva primera filla va néixer hores després d’haver fet el cim de l’Everest”

Avui fa quaranta anys d’un moment històric per a l’alpinisme català. El 28 d’agost de 1985, Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès –acompanyats dels xerpes Ang Karma, Shambu Tamang i Narayan Shrestra– van esdevenir els primers catalans a fer el cim de l’Everest, el sostre del món, a 8.848 metres d’altitud. “Catalunya ha assolit el cim del món”, va dir Cadiach quan van arribar al cim. A més, va ser la primera expedició occidental que hi pujava per l’aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins aleshores havia estat reservada a expedicions de la Xina i el Japó, i en plena època de monsons.

En el quarantè aniversari d’aquesta fita, conversem amb l’alpinista Òscar Cadiach (Barcelona, 1952) sobre la gesta, l’experiència vital que va ser i què va significar per a l’alpinisme català.

—Com us va arribar el projecte d’organitzar una expedició catalana per a fer el cim de l’Everest?
—Quan em vaig assabentar que s’havia fet una selecció de gent per a anar-hi, l’equip ja estava format. Eren disset persones i jo no hi constava, malgrat que m’hi havia presentat. Com que tenia força amistat amb uns quants dels qui hi anaven i ja havia estat a l’Himàlaia, em van dir que si fallava algú, m’avisarien. I així va ser. Al principi del 1982 em va trucar en Xavi Pérez Gil i em va dir que en Joan Martí del Castillo s’havia fet enrere. Recordo que em va fer l’home més feliç del món. Vaig pujar cap a Barcelona ràpidament i em van presentar el grup. Sempre dic a en Joan Martí que la meva iniciativa d’intentar pujar a l’Everest va començar amb la seva retirada.

—La primera expedició és el 1982 i sou a punt de fer el cim.
—Teníem permís per a anar per l’aresta oest, coneguda també com l’aresta iugoslava, que s’havia obert l’any 1979. Era una de les més difícils, per tant, les possibilitats eren minses. Però endavant les atxes, perquè teníem molta motivació. Vam arribar a 8.500 metres, però hi havia males condicions meteorològiques, feia molt de vent i fred. Per això vam decidir de deixar-ho córrer. A la baixada vam tenir dues baixes, que ens van minvar molt i endarrerir. Per això no ho vam tornar a intentar. Va ser un record memorable en la pujada, però un de molt trist a la tornada.

—I l’any següent ho tornàreu a provar.
—No feia ni una setmana que era a casa i ja em van trucar. Vaig intentar de convèncer en Xavi Pérez, perquè havíem arribat a 8.500 i havíem vist opcions de fer-ho… Però per motius professionals no va poder venir. En canvi, l’any 1985 sí que va poder.

—El fet que el 1982 i el 1983 no haguéssiu pogut arribar al cim feia que augmentés la pressió?
—No, era emocionant. Era una altra oportunitat que se m’obria.

—Recordeu què us va passar pel cap quan finalment vau fer el cim?
—Sí. Estava convençudíssim que podia fer-ho, però havia de tenir l’oportunitat d’aconseguir-ho. Va ser un moment dolç de la vida. Vaig dedicar tres anys de la meva vida exclusivament a pujar a l’Everest. Vivia i existia per a això. També va coincidir que la meva parella es va quedar embarassada i la meva primera filla va néixer hores després de fer el cim de l’Everest. Frivolitats de la vida! Ens pensàvem que arribaria a temps per al part, però no va ser possible.

—Com vau arribar-hi?
—El més important va ser superar el temut Segon Graó, que en aquell moment, com que no existia internet, no n’hi havia cap fotografia. Totes les expedicions que els anys anteriors havien fet els millors alpinistes dels Estats Units, de França, de Xile havien fracassat allà… Vam parlar amb alguns d’ells i ens van dir que hi havia un tram vertical d’uns quaranta metres que s’havia d’escalar. Quan érem al camp base, vaig rebre un telegrama que deia: “Vinga, Òscar, que faràs el cim i arribaràs al part.” Això va ser una motivació enorme. Quan vam arribar al darrer camp, va començar a nevar i em vaig desanimar força. Vaig plorar i tot. Al cap d’una estona el cel va millorar, perquè en època de monsons el temps canvia molt de pressa. Llavors, vaig tenir una conversa amb els xerpes, que tampoc hi havien estat mai. Els vaig demanar que obressin traça a la neu, que ens arribava fins a la cintura i dificultava molt l’avenç, fins al Segon Graó. I els vaig prometre que, quan arribéssim allà, jo em posaria davant. I així va ser. Vam sortir a les 4.30 del matí, érem a 8.450 metres. En arribar al Segon Graó, vaig començar a escalar-lo, mentre en Shambu m’assegurava. Quan vaig arribar a dalt, vaig quedar destruït. Vaig trigar una hora, de les 8.00 a les 9.00. I gairebé fins a les 10.00 no vaig poder moure’m. Vaig clavar dues estaques i els companys van començar a pujar. Vam acabar arribant al cim a les 18.30.

—I dieu la icònica frase: “Catalunya ha assolit el cim del món.”
—Sí, la frase és meva, malgrat que qui la va patentar va ser la Caixa de Barcelona, que va finançar l’expedició.

—També llegiu un poema que Joan Brossa havia escrit per a l’ocasió.
—Amb una veu força distorsionada, però sí. Vaig deixar volar les fulles perquè el vent se les endugués. Es va viure una època daurada de l’alpinisme català. Acabàvem de sortir de l’ostracisme de la dictadura i que uns catalans anessin a l’Everest era tot un esdeveniment, i ens va dedicar aquest poema.

—I els companys van fer sonar “Els segadors” per la ràdio.
—Sí i vam plantar la senyera, la bandera dels Jocs Olímpics de Barcelona, que els havien concedit a la primavera. També la bandera de Caixa de Barcelona, que era el patrocinador; la de la Xina, perquè era el país on érem; i la del Nepal, en honor dels companys xerpes. I aquesta és la fotografia que ha quedat per a la història.

—I la baixada també va ser complicada.
—Sí, perquè era molt tard i es va posar a nevar. Ja no teníem aliments ni líquid, només dúiem les motxilles buides. Començava a fer-se fosc… I mentre baixàvem en Toni Sors va caure i va quedar encastat per dues roques. Era negra nit i el pas entre el Segon Graó i el Primer és molt complicat. I vam acordar de passar la nit allà. Va ser etern. Fèiem el trenet i ens anàvem abraçant. El que era al mig descansava i dormia. Però els companys ens anaven trucant perquè no es produís la mort dolça, que és quan t’adorms i ja no et despertes. Sempre estaré agraït per aquelles trucades impertinents.

—I una vegada heu baixat, us n’aneu disparat cap a casa per provar d’arribar al part, oi?
—Uns neozelandesos que s’esperaven al camp base van tenir la deferència de dur-me fins a Lhasa i allà m’assabento que ja he estat pare i que és una nena. Llavors, jo volia marxar immediatament cap a Txengdu, però els xinesos volien que em quedés a la celebració. Però jo, ni cas, vaig anar cap a Txengdu i d’allà fins a Pequín. Finalment, vaig volar de Pequín a París. Quan sobrevolàvem l’Everest, el pilot va tenir el detall d’anunciar per megafonia que havia fet el cim i vam encetar una ampolla de cava.

—En la vida d’un alpinista es conviu amb accidents que poden acabar amb companys i amics perdent la vida. Com ho gestioneu?
—És el pitjor tràngol que pots passar. Quan en l’expedició Magic Line 2004 vaig perdre el meu amic Manel de la Matta, era la primera vegada que havia sortit de casa amb algú que no tornava i va ser un tràngol molt dur. És més dur que totes les muntanyes que he escalat. No li recomano a ningú, però la vida va transcorrent i passen coses. Un 60% o un 70% de la meva vida he estat a la muntanya, que passin coses és habitual.

—Com s’aconsegueix de tornar a la muntanya una vegada s’ha viscut una experiència traumàtica com aquesta?
—Reflexionant i amb força mental. Una cosa és clara: si em quedo al sofà, no faré res. Només hi ha un lema: si caus, i no cal que sigui en alpinisme, si no t’aixeques no ho farà ningú més.

—Com més va més, els cims de l’Himàlaia, i especialment els més mediàtics com ara l’Everest, són plens d’alpinistes afeccionats que volen fer el cim.
—Sí, no sé què aporta. Cues de milionaris que poden pagar 150.000 dòlars per ser allà enganxats i que no saben fer nusos ni fer alpinisme. L’alpinista de veritat ja se’n va a llocs on hi ha menys gent i que són més inèdits. Encara mantinc aquesta idea de fer una muntanya menys visitada, però alhora no pots negar-li a la gent el somni. També tenen dret de pujar-hi! No pots impedir-ho.

—S’ha perdut el romanticisme de l’alpinisme?
—S’ha perdut gairebé tot. Però encara queden algunes reminiscències. Encara podrem trobar algun lloc inèdit que no direm, perquè, si no, ens ho desmunten tot.

—Les muntanyes catalanes cada vegada són més plenes. Creieu que s’ha perdut el respecte i la por de la muntanya?
—És clar, perquè una vegada ja s’han fet les rutes més habituals, la gent comença a buscar les més complexes. I quan les complexes s’han fet, va a buscar les impossibles. I això es converteix en perillós. Però els veritables alpinistes ja saben on s’han de ficar i on no. I si s’hi fiquen ja saben el risc que hi ha.

—Sempre heu dit que continuaríeu fent cims fins que el cap o el cos diguessin prou. Com us trobeu?
—Estic bé. Van passant els anys i tot té avantatges i desavantatges. Tinc molta més experiència, que m’ajuda molt en aquestes coses. Sobretot si faig muntanyes que ja he fet abans, com ara el Mont Blanc. Em costen, però diria que menys físicament. Són esforços que ja tinc calculats. D’una altra banda, no tinc la potència que tenia fa trenta anys. És evident.