Aquest dissabte, hi ha una nova manifestació per l’habitatge. S’hi han adherit el Sindicat de Llogateres, la PAH, la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya i el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, entitats agrupades a la Taula Sindicat d’Habitatge de Catalunya, juntament amb la Marea Pensionista de Catalunya. Conversem amb Marina Parés, portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, sobre la convocatòria i la situació actual. Parlem de les reivindicacions del sindicat, de les propostes dels partits, de l’acord recent entre el govern i els Comuns i del B9 de Badalona, entre més qüestions.

—Aquest dissabte hi ha una nova manifestació per l’habitatge. A què respon?
—Sorgeix d’un estat general d’esgotament. Fa temps que hem arribat a un límit. És impossible sobreviure en aquestes condicions, els preus de l’habitatge es troben als seus màxims, els de compra i els de lloguer. Els últims deu anys, els lloguers han pujat d’un 60%, els de compra també. Molta gent, per molt que tinguem una feina, no podem accedir a un habitatge amb unes mínimes condicions. I aquest desgast va afegit a totes les mesures que els últims governs del bloc progressista han anat promovent, però que alhora han estat propaganda i poca cosa més. A la pràctica, no han evitat que pugessin els preus, hi ha una situació de frustració, de desgast, de pèrdua de confiança en la política, fins i tot han donat ales als discursos d’extrema dreta. Perquè, en un moment en què la gent veu que el bloc d’esquerres no dóna resposta, molta gent es gira cap als arguments de dretes. Amb aquesta situació, és un moment per a la unitat d’acció i per a apuntar als veritables responsables del problema, que són els empresaris rendistes, que s’estan fent d’or a costa nostra amb el negoci de l’habitatge, i que la solució requereix, justament, posar fi al negoci i no pas fer més regulacions que continuen subvencionant i protegint el negoci de l’habitatge. A costa de diners públics, a costa de petites modificacions en la llei que en el fons no tenen efectes pràctics, d’un topall que ha congelat els peus en els seus màxims històrics però que no fa abaixar el preu del lloguer.

—L’acord entre els Comuns i PSC per a prohibir la compra especulativa també el qualifiqueu de propaganda?
—Hi ha més propaganda que no pas una acció política real. Al final, no s’ha prohibit que es pugui comprar habitatge per posar-lo a lloguer, perquè es permet sempre que el lloguer sigui dins el topall, en les zones tensionades. Fa molt de temps que reivindiquem que aquest topall en si mateix és problemàtic, perquè ha congelat uns preus de l’habitatge del lloguer, que es troben als seus màxims històrics. Per tant, quina millora representa, per a la classe treballadora que necessitem accedir a un lloguer, el fet que ens lloguin un pis per 1.200 perquè el topall ho permet? Per això veiem que aquesta mesura, bàsicament, és fum i no fa sinó contribuir a la desconfiança en la política i desorientació. La gent està cansada, farta i ja no sap on abocar la seva frustració.

—El vostre sindicat va més enllà i proposa una mesura més radical, si em permeteu el mot, que és l’abolició dels lloguers.
—Creiem que l’habitatge, tenir un sostre, és un dret que hauria d’estar garantit a qualsevol ésser humà. Tu no pots fer la teva vida, una projecció d’una família, no pots fer absolutament res si no tens un sostre de qualitat que compleixi uns mínims de dignitat. Un dret, per definició, hauria de ser d’accés universal, hauria de ser gratuït i de qualitat. Perquè si està condicionat perquè tu tinguis prou ingressos, això ja és una altra cosa. Mentre l’habitatge sigui mercaderia, un bé que es pot comprar i vendre, sempre hi haurà una part de la població que no tindrà garantit l’accés a un habitatge digne.

—Per això és imprescindible que hi hagi un ecosistema polític que hi vagi a favor. Ara mateix no hi és i la perspectiva no és bona. Teniu aliats polítics perquè tot això que proposeu pugui prosperar?
—En l’àmbit parlamentari, fem una lectura molt dolenta. Tenim un bloc de dretes que treballa per protegir els interessos dels rendistes, dels propietaris, de les constructores, perquè continuïn tenint grans marges de benefici amb el negoci immobiliari. I llavors tenim el bloc progressista, que s’esforça a generar certes mesures que puguin retallar aquests marges de benefici o regular d’alguna manera l’especulació immobiliària en el mercat immobiliari a Espanya. Tant el bloc progressista com el de dretes tenen un mateix consens en les seves polítiques d’habitatge, que és blindar la rendibilitat del negoci de l’habitatge, que és un dels principals motors econòmics de l’estat espanyol. Des del franquisme, hi ha un interès d’un bloc rendista perquè això continuï essent així. I per molt que en alguns partits d’esquerres això pugui originar contradiccions i malestar, perquè potser hi ha alguns perfils que els agradaria impulsar mesures que anessin contra això, hi ha un equilibri de forces, una correlació de forces polítiques i econòmiques, que ho impedeix. Perquè tot allò que no sigui eliminar el sistema capitalista, o anar-hi en contra, no permetrà d’eliminar el negoci de l’habitatge. Necessitem que la classe treballadora impulsi una proposta que pugui imposar un model racional, democràtic, de producció i distribució de l’habitatge que respongui a les necessitats que tenim com a classe treballadora.

—El discurs que feu, a qui el dirigiu?
—A tothom. És evident que la crisi de l’habitatge té un caràcter molt generacional, els joves ho patim d’una manera molt accentuada, i tota la classe treballadora migrant, que també es troba en una situació d’accés més difícil a un habitatge de qualitat. Però cada cop hi ha més persones en edats més elevades que s’enfronten a aquest problema. Ells, quan van accedir a comprar un habitatge, es van trobar un estat de benestar que funcionava, amb uns sous bons. Ara mateix, hi ha canvis de vida, com els divorcis, que impliquen moure’t geogràficament. Hi ha persones més grans que també es troben amb el problema d’accedir a l’habitatge. La via que molts joves tenen per a accedir al seu primer habitatge són els estalvis de la seva família. Les donacions dins la família han crescut moltíssim aquests últims anys justament per mirar d’ajudar els joves a independitzar-se.

—Les entitats dieu que aquest 2026 hi pot haver un punt d’inflexió dramàtic en l’habitatge. Per què?
—Venim de molts anys en què aquesta crisi ha anat arribant a profunditats més grans, cada cop hi ha més desnonaments, veiem mostres més extremes de la crisi de l’habitatge, com per exemple el B9 al desembre, amb 400 persones al carrer, els desallotjaments a les barraques de Vallcarca o de la Zona Franca a Barcelona per part del govern de Collboni i del PSC aquestes darreres setmanes. S’ha instaurat una política generalitzada en habitatge que és el desnonament. Amb aquest conflicte, s’han anat reforçant les eines policials i judicials per garantir que s’executin. A banda d’una moratòria de desnonaments que ja no funcionava.

—Ara que parlàveu del B9, com és que no hi ha hagut tant rebombori amb el desallotjament de la Zona Franca, per exemple?
—És el factor Xavier García Albiol. És un dels caps de cartell de l’extrema dreta de l’estat espanyol. Genera molta tensió mediàtica, les seves sortides de to, amb expressions clarament racistes. A més, el B9 ha estat segurament el desnonament més gran de la història recent de Catalunya. Hi ha hagut una conjunció de qüestions que ha fet que tingués una atenció mediàtica, a banda d’una organització molt àmplia, tant del sindicat socialista com de moltes més entitats, de Badalona i de l’àrea metropolitana, que ens hem abocat a fer que això no passés per alt sense una denúncia. Respecte del de la Zona Franca o el de Vallcarca, no fa tant soroll un desnonament del PSC com un del PP. El bloc progressista juga a fer exactament les mateixes polítiques d’habitatge que el de dretes, que és bàsicament el desnonament, de vendre’s als rendistes. Però està recobert de mesures per a vendre’s com els defensors del dret a l’habitatge. I aquí hi ha la tasca del Sindicat d’Habitatge Socialista, conjuntament amb la resta de moviment per l’habitatge, que l’exposem, justament, per assenyalar que tot l’arc parlamentari està implicat en la violència contra la classe treballadora. Sense anar més lluny, el dispositiu dels Mossos del B9, el va proporcionar la Conselleria d’Interior del PSC. A la Zona Franca, a Vallcarca, els desnonaments els ha efectuat un govern municipal del PSC. A Mataró es va desallotjar un càmping on hi havia una zona de persones acampades perquè no tenien accés a l’habitatge, el va desnonar l’alcalde del PSC.

—Us vau manifestar pel cas de la Zona Franca?
—Amb el B9, feia temps que seguíem el cas, en el de la Zona Franca ho vam saber en l’últim moment. Hi havia algun altre sindicat d’habitatge que estava en contacte amb aquestes persones, i crec que col·lectius antiracistes també, i d’aquí ens va arribar la informació. El mateix dia vam ser-hi presents per si podíem ajudar d’alguna manera. Però no vam poder fer tota la feina prèvia que havíem fet, per exemple, amb el B9.

—On han anat a parar els residents del B9?
—Uns centenars de persones van ser reallotjades en albergs per part de la Generalitat, especialment a la província de Barcelona, però també a Girona i Lleida. Però el reallotjament de la majoria acaba ara, aquest febrer, per tant, es trobaran un altre cop sense sostre. Poc menys d’un centenar van ser reallotjats entre Serveis Socials de Badalona i Justícia i Pau. Entre cinquanta i seixanta continuen al punt de l’autopista. I la resta, que són aproximadament cent cinquanta, són els que no van tenir cap alternativa, de manera que s’han recol·locat al carrer o en uns altres assentaments de barraques. La gran majoria de les persones del B9 no van rebre cap alternativa.

—Com valoreu l’actuació de l’administració?
—Va ser totalment còmplice del que va passar. Per una banda, tenim l’extrema dreta, amb Albiol, que utilitza la crisi del B9 per posar el termòmetre i veure fins a quin punt l’opinió pública catalana està dretanitzada, i que aboca el discurs racista de criminalització de la pobresa i prova fins a quin punt pot aconseguir situacions de linxament racista. Ell no parava els peus a les persones que deien que volien cremar l’alberg on hi havia algunes d’aquestes persones. I, per l’altra banda, veiem que l’administració del bloc progressista era incapaç de fer absolutament res. Parlo dels Comuns de Badalona, que tot i haver governat a la ciutat anteriorment, perquè aquest problema ve de lluny, no havien fet cap intervenció per a resoldre aquesta situació. I, finalment, el PSC i Esquerra, que feien el discurs de desnonar però amb una alternativa, i alhora eren els mateixos que efectuaven el desnonament, i també són els mateixos que fa anys que són al govern sense generar un ecosistema de serveis socials amb prou recursos per a donar una alternativa a aquestes persones.

—Hi ha molts conflictes relacionats amb l’habitatge. Però a Badalona hi va haver una confrontació molt intensa entre sindicats i entitats i veïns. Com si es tractés de discernir entre qui era el bo i qui el dolent de la pel·lícula.
—Passa que s’ha magnificat molt, socialment, un relat de criminalització, d’enfocar el més pobre com el culpable de la situació, com si fos el perill per la societat, en comptes d’enfocar el veritable responsable del problema. Des del 2008, hi ha una crisi d’habitatge a l’estat espanyol insostenible. Des de llavors s’ha fet més èmfasi a fer campanyes contra l’ocupació. I cada cop que els Mossos d’Esquadra ofereixen dades sobre l’ocupació, es demostra que es fan en pisos buits, majoritàriament de grans tenidors, que no es fan en cases de ningú, perquè això és una violació del domicili. Les dades desmenteixen completament el discurs de la por al voltant de l’ocupació. El que hauríem de dir, i que és visible per a tothom, és que el problema són els preus de l’habitatge, un dret essencial convertit en negoci, que totes les lleis que es promouen fan que els preus de l’habitatge no baixin, sinó que com a mínim es mantinguin, que es promou un altre cicle de construcció massiva mentre hi ha milers de pisos buits perquè les constructores tornin a tenir beneficis i activitat econòmica. Això fa que hi hagi veïns de barris que són extremadament exclosos i pobres a Badalona, com Sant Roc, on es prioritza el discurs de la seguretat allà on hi hagi presència de persones ocupants, persones migrants, i no parlen del fet que l’administració fa dècades i dècades que els maltracta, oblidant-se d’ells, sense oferir-los els recursos al barri.

—Us han acusat a vosaltres, com a sindicat, de ser un agent extern del conflicte, de no representar els veïns.
—Allà on anem se’ns qüestiona el que diem. Jo, simplement, els diria que preguntin a totes les companyes del sindicat de la secció de Badalona d’on són, perquè us ben asseguro que hi ha veïns de fa molt de temps. I no només del sindicat, hi ha moltes més entitats que són de Badalona i amb un recorregut de molt de temps.

—La Fiscalia d’Odi i Discriminació investiga Albiol per possibles delictes discriminatoris. Com creieu que acabarà?
—No ho tenim clar, perquè aquesta gent s’escapa força de tot amb molta impunitat. Ho seguirem amb interès, vejam fins on arriba. Tot el que sigui generar jurisprudència sobre el fet d’efectuar desnonaments sense una alternativa és una cosa que ens afavorirà, però també tenim clar que això no és una solució per al problema real, que és que l’habitatge sigui un negoci.

—Voleu afegir res més?
—La manifestació del 28 i aquests anys estaran molt marcats per la pre-campanya electoral, i hem de tenir una alternativa política, un model d’habitatge alternatiu. El sistema capitalista és totalment incapaç de garantir un habitatge per a la majoria treballadora. Aquesta proposta és totalment incompatible amb allò que finalment acaben duent a terme tant el bloc de dretes del parlament com el progressista. Nosaltres treballarem perquè totes les mobilitzacions, tota la feina sindical que estiguem fent durant aquests mesos, inclosa la manifestació de dissabte, no la capitalitzi aquest bloc progressista, perquè no és compatible el que proposem amb el que ells ens poden oferir. Continuen treballant per mantenir el negoci de l’habitatge, que la seva rendibilitat se sostingui i que el bloc rendista continuï enriquint-se a partir de la majoria treballadora. Nosaltres defensarem un model universal, gratuït i de qualitat per a l’habitatge. Que no es pensin que són els nostres aliats o que poden robar-nos tota la nostra tasca i assimilar les nostres demandes.

—Aquesta reflexió és compartida entre totes les entitats d’aquest dissabte?
—Hi ha diversos sectors. N’hi ha que estem més en aquesta posició, però també n’hi ha d’altres que han tingut històricament més relació amb el bloc progressista parlamentari, però que alhora se sumen a les crítiques i diuen que les mesures que proposen són fum i no serveixen per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora. El moviment per l’habitatge, a poc a poc, es va radicalitzant en aquest sentit, va convencent que necessitem una alternativa política de la classe treballadora que, en l’àmbit del carrer, de l’organització obrera, sigui de massa, i que no sigui tant una representació del parlament qui ens ajudi a solucionar aquesta crisi, perquè en són còmplices i culpables.

—Hi ha gent del moviment de l’habitatge que es mou per crear aquesta alternativa política?
—Sí, però no trobarem dins el sistema capitalista un espai per a resoldre tots aquests problemes a què ens enfrontem la classe treballadora. Necessitem oposar-nos al sistema de societat capitalista. El sindicat d’habitatge i també les companyes de l’Organització Juvenil Socialista intentem d’organitzar-nos i fer pedagogia, i cada cop tenim més adhesions.