Lua Amat: “El públic va tenir clar des del primer moment que allò era violència”

Lua Amat (Barcelona, 2004) és una actriu molt jove, però ja acumula força experiències professionals. Va començar fent teatre musical de ben petita i a setze anys va anar a parar a Com si fos ahir, una sèrie que l’ha vista créixer i l’ha acompanyada en la transició d’adolescent a dona. La d’enguany ha estat una temporada important per al seu personatge, la Patri, que ha passat per una relació de violència psicològica, de la qual ha aconseguit sortir. Ara que s’ha acabat la vuitena temporada, parlem amb ella sobre aquesta trama. És especialment important perquè està construïda a partir d’experiències reals i, alhora, ha fet que part de l’audiència s’hi sentís identificada.

—Com ha rebut l’audiència el darrer capítol de la temporada?
—Amb reaccions de tota mena. A alguns els semblava que no passava res gaire fort, però també hi havia gent molt emocionada, intrigada amb les trames…

—Molta gent esperava un mort!
—Els morts sempre agraden… Fan mal, però atrapen. Ara, no cal un mort per a tenir un bon final de temporada. Ha estat una temporada molt potent i els guionistes s’han coronat amb el moment del tanatori de l’últim capítol. Aquesta trama donarà molt de si. Dóna molta informació sobre el personatge: és molt estrany muntar-se un funeral per a un mateix!

—Al setembre començarà la novena temporada de Com si fos ahir. A una novena temporada només hi havia arribat El cor de la ciutat. Creieu que els superareu en capítols?
—No ho sé, però la sèrie va molt bé d’audiència. Potser podríem arribar a fer dues temporades més, ho veig factible, però dependrà de la decisió de la cadena. Nou temporades són moltes! Jo només fa quatre anys que hi sóc, però hi ha gent que hi és des del principi. Sembla que no faci tant, perquè la pandèmia va afectar la nostra noció del temps, però parlem d’una dècada.

—Quin és el secret perquè una sèrie diària atrapi el públic?
—Una de les claus és que hi surten actors molt bons, que treballen al teatre: Àurea Márquez, Eduard Farelo… També que parla de la quotidianitat. La gent nota un to molt realista i versemblant. Hi ha un target a la Catalunya d’avui que se sent identificat amb els decorats, les trames… I tenim un bon equip de guionistes que sap trobar trames actuals. Molta gent s’ha sentit identificada amb la trama de la Patri i en Bernat. És fortíssim…

—El vostre personatge, la Patri, acaba la temporada tallant del tot amb en Bernat, i explica a tothom que ha viscut una relació de violència. S’ha acabat definitivament? Com evolucionarà el personatge?
—Aquesta trama s’ha acabat, tot i que tindrà seqüeles. Un maltractament d’aquesta mena deixa marca i suposo que l’afectarà a l’hora de relacionar-se. Però tant de bo vegem una Patri soltera que pugui gaudir, provar i equivocar-se sense gaires conseqüències. En aquesta temporada, les conseqüències d’enamorar-se han estat terribles, i m’agradaria veure-la equivocant-se i que no passi res tan greu. En comptes d’una llosa, això que li ha passat pot ser un reset per a tirar endavant, confiar en ella mateixa i recuperar l’autoestima.

—Aquesta trama ha reflectit una relació de violència psicològica de bon principi. Costa d’entendre, la violència masclista quan se surt de la imatge de la bufetada? La violència física és real, però a vegades no s’hi arriba, i si s’hi arriba també implica violència psicològica.
—La cosa que m’ha sorprès més és que el públic va tenir clar des del primer moment que allò era violència, i no entenien que la Patri no ho veiés. Com a espectador, pateixes i vols que se n’adoni. La gent ho comentava a les xarxes i sí que algú assenyalava: “La violència, quan hi ets dins, costa de detectar”. Costa de veure-la i no és fàcil sortir-ne, perquè la relació també té la part bona, de l’amor.

—La reacció de l’audiència és similar a la de l’entorn de moltes víctimes: vols que en surti i pateixes perquè no se n’adona. Això a vegades implica, fins i tot, culpabilitzar-la.
—És el perill: entendre la violència des d’una sola capa. I la violència no són únicament els insults o donar cops. En Bernat no és un noi agressiu que diu a la Patri directament què ha de fer. Amb amabilitat i dolçor, la manipula perquè faci el que vol. Això costa molt més de veure. No entens que aquella persona et vulgui mal, si t’estima. L’entorn ho ha d’abordar amb cura. Si ets allà dins i el teu entorn t’acusa, segurament els enviaràs a pastar fang… Per això s’ha de fer entendre que el patiment que sent no és una anada d’olla, no és culpa seva, sinó que hi ha una persona que no la tracta bé. No has de dir “és un imbècil”, però sí fer-li saber la teva opinió, acompanyar-la i que vegi que hi ets.

—Quins senyals haurien de fer saltar les alarmes?
—Per exemple, la Patri va a l’aniversari del seu ex en comptes de quedar amb en Bernat i, encara que en persona sembla que no hi ha problema, ell li respon fent-li ghosting, i s’està uns dies sense contestar-li. La castiga amb el silenci, desapareix. També li fa llum de gas: quan ella li pregunta per què no li ha contestat, ell es fa el boig i gira la truita, la fa sentir culpable per estar massa pendent del mòbil. També l’aïlla d’amistats i família. Així l’única manera de passar-t’ho bé és amb la parella.

—Fins que arriba un punt en què, quan tens algun malestar per la relació, no el pots compartir amb ningú: només et queda ell.
—Es converteix en el teu únic pilar. I fa servir altres estratègies: minar l’autoestima, fer-la sentir petita, fer-la sentir culpable per expressar-se i ser com és… Per exemple, hi ha una escena en què en Bernat li qüestiona la manera de vestir.

—Ell gira la truita i disfressa de preocupació feminista allò que realment és control.
—Sí, aquest episodi està molt ben escrit, perquè veus que és un “aliat” totalment disfressat, i per això ella se sent culpable. No li diu “ets una porca”, li diu “quin greu que t’hagis de vestir així per voler agradar als homes”. També veiem com n’és, de gelós, i veu amenaces en tots els vincles de la Patri: “Si te’n vas a un concert amb un amic, és que t’hi vols embolicar.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

—També la pressiona perquè no faci servir preservatiu.
—Sí, hi ha aquest tema de no respectar els límits, i amb el preservatiu li fa xantatge. Quan tens relacions sense preservatiu, en teoria, és perquè no et veus amb ningú més. Comporta una sèrie de coses que et “lliguen” a la persona.

—I això ho aprofita: “Si no ho vols fer sense condó, deu ser que tens algú fora.”
—Exacte. I si la Patri li posa límits, s’enfada. Tot plegat, per una inseguretat pròpia. En Bernat no és un psicòpata, un boig ni una mala persona. És una persona insegura i ferida que no sap gestionar les seves inseguretats i per això actua així. Això no el justifica, però està bé saber-ho per entendre que no és maldat, malaltia mental ni psicopatia. Passa molt i es pot reconduir.

—De fet, no hi ha un perfil d’agressor ni tampoc de víctima.
—La gent deia, “tan llesta com és la Patri”! És que ens pot passar a qualsevol… És una mica intencionat, que aquesta trama sigui per a ella i no per a una noia insegura. La Patri té les coses clares, és llesta, intel·ligent, feminista… I jo em posava en el seu lloc i pensava em passaria igual. Són estratègies molt retorçades. Tothom ha estat enamorat i no desconfies de la persona que t’estima i que sembla que et cuida, encara que realment no ho faci.

—Com heu viscut la trama del punt de vista interpretatiu?
—Ha estat un repte, però encara més per a l’Òscar Ripollès, l’actor que ha fet de Bernat. Ell havia de generar aquesta maquinació i jo reaccionar-hi. La meva premissa era estar oberta a allò que em donava, i ha estat molt maco treballar amb ell. Jo he anat construint aquesta davallada de l’autoestima, aquest fer-se cada vegada més petita. Les darreres escenes han estat molt fortes. Amb l’Òscar sortíem de gravar i ens abraçàvem, tota aquesta energia per al cos és bèstia. També ens ha anat molt bé tenir la coordinació d’intimitat de l’Aida de Sàrraga, meravellosa. El 2025 això ja hauria de ser una cosa obligatòria.

—Heu fet servir experiències pròpies o del vostre entorn per a aquesta evolució del personatge?
—M’ha servit a la inversa: jo, gràcies a la trama, m’he plantejat patrons tòxics, coses que fem sense voler, o coses que mantenim dels nostres pares. No he fet mai el que fa en Bernat, però en parella a vegades fem coses que es passen de la ratlla. Explorar-ho m’ha impulsat a canviar i qüestionar-me allò que no està bé.

—Llavors, el personatge ha influït l’actriu, i no a la inversa… Algú us ha dit que s’havia adonat de coses pròpies, gràcies a la sèrie?
—He vist molt són comentaris de “a mi em va passar el mateix”. I segur que hi ha gent que s’ha replantejat coses, sigui en situacions de maltractament real o simplement per reflexionar sobre els límits en parella.

—Segurament, és una de les sèries de tarda de TV3 que més denúncia social ha fet. Què en penseu?
—Em sembla molt bé. Sempre hi ha el perill que faci mandra o sigui paternalista, però hi ha certa tasca inherent a la televisió pública. No es tracta d’educar, sinó de posar sobre la taula temes, conscienciar, donar visibilitat… De manera natural, que és la manera que no generi rebuig.

—No és fàcil de fer això sense que el públic tingui sensació d’adoctrinament.
—Totalment. Crec que la clau d’aquesta trama és que les coses que els passen a la Patri i en Bernat són tretes de testimonis reals. I crec que un parell de guionistes havien passat per una situació semblant. Ha entrat molt bé perquè no se li ha vist el llautó. A vegades, abordar qüestions com el racisme, el feminisme o la joventut fa angúnia, perquè es nota que no hi ha una experiència real darrere. Si hi és, queda retratada amb honestedat.

—Vau començar a la sèrie quan teníeu setze anys. Com ha estat, créixer-hi?
—Em fa molt feliç haver crescut al Com si fos ahir. Al principi era nou i estrany –la gent et comença a saludar pel carrer–, però molt divertit. Vaig començar a actuar de molt petita, fent musicals, i ja havia tingut experiències professionals. No m’ha representat cap problema més enllà d’haver de compaginar-ho amb classes o de passar vergonya sortint de festa quan algú em reconeixia. L’altre dia, vaig anar a una classe de pilates i ho vaig passar malament! [Riu.] Però com que el meu personatge cau bé, sempre em diuen coses bones…