Nausicaa Bonnín: “Si ets actriu, a partir dels quaranta se’t complica una mica l’existència”

Nausicaa Bonnín (Barcelona, 1985) ha dedicat tota la vida a la interpretació. Va començar al teatre de ben petita i a vint anys ja era un rostre ben conegut, especialment per la seva irrupció a El cor de la ciutat. Ara, gairebé dues dècades després, torna a les sèries diàries de TV3 amb el personatge de la Foix, que l’audiència del Com si fos ahir tot just comença a conèixer. Parlem amb ella sobre aquesta trama, que s’anirà complicant, i també sobre què implica per a una actriu com ella la inestabilitat de l’ofici; una feina que, si més no en el pla discursiu, ha canviat molt, però que encara no tracta del tot igual homes i dones.

—Què en podem esperar, del personatge de la Foix?
—Una història bonica, madura i divertida entre la Foix i la Itziar. És aire fresc a la vida de la Itziar, que és un personatge que l’audiència segueix de fa temps. És un nou capítol de la seva vida, i ja veurem cap a on ens porta…

—TV3 ha dit que el personatge portarà una mica de caos. Què vol dir això?
—Té a veure amb el fet que els humans som polièdrics. Tenim parts fosques i parts lluminoses, igual que quan estem bé o malament podem treure la part millor o la pitjor. Qualsevol relació humana treu la part millor i la pitjor de cadascun, i això ho veurem. També hi sortiran les motxilles personals de cadascuna.

—Fa anys, en les relacions LGBTI de les ficcions, la condició sexual sovint era el tema sobre el qual girava la trama, tenia molta centralitat, a vegades de manera dramàtica. Ara sembla que això és poc significatiu, simplement és una relació més.
—Exacte, el fet important d’aquesta relació no és que sigui entre dues dones, el conflicte no tindrà a veure amb això. Estem acostumades a veure les relacions homosexuals –sobretot d’homosexualitat femenina, la masculina la tenim més integrada– amb una visió de conflicte, com si aquest fos el tema. És molt interessant que una sèrie diària no ho tracti com a tema i que els conflictes siguin uns altres. Al final pot ser igual d’intensa i dramàtica una relació heterosexual que una d’homosexual.

—Heu detectat si el personatge ha tingut bona rebuda?
—Encara no he rebut gaires comentaris, però sí molta alegria perquè sigui a la sèrie. Tornar a TV3 en una sèrie diària és com tornar a casa. Hi ha gent de maquillatge, vestuari o realització que ja fa vint anys que hi és, amb qui ja havia treballat a El cor de la ciutat i que m’ha fet molta il·lusió de retrobar.

—Com la recordeu, l’etapa d’El cor de la ciutat? Éreu molt jove, tot i que no va ser el vostre començament, perquè us vau estrenar al teatre a nou anys. Igualment va significar un abans i un després?
—Sí. L’audiovisual, especialment una sèrie diària, és un aparador. Ets cada migdia a les cases. En canvi, per al teatre cal comprar una entrada i anar-hi. Vaig notar aquest contrast perquè feia molts anys que m’hi dedicava, però des d’un lloc més íntim. També va ser una escola brutal. Els ritmes en una sèrie diària són trepidants. Has d’explicar un personatge a qui li passen moltes coses en molt poc temps i els rodatges són molt ràpids, vas molt de cara al resultat. Has de saber què vols explicar i ser concís.

—Però alguna vegada heu dit que hi ha el risc d’adquirir vicis interpretatius.
—Com que no tens temps, tens tendència a anar cap al resultat, que és el que necessites. No tens temps d’investigar gaire. Jo al final pensava “no t’hi acostumis” perquè després, en un altre tipus de producte on sí que tens temps d’experimentar, te’n pots haver oblidat.

—El cor de la ciutat i Com si fos ahir són les sèries més llargues de TV3. Quin n’és el secret?
—No t’ho sabria dir, però suposo que té a veure amb el fet d’explicar històries que són molt a prop de la gent: el bar, l’hotel, la cafeteria, el bufet… Històries i conflictes amb què et pots sentir identificat. Però és veritat que totes les sèries diàries tenen aquests elements. En aquest cas hi ha molta rapidesa amb l’actualitat: parlar de certs temes, certs tipus de relacions, coses que ens toquen, emocions… Suposo que això enganxa.

—Us el recorden gaire, el personatge de Sandra Benjumea?
—Aquí bastant, amb molt d’afecte. Es quedava sense mà i tenia un seguit d’elements destacats. Aquí la gent es mira amb molta estima les sèries diàries, i són molts anys acompanyant personatges.

—Una sèrie diària és de les poques coses que garanteixen estabilitat en l’ofici de la interpretació. Té cap contrapartida negativa?
—Jo tot el que hi veig és positiu. Tens uns horaris raonables i a tot estirar et toca estudiar molt, però és la nostra feina. Dóna estabilitat segons quants dies hi vagis, perquè hi ha gent que potser només hi va dues vegades el mes. Dóna feina, però treballar molt és el mínim que hem de fer per aconseguir bons resultats… També crec que depèn del moment. Hi ha gent que en cert moment diu que només vol fer cine, que vol fer teatre o que vol anar a Madrid. Són moments vitals.

—La manca d’estabilitat us ha dut moments de crisi laboral?
—Puc viure de la meva feina des de fa molts anys, però això no impedeix que hagi estat sis mesos sense treballar. També és veritat que hi ha hagut una pandèmia… Però em sento força privilegiada, no malvisc de la meva feina, en visc. Puc triar les coses que em vénen de gust, fer teatre quan vull… Trio més o menys la meva carrera. No estic superada per les ofertes, però tot el que m’arriba en general són coses amb sentit.

—Els moments sense feina, encara que formin part de la inestabilitat de l’ofici, a vegades poden afectar de manera personal?
—Sí, suposo que com que la nostra feina té molt a veure amb allò que és emocional, al final hi ha molta fragilitat. Que no et truquin, moltes vegades no té a veure amb tu, sinó amb les històries que s’expliquen, el moment vital i els personatges que s’escriuen. Si ets dona i, a més, actriu, a partir dels quaranta se’t complica una mica l’existència.

—Encara?
—Cada vegada menys, però clarament sí. N’acabo de fer quaranta i m’ho miro amb precaució, a veure què passa. Crec que la cosa canvia perquè se’n parla molt, perquè cada vegada hi ha més guionistes dones i directores que expliquen històries de dones de més enllà dels quaranta, però fins ara això semblava que no existia. No hi havia conflictes de dones de quaranta en amunt, ni de dones de setanta o vuitanta. No en sabem res, de la seva vida! La ficció que s’escriu és un reflex de la realitat…

—Sovint són personatges que tenen importància per la relació amb uns altres personatges, però no importància per elles mateixes.
—La mare, l’àvia, la dona… I tot molt des de fora.

—Algunes actrius denuncien dues coses. La primera, que els personatges de dones de quaranta a vegades els interpreten dones de trenta, amb la pressió estètica que això implica. La segona, que aquestes històries s’expliquen poc.
—Totalment, i ens passen moltes coses en aquestes edats! No tan sols pel fet de ser dona, a les persones ens passen moltes coses a partir de certa edat, però vivim en una societat en què el que més val és la joventut, la bellesa, la puresa, la vitalitat… I sembla que aquestes històries interessin menys. Al capdavall, la ficció és un mirall de la realitat i totes volem veure’ns emmirallades en les històries que s’expliquen.

—De pressió estètica, n’heu hagut de suportar?
—Fa tants anys que hi lluito amb mi mateixa que crec que ara tinc molta feina feta amb acceptació, valorant la bellesa de la vellesa. Intento mirar el pas del temps amb amor i no avergonyir-me’n. Veig representacions de senyores de cinquanta o seixanta i penso: “No és real, això!” Tan bonica com és la saviesa, per què ens n’avergonyim? Els homes, en canvi, com més grans, més sexis. Intento estar-hi en pau, pel que fa al maquillatge, per exemple. És important que la gent em vegi com sóc, per molt que costi. A vegades m’agradaria veure’m diferent, però no passa res; si no ho abraço jo no ho farà ningú…

—Feu un exercici conscient de no maquillar-vos gaire?
—Sí, però igualment caic en totes les trampes. Als Goya hi vaig anar maquillada, el mínim, molt natural, però m’agradaria arribar al punt de no dur res, com el senyor de la meva edat que tinc al costat. Si ells no es fan res, per què jo sí? Per què en molts llocs a les actrius ens citen una hora i mitja abans, i els actors només mitja hora abans? Tot plegat és injust per a nosaltres, però sobretot per les que vénen. Noies joves m’han destacat com una cosa positiva la naturalitat, i està bé veure referents que ens fem grans i que és preciós. Però com més gran et fas el teu entorn més intenta quedar-se estancat, perquè és on ens porten. I és duríssim, ho hem d’aturar.