Marina Garcés: “L’extrema dreta no creu en cap canvi, al contrari, reacciona contra allò que canvia massa de pressa”

“Tot és possible, però no podem fer res.” Marina Garcés (Barcelona, 1973) ja assenyalava en el seu primer llibre la impotència paradoxal d’un món en què es pot triar entre moltes opcions, però sempre dins uns límits predeterminats, que no poden travessar-se. Amb l’editorial Tigre de Paper ha reeditat en català A les presons del possible, i hi ha afegit un pròleg amb la seva mirada actual, però sense contradir les tesis de llavors, que ja contenien intuïcions encertades. Amb eines filosòfiques, l’obra analitza com la noció de possible ha servit per a organitzar la realitat. Parlem de quins són els límits d’aquestes presons del possible en un moment com l’actual, marcat per l’onada reaccionària.

—Per què reeditar ara el vostre primer llibre?
—El vaig escriure com a resultat de la meva tesi doctoral, molt canviada, el 2002. Valia la pena fer-ne una relectura, un pròleg nou, i fer-ne l’edició en català. La idea és donar-li una nova vida, que llibres com aquest o com Un món comú, amb què vam fer igual, tornin a formar part d’una producció que no és lineal i s’acumula en el passat, sinó que compon una obra entesa com a constel·lació de conceptes, problemes i treballs.

—Com es relaciona amb el món d’avui?
—No l’havia rellegit en tots aquests anys i tenia por que fos com veure una foto de jove, més canviada que no pensaves. I sí i no. Han canviat coses, però hi havia una intuïció que permet de veure que aquesta sensació que tenim ara que tot canvia d’una manera que gairebé no podem reconèixer el passat immediat no és veritat. Hi ha unes preocupacions i aproximacions als problemes que tenen un recorregut més llarg que no sembla. Vivim en l’immediatisme, el presentisme i un catastrofisme que fa que sembli que tot són accidents que ens desconnecten del passat, però aquest món d’avui és el resultat immediat d’allò que fa unes dècades se’n va dir globalització, una promesa que havia d’unificar fluxos, i comunicar mercats i persones sota un capitalisme triomfant. I la pregunta de per què ens sentim tan impotents ja estava plantejada.

—En aquesta línia, què són les presons del possible?
—Tot se’ns ofereix sota la forma de possibilitat: què serem, com serem, què estudiarem, què podem menjar en tots els restaurants de totes les cuines del món en una ciutat… Des del paroxisme del mercat fins a aquesta indefinició del jo i del nosaltres, podem anar reconfigurant totes les identitats possibles, però alhora vivim en una presó, tenim la sensació que hi ha alguna cosa fonamental que no podem canviar, ni a les nostres vides ni en l’àmbit polític. Aquesta paradoxa que tot és possible però que no podem canviar res, això són les presons del possible.

—Dieu que “tot és possible… però no podem fer res (més que elegir)”.
—Les presons del possible també qüestionen què passa quan la llibertat queda reduïda a la llibertat d’elecció: des del menú d’un restaurant fins a la vida a la carta a les xarxes. Què fem sinó anar clicant i escollint entre menús? Fins i tot pel que fa a les persones de qui ens podem enamorar. La llibertat –poder participar de les nostres vides amb capacitat de sentit i transformació– queda reduïda a un menú d’opcions per a escollir de manera predeterminada dins uns límits que no veiem. Només veiem les possibilitats que tenim, però no els límits que les condicionen. Donem voltes com hàmsters a tota mena d’opcions sense que puguin ser qüestionades.

—Com s’han arribat a construir aquestes presons del possible? Com s’ha venut la democràcia-mercat a què us referiu al llibre com “el que hi ha”, pràcticament com si fos tan natural com l’aire?
—Hi ha una simbiosi entre democràcia i mercat, i no parlo de democràcia en un sentit radical, sinó del sistema que redueix el ventall d’opcions per decidir entre un color o un altre. I hi ha la idea que el mercat és la vida, que no hi ha distància entre viure i fer-se una vida en el mercat. El mercat no és només anar a comprar peres, és qui ets tu com a producte que ha de crear un valor per tenir possibilitats d’existència. Ho hem confós amb la realitat, com si no hi hagués una altra vida possible. Quina és l’alternativa? Retirar-se, o sortir, no jugar. Però no hi ha un altre joc. Qui pot se’n va a viure a la segona residència, qui no pot ni començar cau fora del joc: exclusió, precarietat, subsidiarietat, maneres deficitàries de sostenir el joc impossible de la vida. Entremig hi entres i en surts, però que no hi hagi alternativa vol dir que no hi ha alternativa per a construir i sostenir. No és només construir un món diferent, sinó sostenir-lo, això ho hem vist els darrers anys.

—En quins moments?
—Als anys noranta i principi dels dos mil, els anys que vénen després del 89 i la fi del món bipolar. El capitalisme es fa hegemònic, capitalisme global. La paraula globalització s’inventa llavors com a nom que dóna sentit a aquesta realitat única. Tot això, articulat per l’expansió d’internet. La frase thatcheriana de “no hi ha alternativa” s’ha anat extremant –és paradoxal– a mesura que el capitalisme global ha entrat en crisi. Hem viscut una crisi del capitalisme darrere una altra, aquests trenta anys: financera, ambiental, migratòria, de pobresa, guerres expandides… Per què diem que no hi ha alternativa, si no funciona? Les promeses de la globalització també han caigut. Ara és més angoixant, aquest “no hi ha alternativa”, perquè sembla la imminència de la catàstrofe. Com que no funciona i no hi ha alternativa, el món s’acaba. Un final de món com a final d’aquest únic món que havia de ser.

—Al llibre parleu d’utopies que no serveixen per a canviar la realitat, sinó que la confirmen. Però ara semblen més de moda les distopies. Com ho interpreteu?
—Les presons del possible deixen funcionar les coses, però restringeixen des d’on i com. Deixen fora allò que és impossible. En una època es deia que hem de continuar pensant en la utopia. Allò que no és possible salta fora d’aquest món. Una consigna de l’antiglobalització era “un altre món és possible”. Això és diferent de dir “podem canviar aquest món”. És guardar una reserva d’imaginació política que permet de pensar que aquesta no és l’única realitat possible, però no se sap on és. Tot el pensament emancipador revolucionari modern té un motor utòpic que Marx combat. Mentre projectem els possibles fora del món, aquest món continua essent com és, per tant, cal pensar quines possibilitats reals de transformació i revolució són pensables i què les desencadena. L’utopisme externalitza el desig de canvi.

—De totes maneres, sembla que en general ja no som aquí…
—Ara aquest impossible s’ha tenyit de fosc i el que es va fent més possible i real és la distopia. La realitat la veiem més a prop de la distopia que de la normalitat. O la distopia es va fent normal. Quan veiem les imatges de la dana, Gaza devastada o les xifres de salut mental, diem que és distòpic, una realitat que mostra la condició d’haver traspassat algun límit. Distopia vol dir que alguna cosa està fora de lloc; si no, en diríem problema social o bèl·lic. En diem distopia perquè no reconeixem que hagi de formar part d’aquest món, però és en aquest món.

—Parlàveu de la diferència entre “un altre món és possible” i “podem canviar aquest món”. Alguns moviments, com l’ecologisme, no diuen “un altre món és possible”, sinó “no hi ha planeta B”. És a dir, el canvi s’ha de fer aquí i ara.
—És una evolució en una altra direcció del “un altre món és possible”. Implica no mirar enfora, sinó prendre posició en sentit material i concret. “No hi ha planeta B” és una crida d’urgència, però també és afirmatiu davant d’Elon Musk i companyia, que sí que projecten els seus imaginaris en un altre món. El missatge d’aquests projectes turbo i tecnocapitalistes és que aquest planeta és irrecuperable i els qui hi viuen són prescindibles. “No hi ha planeta B”, no com a amenaça, sinó com a afirmació d’aquest món. “Vés-te’n tu a Mart, nosaltres volem viure aquí i bé”.

—De fet, volia demanar-vos per l’auge reaccionari. Si hem assumit la impotència, per què hi ha gent que sí que projecta esperança de canvi en aquests discursos?
—La clau dels projectes entorn de l’extrema dreta o el pensament reaccionari és que ofereixen acció i organització –vincle, identitat, posició– des d’una idea de seguretat i protecció, fins i tot, de recuperació d’alguna cosa que es perd. No són propostes de transformació, sinó intervenir perquè no es perdi la raça blanca, determinada llengua o els drets dels autòctons. Cadascú ho modula com sigui, però és una intervenció precisament sobre l’imaginari de pèrdua: perdem privilegis, recursos, pensions, costums, identitat… Aturem i tirem enrere. No creuen en cap canvi, al contrari, reaccionen contra allò que canvia massa de pressa o els fa perdre algun sentit d’orientació, identitat o privilegi. Una esperança molt poc esperançadora. I tant se val la conseqüència, tant se val que l’hagi de pagar qui no és convocat a ser part del nosaltres.

—Què hauria de fer l’esquerra?
—Les esquerres, amb sentits molt diversos, en les darreres dècades s’han trobat molt polaritzades entre l’impuls utòpic i les intervencions tan pragmàtiques i adequades al capitalisme que fan que els quedi poc d’esquerres. Aquesta tensió trenca per dins la possibilitat de sostenir, i no només anunciar amb grans paraules o gestionar amb la boca petita, realitats que no poden tocar-se. A mesura que les crisis s’han fet més evidents, es percep aquesta desconjunció entre imaginaris polítics utòpics i una gestió que s’acaba veient com a oportunista i venuda al sistema. No en tinc la resposta, però la qüestió és què vol dir avui transformar la realitat de manera significativa des d’un lloc que no enganyi.

—Al pròleg comenteu el cicle de lluites de final dels anys noranta fins el 2011, “un somriure que s’ha trencat, i que ja era ingenu”. Què va fallar?
—El zapatisme a final dels noranta, o tot el cicle 1999-2003, que va de l’antiglobalització al moviment contra la guerra, són moviments que sorgien amb rapidesa i lleugeresa, amb manca de preocupació de com se sostindrien assemblees, estructures… El zapatisme, en moltes coses és diferent, però en general eren moviments que obrien unes possibilitats que, quan es van haver d’estructurar, van perdre energia. Eren moviments de desplaçament, de creació de formes de lluita, de llenguatges, d’estètiques… La resposta va ser dura, i si l’onada reaccionària és tan dura, és perquè passaven coses que, de manera poc coherent i poc unitària, plantejaven un desafiament al capitalisme global. Tot això va conduir a les primaveres àrabs, a canvis reprimits a l’Amèrica Llatina… Aquesta geopolítica de la revolta.

—Què més la caracteritzava?
—No és la revolució moderna clàssica, amb una sola organització obrera, un sol partit polític i una sola manera de fer, sinó que és molt més diversa i justa en termes d’identitats, llengües, pobles, maneres de lluitar… I també hi ha l’onada feminista que travessa això. S’han fet moltes coses en vint anys, i en canvi sembla que tot sigui derrota, impotència i decepció. No es lluita contra un os de peluix, el món no serà tou. Quan es vol tocar el preu del metre quadrat, el mapa de les fronteres o quan es vol aturar una guerra, els poders no estan per bromes. Hi ha unes presons del possible que són toves mentre no en toquem els límits, però quan es toquen s’endureixen.

—Al feminisme també li ha passat això que ha tocat els límits, i per això aquesta reacció en contra?
—I tant. La frase “el feminisme ha anat massa lluny” és una manera de dir que hem tocat els límits, que una cosa és voler més igualtat a la feina –ho podem arreglar amb unes quantes directives– però una altra és tocar el patriarcat com a sistema. Fins i tot, dins el feminisme hi ha gent que assumeix que potser sí que no s’ha fet prou amablement, però, de nou, no vivim en un parc temàtic…

—Aquest “potser no ho hem fet prou bé” també té a veure amb la sensació d’haver tocat certs límits?
—Sí, clarament. Tornem a la figura del poder dur, del pare, de l’amo. Quan qüestiones el lloc del pare, del marit o del policia que vigila la frontera, ets una radical, una maleducada, tens mètodes violents… Amb les denúncies del Me Too s’acusa de violenta una pràctica que, precisament, el que fa és contestar a una violència estructural. De tot es pot aprendre i fer millor, però la capacitat que tenen certs poders de renyar és interessant. També com ens sentim renyades i renyats, que llavors tenim tendència a pensar que ho hem de fer millor. Qui et renya i per què? Per què hi continuem responent?

—Però també és veritat que, davant de fenòmens com el creixement de l’extrema dreta entre els nois, és fàcil pensar que alguna cosa s’ha fet malament.
—Sí, però una cosa és analitzar què no hem fet prou bé i què s’ha fet massa ingènuament, massa ràpidament. Això és fonamental, perquè és veritat que hi ha moviments que es fan autoreferencials, fan bombolla de si mateixos. Aquí ja no hi ha procés de transformació: no s’escolta, no s’aprèn dels propis processos, no s’és humil… Però una altra cosa és dir que ens hem passat quan les coses no han canviat significativament, això és fer-ne una mala traducció.

—Dieu que “cal trair el futur del món”. En què es tradueix?
—Sovint treballem per futurs que algú altre ha escrit: com hem de ser, com ens hem de comportar, quins desitjos són bons… I sobretot en un temps globalitzat, amb crisis evidents. Com no obeir aquest futur escrit, trair els futurs del món? Desobeir aquestes històries, ara catastròfiques, però predestinades per unes forces que són tan històriques, contingents i breus com les vulguem entendre. Que el futur és escrit és la primera consigna que cal desobeir abans de sentir-nos impotents.

—Potser algú us diria que és utòpic… 
—Des de la quotidianitat no ho és. Generació a generació s’ha anat fent aquesta desobediència d’allò que havíem de ser com a dones o com a fills. Hi ha una desobediència constitutiva que ha anat canviant el món i que ha fet que la gent digui que no vol ser com els seus pares. De què són fets aquests trencaments? Quins desitjos mobilitza el no voler ser? Es comença per no fer allò que havíem de fer, encara que no sapiguem cap on anar. I treure’ns de sobre la idea que per a fer un pas el següent ha d’estar previst, tenir un pla. És molt d’avui, vivim en la incertesa constant, però alhora ho volem tot calculat, viatgem amb les fases de Google Maps planificades. Mirem el món amb un desig de control i previsió que és ficció. I la política tampoc no es pot fer així, només. Assumir una mica de risc és l’única manera de canviar les coses.