Laura Arau: “Als interrogatoris a Israel em venien a dir que sabien on vivien els meus familiars”

Els membres de la flotilla de Gaza es troben en una presó del desert del Nègueb, a Israel, pendents de ser deportats. L’exèrcit israelià va interceptar la flotilla dimecres al vespre i l’organització va denunciar irregularitats d’un bon començament, com ara, interrogatoris sense defensa i incomunicacions.

Malgrat que la situació legal dels detinguts encara no és prou clara, és evident que l’abordatge d’Israel ha estat ben diferent que en altres casos. Contrasta, sobretot, amb la flotilla del 31 de maig del 2010, on deu tripulants del vaixell Mavi Màrmara van morir de resultes de l’actuació de l’exèrcit. Allà, hi viatjà Laura Arau com a periodista. Parlem amb ella sobre com ho va viure, quines diferències hi ha entre la flotilla del 2010 i la d’ara, les conseqüències que poden afrontar els detinguts, les presons i la matança que hi ha a Gaza i Palestina.

—Com heu viscut el que ha passat amb la flotilla?
—Amb nervis. És el mínim, entenent que el govern genocida d’Israel és imprevisible i podia passar qualsevol cosa, hi havia molts escenaris. He connectat molt, sobretot abans de l’abordatge, amb el que vaig viure el 2010. Però he intentat d’entendre com ho van viure els meus familiars i amics aleshores. Ha estat curiós i un déjà-vu, amb totes les diferències que hi ha entremig.

—Quines diferències?
—A Gaza hi ha un genocidi que abans no hi era, i l’abordatge d’ara no va ser com el que hi va haver el 2010 amb el Mavi Màrmara, que va deixar morts i ferits.

—Com va ser aleshores?
—Va ser a unes setanta milles, molt properes al primer vaixell d’aquest any. Era de matinada i vam rebre l’alarma que ja hi havia fragates al voltant que s’acostaven. Va anar molt de pressa i també vam veure que hi havia helicòpters. En un principi, ens pensàvem que eren bombes de so, i va acabar essent munició real. Ho vam acabar sabent quan vam veure ferits i sang pels passadissos. Jo anava acreditada com a periodista, era en una sala amb més companys i podíem veure tot el que passava al voltant del vaixell. Vam ser els últims de ser capturats. Va ser un abordatge amb una violència total, una falta de tacte cap a les dones. Ens van apuntar amb les armes, veies el làser als caps de la gent. I quan tothom estava capturat, ens van separar. I vaig veure una de les escenes més racistes de la meva vida, la separació dels blancs amb un tracte diferencial. Els blancs estaven asseguts amb seients i sense les mans lligades. Els qui tenien una ètnia àrab estaven agenollats a terra, amb les mans darrere i lligades amb brides.

—Què va passar després?
—Al Mavi Màrmara, hi viatgaven unes cinc-centes persones. En total, a la flotilla, n’hi havia set-centes. Un cop vam ser capturats, ens van portar al port d’Asdod, com han fet ara, ha estat fet un procés similar. Hi arribes, t’identifiquen, t’escorcollen, et fan treure la roba, miren que no portis res a sobre. Ens van deixar en una sala d’espera fins que ens van portar a les presons amb autobusos militaritzats. De camí, amb l’aire condicionat al màxim, amb totes les coses que podien fer perquè no estiguessis còmode. A la presó ens van dividir homes i dones, tret dels qui tenien procedència d’Israel, que els van tractar a part en una altra presó.

—Els activistes de la flotilla han estat moltes hores totalment incomunicats.
—Això que ha passat ara no és nou, és una forma de procedir d’aquest estat genocida. Durant vint-i-quatre hores deixes de tenir informació de les persones dels vaixells. L’única informació que tens és la que et donen ells, amb el relat que ells volen, i amb les imatges que ells volen compartir. Fins que no tornin els nostres companys no podrem saber què ha passat realment en aquest procés. Per la informació d’última hora, el cònsol acaba d’entrar a la presó. No sé quant de temps tardarà a poder-se entrevistar amb les persones espanyoles. Els advocats eren al port des de les sis del matí i tampoc no els van deixar accedir. La informació que s’acaba tenint passa pel govern israelià. És un procés opac, també ho va ser el 2010.

—I el procés legal dels detinguts és igual que el 2010?
—A l’arribada a Asdod, et donen un document en què se suposa que has entrat il·legalment al seu país, cosa que no és veritat, perquè són ells els qui t’han capturat en un acte de pirateria en aigües internacionals. Tu decideixes si el signes o no. A mi me’l van donar en hebreu i els vaig dir que no ho entenia i que no ho signaria. Si el signes, tens una deportació més ràpida. S’espera que entre avui [divendres] i demà puguin tornar. En el nostre cas, no vam tenir cap judici, però ara potser sí que n’hi haurà. Els participants podrien ser alliberats dimarts o dimecres, segons si acaben signant el document en què han d’assegurar que han entrat il·legalment.

—Temíeu que hi haguessin morts aquesta vegada, com va passar el 2010?
—Amb un genocidi en marxa, amb la pressió que tenien els governs, com el de l’estat espanyol o l’italià, que va ser la pressió popular la que va fer que el govern de Meloni, d’extrema dreta i alineat amb les polítiques d’Israel, hi enviés una fragata, era només una victòria popular. Això ja dibuixava un escenari. Israel no es podia permetre d’atacar una flotilla de manera violenta amb ferits i morts.

—És a dir, que la pressió internacional ha tingut un paper clau perquè l’actuació no fos tan agressiva?
—Hi ha mobilitzacions i Europa té pressions perquè hi té ciutadans. Estic segura que hi ha hagut interlocució diplomàtica, i no ens ho diran mai. Van intentar que no s’arribés a Gaza volent deixar l’ajut en un altre port, amb una intervenció mínima. Però l’acte de pirateria ja és violència. Hi ha vaixells que han estat atacs amb canons d’aigua. Hauran quedat xops, els hauran posat l’aire condicionat al màxim. Per altra banda, totes les persones dels vaixells van entrenar una resistència no violenta. Per això els hem vist amb les mans enlaire, mostrant que al final són gent de pau, i que no oposarien resistència física.

—En què consisteixen els interrogatoris que practica Israel?
—Depèn. El 2010 no me’n van fer cap, em van fer les típiques preguntes de nom, cognom, nacionalitat. Coses que ja saben pel passaport, que és el primer que t’agafen. El 2012, quan hi vaig anar amb un altre vaixell, també va ser capturat i vam passar el procés, i aquí sí que vaig tenir moltes hores d’interrogatoris. Aquí ja formava part de l’organització, a diferència del 2010. Els interrogatoris anaven enfocats al fet que havia viatjat pel món, havia fet xerrades de la flotilla i Palestina. Em venien a dir que sabien qui eren els meus familiars, on vivien, que havia anat allà i m’havia trobat amb no sé qui… Em vaig atenir a la llei del silenci en totes les preguntes, fins i tot quan em donaven aigua. No volia parlar perquè no tenia ni l’advocada ni ajuda consular, perquè me l’havien negat.

—És el que ha passat ara, que se suposa que hi ha hagut moltes hores d’interrogatoris sense advocats.
—Sí, però en realitat no ho sabem. És difícil informar quan no hi ha testimonis directes del que passa. Per això dic que el primer que arriba és el missatge que Israel vol. És la fase de la generació de terror psicològic, que ja ho va fer en una primera fase quan els vaixells van ser atacs amb bombes incendiàries a Tunis. I també la guerra a l’hora dir que els familiars pateixin, que entenc que és el que busquen. És la seva estratègia de propagada i guerra psicològica, que es repeteix any rere any més enllà de la violència. També hi ha una cosa que cal deixar clara: les flotilles no han volgut anar mai a Israel, sempre han volgut anar a Gaza. No trepitjaven mai aigua territorial israeliana, sempre han anat d’aigües internacionals a aigües palestines.

—Israel ha enviat els detinguts a una presó al desert del Nègueb. Com són aquestes presons?
—En el meu cas, vam ser en una presó de la població de Beerxeba, era nova, l’estrenàvem. El tracte va ser el que et pots esperar de qualsevol presó. El gran problema va ser que no deixaven entrar-hi els advocats ni l’ajuda consular. És el mateix amb què ens trobem ara. No hi va haver maltractaments, més enllà del fet de tancar-te en una presó de manera totalment il·legal. Ara, d’entrada, no em generaria alarma pel que fa a males condicions. El 2012, quan hi vaig anar amb un vaixell més petit, que érem uns quaranta, llavors sí que ens van tancar en una presó amb unes condicions més difícils, era més petita. Hem vist que el govern israelià ha fet vídeos dels companys que hi ha allà, d’algú que s’ha passejat per la presó.

—El ministre ultra Itamar Ben-Gvir, que també s’ha encarat amb els membres de la flotilla.
—Tot és propaganda, és de les millors coses que sap fer Israel, a part de construir armament provat en combat, i per això sostenen la guerra permanent a Palestina i el control de la població. Cal tenir una cosa clara. Hi ha molta gent que creu que el que passa a Palestina queda molt lluny, però hi ha moltes connexions que arriben aquí. Anys enrere, hi va haver la coalició Prou Complicitat que va explicar que Israel venia la marca Tested in Combat. Tenir una guerra permanent amb armament a Gaza li serveix per a vendre més armament ara que a Europa s’ha posat de moda la història de militaritzar-nos. Europa hi contribueix, també el govern espanyol. A la part de Cisjordània s’estan provant tàctiques de repressió i de control ciutadà. Tàctiques i materials que també s’exporten aquí. Bales de goma i coses d’aquest estil. Dir que el que passa Gaza ens cau lluny no és una resposta vàlida.

—A què us referiu?
—El que passa a Gaza després s’exporta aquí. A Israel, hi ha un govern d’extrema dreta que mira fins on pot tensionar la legalitat internacional, que es va construir d’una manera fàcil amb valors després de la Segona Guerra Mundial. En cas de conflictes, s’establien uns mínims que els estats i exèrcits havien de respectar, com ara, no destruir hospitals o no matar periodistes. Israel s’ho passa tot pel forro. Veiem que és un estat que s’ha convertit en genocida, que té pràctiques que podria reproduir aquí l’extrema dreta. I permetem que tot allò que passa allà pugui destruir la legalitat internacional, i la cobertura que tenim en matèria de drets. Quan era a la flotilla, també dèiem que sortíem per restablir la legalitat internacional. Per dir que, si hi havia uns actes de pirateria, havien de poder ser jutjats en un tribunal penal institucional. I si hi ha crims de guerra, que ja sabem que n’hi ha a la franja de Gaza, han de ser jutjats. Hem d’entendre que el que passa a Gaza i a Palestina són una sèrie d’aprenentatges que es poden exportar cap a la resta de països del món. I a nosaltres, com a ciutadans, també ens afecta. La llei mordassa és un dels exemples que s’ha practicat en llocs ocupats. No es pot comparar, però dóna pistes per on pot anar. Per això crec que és important la mobilització permanent que hi ha a Barcelona, amb l’acampada al port i amb les tantes mobilitzacions i accions denunciant aquest genocidi. Hem d’aturar això, estan matant vides innocents. Aturem-ho, perquè els nostres governs en són còmplices. L’única cosa que podem fer com a societat civil perquè passin coses és pressionar.

—Quines conseqüències poden afrontar els detinguts?
—En el meu cas, hi devia haver un judici ràpid, jo no hi vaig ser, et posen una etiqueta i ja està. En el seu cas, no sé com seran. Els governs pressionen, i tenir cinc-centes persones d’Europa molts dies a la presó pot portar Israel a fer alguna cosa. La setmana que ve, haurien de ser tots a fora i això comportarà que en els pròxims deu anys no puguin entrar a Palestina i Israel.

—I conseqüències psicològiques, en vau tenir?
—Quan vaig tornar, el primer any em va costar gestionar-ho tot, però vam tenir molt de suport popular i no vaig parar. Vaig estar amb molta gent i això em va sostenir. Amb el temps, ara que han passat quinze anys, se m’han remogut coses veient aquesta flotilla, perquè hi ha pràctiques similars. Veure el genocidi o gent morir de fam, que es veu a la televisió i els governs hi fan ben poc, em posa nerviosa. Pensar que fa quinze anys s’havia d’aturar allò, que és un apartheid i una ocupació en tota regla contra un poble… La gran quantitat de persones que hi ha són infants i joves. A la flotilla vaig tenir més aprenentatges que seqüeles. I la sort és que els aprenentatges positius són molt més grans que els negatius. Analitzant què va passar, veig que dins d’aquests vaixells es generen famílies. Famílies que acaben essent persones de diferents parts del món, amb diferents tradicions culturals, ideològiques i religioses. Sempre explico que a la flotilla del 2010 hi va haver molta violència, morts injustes i ferits, però hi va haver l’aprenentatge de la idea de família. I avui en dia, tal com va el món, ho hauríem de tenir com a exemple. La necessitat de construir comunitat, de trobar-nos físicament en espais físics, de veure’ns, de compartir. Aquests dies, hi ha un aire de 15-M. La gent torna a sortir al carrer, es torna a trobar en espais que no són els seus habituals, amb gent molt diversa. Això construeix la comunitat, la gent s’empodera i troba que és útil al món. Si ens trobem més amb la gent, si compartim idees, serà molt més fàcil anar tots a l’una i deixar de banda el que ens volen inculcar certes elits polítiques. Ah, i un altre aprenentatge. Vaig veure molt racisme dels soldats israelians. El tracte tan diferencial respecte dels blancs, els discursos d’odi racial. Això cal combatre-ho.