La llei de memòria, aprovada el 2018, va néixer del consens de tots els partits representats al parlament d’aquella legislatura. Vuit anys després, amb la presència parlamentària de l’extrema dreta i amb Marga Prohens al govern, dimarts es va viure un dels dies “més trists” a la cambra: la derogació de la norma. Ho hem seguit de prop: el periple de la llei al parlament ha estat llarg. Primer Vox va pactar amb el PP d’eliminar-la. Després, quan les relacions es van trencar, Prohens va haver de cedir davant l’esquerra i es va salvar, momentàniament, el text. Tot era una falsa il·lusió, de la qual ja ens va advertir Memòria de Mallorca ara fa un any llarg: al PP no li tremolarà la mà si ha de recular. I això ha fet: ha traït el pacte amb l’oposició i, per salvar el pressupost del 2025, va tornar a anar de bracet de l’extrema dreta per tornar al passat i –intentar– esborrar la memòria democràtica que tants d’anys de lluita ha significat per a les associacions.

Maria Antònia Oliver París, portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, ha estat la cara visible d’una lluita per a tancar ferides i dignificar les víctimes i els familiars. Ella va viure el ple de dimarts amb tristesa i impotència, però sap que la lluita continua. També va voler deixar un regal a la presidenta Marga Prohens, que no s’ha acostat mai als familiars de les víctimes. Parlam amb ella de tot això, de com es troben les famílies i de quines conseqüències tindrà l’eliminació de la llei.

—Com estau després de dimarts?
—Un poc cansada, però amb força. Tenc clar que si es tanca una porta, se n’obre una altra. Ja preparam iniciatives que seran bastant potents, que no puc dir encara. Seguirem endavant, com hem fet sempre. No teníem lleis i vam fer moltes coses. 

—Què diuen les famílies? Quins missatges envien i quins sentiments tenen?
—Tristor, no puc dir res més… Indignació també, però sobretot tristor. Dins el parlament ja es notava. Perquè començaven a confiar una altra vegada en les institucions; i ara et fan això. Veus que toquen el moll de la memòria, que són les víctimes. Perquè la memòria abraça moltes coses, però les víctimes en són el centre. I això que fan és fer mal a aquestes persones, és dolorós. Ara, els dic que es poden derogar lleis, però no aconseguiran mai esborrar la memòria. Perquè viu en les famílies, en la societat, en qualsevol moviment, en qualsevol persona que lluita contra les injustícies. Això és memòria, també, aprendre dels errors del passat. Per tant, això no ho podran esborrar, i ho hem de veure clar. No ho han pogut fer en vuitanta anys. 

—Com definiríeu l’actitud dels partits?
—El PP menteix, menteix, menteix. El que més em dol són les mentides del PP, perquè menteixen i ho saben. Saben perfectament que la llei de memòria espanyola no pot substituir la nostra. Saben que ja no queden pràcticament més fosses per exhumar. I tot això ho fan amb traïdoria. Surten a xerrar de les víctimes ocasionades pels bombardejos republicans, però i les altres? Nosaltres volem totes les víctimes. Són ells que no les volen totes. 

—Justament aquest és un dels seus arguments: que no s’hi inclouen totes les víctimes.
—Però sí que hi són, totes, dins la llei. Passa que els altres no ho reclamen. Saps per què? Perquè ja ho tenen tot. Què han de reclamar? Els que reclamam som nosaltres, que no tenim res. Ells diuen que són generosos, que han tengut eines per a perdonar… Nosaltres no les hem tingudes. Les mentides del PP són alarmants. Jo no vull que aquesta gent vengui mai més a cap acte. És que no els vull. Perquè han derogat la llei de memòria. Ara, hem de continuar i no tenim cap més remei que aixecar-nos, perquè mentre lluitem no ens guanyaran.

—Vós com vàreu viure el ple, personalment?
—Molt malament. Havia de tenir paciència pels altres, però em costava molt. Quan es va posar a parlar Vox i el PP vam sortir fora, perquè si no, no hauríem aguantat. A la sala de les Passes Perdudes [just al costat de la sala de plens] hi havia gent de Vox, també. L’ambient era pitjor. Fins i tot una persona que seia devora jo, va dir: “I encara no els van matar tots.” No, encara som aquí alguns. Hi havia un ambient tens, no va ser gens agradable.

—Varen venir a provocar.
—A provocar, sí. A fora, quan ateníem els mitjans i llegíem el manifest, vam penjar els noms de les víctimes a les reixes del parlament. Va sortir el diputat de Vox Sergio Rodríguez a fumar i sempre fa igual: es posa al nostre costat i se’n riu, mirant-nos als ulls, sense cap mania. Després va sortir Jorge Campos, davant els familiars de les víctimes, fent la salutació romana amb el dit cap avall. La gent li va començar a dir feixista, i ell va dir que Memòria de Mallorca l’havia intentat agredir. D’agressió, no n’hi va haver cap. Menteixen. I això de posar el dit cap avall? Sort que no va fer així [es passa el dit d’un costat a l’altre del coll]. Però això què és? Què incita? Això és un delicte d’odi. És dir: “Us tornam a matar, us tornam a enterrar.”

—I ho fan amb impunitat.
—I tant. Però també ho hem dit al nostre advocat. No se sap mai què pot passar. També hi ha pendent el judici de Le Senne, que es destorben molt. Amb el fiscal general van fer via… però mira, tenim un president allà, encausat, pendent que l’Audiència Provincial decideixi quan li obri el judici oral. I ja va passant la legislatura, per veure si es pot jubilar i després cobrar el que hagi de cobrar. 

—Vàreu deixar un regal a Prohens.
—L’actitud del PP és ofensiva. Ni es van acostar a nosaltres. Jo sí que em vaig acostar a la presidenta del govern. Va ser una vegada ella va baixar a votar, perquè no hi era, no es va presentar en tot el debat. Només a votar i a donar la mà a en Campos, rient. Vaig poder dir-li “veritat, justícia i reparació” i li vaig deixar un mocador de Memòria de Mallorca. A veure què en farà. El cremarà? El llençarà? Estaria bé que li demanàssiu. Què en farà d’un mocador que només diu això: “Veritat, justícia i reparació”? El pensa penjar al dormitori, guardar com un tresor o llençar els drets humans, com han fet amb la memòria? Perquè això que han fet amb la memòria és derogar els drets humans. El va retirar tot d’una, el va ficar a la bossa, supòs. Tret que el llençàs dins la paperera, com va fer Le Senne amb la foto d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar. M’agradaria saber què en farà.

—Ja us ho diré, perquè hi era en aquell moment: quan va veure els fotògrafs, el va amagar davall la taula. I es va queixar que li fessin fotos del moment.
—Et va increpar, mira. No li va agradar gens, aquesta era la meva intenció. Posar-la en evidència.

La presidenta, Marga Prohens, va amagar el mocador que la portaveu de Memòria de Mallorca li va deixar a l’escó (fotografia: Martí Gelabert).—Sabia que feia alguna cosa mal feta.
—Sí. Ho sap perfectament. I sap perfectament què és el mocador. El coneix perfectament, malgrat que no ens ha volgut rebre mai. No ha tengut mai temps en la seva agenda. 

—En quina situació ens trobam ara, amb la derogació de la llei? Quins drets es perden?
—Tot és més mal de fer. Els recursos que tenim com a associació són limitats. Abans teníem un canal de comunicació directe amb el govern d’aquí, que col·laborava també amb l’espanyol. Es perd l’accés directe a la gent que pot treballar en la memòria. Cada territori té les seves característiques, que es coneixen perquè investigadors i gent experta hi ha treballat. Nosaltres no podem dir a Madrid: “Heu de posar una pedra a en Joan Bibiloni, de Binissalem.” Perquè et diran: “Qui és aquest senyor?” Aquí sí que ho podem fer, perquè tenim un govern que ho sap. No és tan complicat d’entendre.

—S’hi pot fer res?
—Ara el govern espanyol sembla que recorrerà contra la derogació, com en altres territoris. Nosaltres no ho podem fer. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment algunes derogacions.

—La darrera vegada que us vam entrevistar, el desembre del 2024, va ser quan el parlament va salvar la llei del primer intent de Vox de derogar-la. Però em vau dir que al PP no li hauria tremolat la mà, si tot li hagués anat bé, per fer-ho. Ni per tornar a ser amics amb Vox, atès que s’havien romput relacions en aquell moment. Això ha passat un any i poc després.
—Sí, perquè el PP defensa la seva butaca i ja està. No li importa la memòria, ni les víctimes. És claríssim. Ells van votar aquesta llei, però no els ha tremolat la mà. 

—Posen d’excusa que ja hi ha la llei de fosses.
—La complementa. La llei de fosses tota sola no val. No poden exhumar una fossa i lliurar les restes a les famílies en privat. Posen d’excusa que no venguin els mitjans a molestar i les famílies, és clar, diuen que d’acord. Però no s’han fet actes d’homenatge, llevat que un municipi en concret ho hagi volgut. Ells miren de no molestar els socis de govern, per tenir tot en silenci. És una manera d’enterrar una altra vegada aquestes víctimes i la seva memòria. Aquests actes han de ser públics, recuperar els cossos perquè ens diuen una veritat: que hi ha uns impactes de bala, volem recuperar una gran injustícia. No només és enterrar-les dignament, és que tota la societat reconegui aquestes persones. 

—Us volia demanar pels vint anys de Memòria de Mallorca, que feis enguany.
—És ver que hi ha coses molt complicades, com aquesta que diem ara. Però si mires enrere, t’adones que hem fet moltes coses. L’agenda política recull sempre les lluites que la societat duu endavant. Jo no hauria pensat mai trobar tantes víctimes, identificar-les i poder-ne tornar els cossos als familiars. Hem aconseguit que l’avinguda de Joan March, el financer de la guerra, canviés de nom. Hem aconseguit moltes coses que no pensàvem aconseguir i n’aconseguirem més. Des de la primera denúncia que vam posar, el 2006, que va tocar el jutge Garzón, a quan vam anar a l’Argentina a denunciar. Hem recollit milers de testimonis…

—Hi ha també temes pendents, com la Feixina.
—És una creu que tenim damunt. L’ull que ens mira, el gran germà. Insistirem al govern espanyol perquè la incloguin al cens de simbologia franquista. Perquè qualsevol simbologia que tengui cap classe de protecció, s’ha d’eliminar. A partir d’aquí podrem obrir un nou procés judicial i continuarem batallant.

—Voleu deixar un darrer missatge?
—És una pena, perquè el Partit Popular hauria d’abraçar la memòria. Es confonen, es pensen que només eren radicals. Emili Darder era un home d’esquerres, però moderat. Pacifistes, no era gent exaltada. M’ofèn moltíssim, també, que al parlament es parlàs d’Heriberto Quiñones, posant entre cometes que era la parella d’Aurora Picornell i que era un assassí. Però no van dir que haiva tengut un judici il·legal, que havia estat torturat, que no s’aguantava dret, que li van rompre la columna i que el van baixar amb una cadira per afusellar-lo. Si jo no puc jutjar l’assassí del meu padrí, no em posis tu una sentència franquista i em diguis que és legal, perquè no ho és. Després van dir que Lluís Companys era un assassí. Vaig quedar morta. 

—[…]
—És que és una ofensa. Tot són ofenses i les ofenses són dolor. Això és revictimitzar les víctimes. A en Lluís Companys, a n’Heriberto Quiñones, a n’Aurora Picornell, al meu padrí, a totes les famílies que érem allà. Això és el que ha fet el PP. Que ho tengui dins la seva consciència, aquesta senyora. Quan vegi un mocador o el vagi a llençar o a mocar-s’hi, que sàpiga que deroga drets humans i fa mal a gent que viu a les Illes, que són ciutadans que també representa i ens té completament marginats. I pensa que continuarem marginats com en temps del franquisme. No, sortirem al carrer i li direm ben clar a la cara què ha fet: ha traït els seus ciutadans.