Miquel Sitjar (Barcelona, 1974) és una cara coneguda de l’imaginari popular de la cultura del país. Amb més de trenta anys de trajectòria, el vam conèixer de ben jove fent Nissaga de poder, sèrie que el va popularitzar al país i també a la resta de l’estat espanyol, on va treballar durant un temps.

Després de passar uns anys a Madrid, va tornar a Barcelona per amor i va començar a treballar en molts espectacles teatrals, feina que va combinar amb el cinema i la televisió. No ha deixat mai de treballar, però no sempre ha gaudit de la popularitat del començament de la seva carrera. Ara, en moments de poca feina sempre ha sabut espavilar-se.

N’és un exemple l’obra que ha escrit i produït ara, El parc, on també actua. És una comèdia romàntica entre dos amics que es coneixen al parc mentre els seus fills juguen cada tarda després de l’escola. Entre gronxadors, entrepans de xocolata i discussions al xat de famílies de l’escola, en Raül i l’Eduard convertiran el banc d’un parc infantil en un autèntic escenari de comèdia.

L’obra retrata, amb humor i tendresa, la relació entre dos homes molt diferents, un psicòleg divorciat i un pare novell d’esperit “eco-conscient” que comparteixen confidències, frustracions i moments delirants.

La podeu veure fins el primer de febrer al teatre Aquitània de Barcelona.

—El parc és una obra que neix per la necessitat d’explicar-se o justificar-se com a pare?
—No, és una obra que neix de la il·lusió. Escric de fa molt temps. És una cosa que sempre m’ha agradat, però m’ha fet molt pudor ensenyar-ho. El parc neix de la necessitat de treballar. A vegades tinc molta feina, i a vegades no en tinc, però he de treballar, perquè he de dur menjar a casa.

—Per què una obra ambientada en un parc?
—Jo hi he passat moltes hores, al parc, perquè tinc una filla de disset anys i un nen de deu. Un dia, vaig veure un parell de pares de l’escola que s’amagaven rere uns arbustos per poder fumar-se un cigarret. Quan vaig anar-los a preguntar què feien, van dir-me que s’amagaven dels seus fills perquè en teoria ja no fumaven. “Els nens ens han demanat que no fumem”, em van dir. Quan vaig tornar a casa, ja tenia moltes idees al cap.

—Creieu que hem anat massa lluny amb l’autoritat dels nens sobre els pares?
—A vegades sí… Fa temps vaig veure una vinyeta que diria que era del Jaume Perich. Hi posava: “1974”, i hi sortien el pare i el director de l’escola demanant explicacions al fill per les males notes. Al costat, hi havia una vinyeta que representava que era d’ara en què el pare i el fill demanaven les explicacions al director. És així… Els nens han agafat molta autoritat, i els pares es pensen que tenen la raó de tot, i no. Jo crec que no, però bé, també és cert que hem d’aprendre a escoltar els nens, perquè abans no se’ls escoltava gens. Cal trobar l’equilibri.

—Quin tipus de discursos educatius heu viscut durant la vostra paternitat?
—Amb la meva filla encara no hi havia aquest tipus de criança respectuosa imposada, però amb el meu fill de deu anys, sí. Potser avui en dia encara s’ha radicalitzat més. Jo sempre he intentat de fer-ho d’una manera molt personal i de no seguir excessivament les modes. Miro d’educar els meus fills amb un pensament independent i lliure, que és el que intento aplicar-me a mi mateix. També m’agrada llegir i informar-me, perquè hi ha coses que són interessants i que valen la pena de plantejar-se.

—Heu comentat que teniu una filla de disset anys i un fill de deu. Una surt de l’adolescència i l’altre tot just hi entra…
—Sí! [Riu]. Tenim tendència a generalitzar, cosa que és normal, perquè hi ha coses que són característiques comunes de cadascuna de les etapes vitals, i és veritat que l’adolescència, en general, és una etapa molt complexa, perquè és una recerca de la persona, però, al final, cadascú la passa d’una manera diferent. Hi ha gent que ho passa molt malament, però n’hi ha que no. Hi ha una sèrie de canvis hormonals i canvis importants que com a pare impacten, perquè veus com la filla es converteix en una dona. Crec que ho hem viscut força bé, ja veurem amb el meu fill… Perquè una cosa que he descobert és que les coses que volia aplicar al meu fill petit de les que havia après de la meva filla quan era petita no em servien, perquè són dues persones absolutament diferents!

—A més, quan som petits pensem que els pares saben exactament com actuar en cada situació i, a mesura que ens fem grans, ens adonem que ells també en van aprenent a mesura que ens eduquen… És prova i error.
—És prova i error, prova i error, prova i error. Amb la meva filla, no en tenia ni punyetera idea. Després, amb el meu fill en sabia una mica més, però les proves que em posava el meu fill eren diferents de les que m’havia posat la meva filla i, per tant, tampoc sabia com fer-ho! A més, sembla que els fills agafin l’espai que ha deixat lliure l’altre. No sé com explicar-ho… Cadascú és un ésser independent, únic i meravellós.

—Què és allò que us ha costat més de la paternitat?
—Entendre que els pares també ens podem equivocar i que podem dir que ens hem equivocat. Fotre un crit i després dir: “Ostres, no t’hauria d’haver cridat, em sap greu.” Això ens fa humans davant els nostres fills i els fa adonar que podem cometre errors, que podem equivocar-nos i que podem tenir una conversa de confiança entre pares i fills.

—Decidiu d’explicar la història d’El parc del punt de vista de dos homes. Per què?
—Mira, va sortir-me així, però n’estic especialment orgullós, perquè ara mateix veig que és una cosa que desperta molt d’interès. S’ha parlat molt de la maternitat i de la figura de la dona en tot el món educatiu i, en canvi, no tant de la figura paterna, especialment els darrers anys. El text, d’alguna manera, toca la masculinitat imperfecta. Sempre des de l’humor, eh? Vull dir, no ens oblidem que parlem d’una comèdia! Parlem d’aquesta masculinitat, però també de l’amistat com a xarxa emocional en moments de crisi personal, de recerca personal, de crisi dels quaranta, de quan la vida professional no acaba de funcionar… No volia quedar-me només amb els riures, també volia anar una mica més enllà. Al capdavall, no deixa de ser una comèdia romàntica entre dos amics.

—Però quan es parla d’aquests temes més profunds, se solen parlar amb humor o amb mal humor. Com si aquesta fos l’única manera dels homes de comunicar-se…
—Si generalitzem molt, hi hauria aquesta tendència, però insisteixo que cal generalitzar molt. Així i tot, sí que penso que a vegades els homes tenim tendència a no explicar-nos les coses d’una manera més directa, sinó que els traiem pes fent-ne un acudit, per exemple. Això crec que és una cosa bastant masculina. És una mica la nostra manera de relacionar-nos.

—També parleu d’altres temes, com ara, la figura del pare no biològic o el fet de trencar amb certs rols de gènere.
—Sí, perquè volia que fos un text divers i inclusiu. En aquest sentit, volia que fos com una pantalla passada. És a dir, si el públic s’espera un acudit perquè a un dels nens li agrada vestir-se de nena, que l’esperi. No el trobarà. Al contrari, els dos personatges tracten el tema amb total normalitat. Pum, aquella cosa passa sense acudit, és pantalla passada. No cal que tota l’estona subratllem una problemàtica, perquè llavors, el qui té ganes de tocar els nassos… Mira, una cosa que he après dels nens és que com menys importància donis a un tema, menys importància hi donaran ells també. En canvi, si dónes molta importància a una cosa, ells aniran cap allà. La societat funciona així. A un nen li encanta jugar a futbol i li encanta vestir-se amb roba de nena. On és l’acudit? No n’hi ha. Si algú es pensa que pujarem a l’escenari a fer acudits masculins, s’ha equivocat de teatre. Nosaltres no venim a fer això. Vaig esforçar-me molt perquè no hi hagués acudits d’homes, acudit de dones… No, no em venia de gust.

—No volíeu fer pedagogia, no?
—No.

—Se’n fa massa, a vegades?
—No ho sé… Tampoc em molesta, eh? Vull dir que cadascú faci servir el teatre com vulgui. Al final, allò que es posa dalt un escenari no deixa de ser una mena de reflex de la nostra societat. L’escenari hi és per mostrar allò que tu vulguis, ja està. Sí que trobo que costa molt d’arrossegar-hi la gent. Costa una barbaritat. I això és una pena. Suposo que és perquè tots anem molt escurats, de temps i de diners. Aquesta és la meva segona producció teatral, la primera la vaig fer fa vint anys, i es nota.

—Fa vint anys era més fàcil que la gent vingués al teatre?
—I tant! Suposo que també és diferent quan passes per una etapa en la qual surts a la televisió, perquè comercialment ets molt més potent. Si ja no hi surts, passes més desapercebut.

—És veritat que al començament de la vostra carrera vau tenir molta popularitat per la televisió, però en realitat, sempre hi heu estat. Fins fa no gaire, encara us vèiem a La Riera i a Com si fos ahir.
—Sí, i crec que la gent em té estima, perquè fa molts anys que em coneixen i també m’han vist a molts espectacles. No em queixo pas, d’això. Sé que el públic m’estima, però si quan obren els seus telèfons els surten milers de missatges d’obres molt potents per a anar a veure i jo no els surto, optaran per aquestes altres obres. A mi ja em vindran a veure, però més tard.

—La sensació és que la vostra carrera professional ha estat feina de formiga: d’anar fent sempre sense parar. Ha estat així?
—Quan vaig començar, vaig tenir la gran sort que, tot i no tenir-ne ni punyetera idea, em va sortir feina a Nissaga de poder. D’allà ja vaig anar a Madrid i la vida va regalar-me una popularitat que va fer que tingués molta feina, tant a Catalunya com a escala nacional. Però, aleshores, el senyor que era el meu representant i a qui jo tenia molta estima va dir-me: “Recorda que la teva carrera serà una carrera de fons.” A mi això em va quedar gravat per sempre. Quan aquest senyor es va morir, vaig quedar-me un temps més a Madrid, però després vaig enamorar-me i vaig tornar a Barcelona. Com que m’anava sortint feina, vaig pensar que a Madrid ja hi tornaria més endavant, però com que no tenia representant, vaig anar desapareixent d’allà. Alhora, sempre he sigut una persona molt activa i sempre m’he anat creant les meves coses. Sempre. La prova és que jo avui escric teatre, en produeixo i actuo en l’espectacle que m’he fet jo mateix. Estic una mica cansat, la veritat! M’aniria molt bé tenir representant i que em comencés a sortir feina a Madrid.

—No n’heu tornat a tenir més, de representant?
—Sí, vaig provar-ho amb un parell més, però no em van acabar de funcionar. Bé, en algun moment tornaré a buscar-ne. Ara, també és veritat que he prioritzat la criança i l’educació dels meus fills en comptes de viatjar cap aquí i cap allà. Llavors, he fet molt de teatre a Barcelona, molts cursos… Però m’ho he passat molt bé! I mira, ara escric i produeixo teatre.

—És clar, normalment l’èxit ve després d’uns anys de feina. En el vostre cas, va ser al revés. Com es gestiona quan la bombolla comença a desinflar-se?
—És complicat. Hi ha etapes molt complicades en què penses: “Què ha passat? Què he fet malament?” Però, avui en dia, jo penso que no he fet res malament, al contrari. Jo ara sé trenta vegades més que no sabia quan vaig començar, perquè ja fa trenta anys que m’hi dedico. Passa que les sèries d’avui van de gent adolescent, no d’homes de cinquanta anys. No passa res, tot arriba quan ha d’arribar, i ja arribarà. Sóc feliç i estic orgullós de mi, perquè he complert un somni, que és estrenar professionalment un text que he escrit jo.

—L’èxit té més a veure amb mantenir-se que no pas arribar al gran públic?
—Sí. Jo no necessito cap fama. No. El que necessito és continuar fent el meu ofici i portar menjar a casa. Res més.

—No espereu el paper de la vostra vida, diguéssim.
—No, ja n’he fet molts, de papers de la meva vida, i he gaudit de molts personatges que he fet. I encara n’han de venir molts més! Però és una muntanya russa. Jo, als meus alumnes, els dic: “Ja sabeu on us heu ficat?” Perquè n’hi ha molts que s’apunten perquè volen ser famosos, i la fama no alimenta.

—Més d’un cop algun actor de la vostra generació ho ha comentat, això. Que els actors abans volien ser actors perquè estimaven l’ofici i, ara, volen ser actors per ser famosos…
—Molts sí, però molts d’altres no. N’hi ha molts que fa anys que fan teatre amateur i que reivindiquen l’ofici. Hi ha gent boníssima que no treballa professionalment. Molts.