La Universitat de València (UV) ja té un nou rector electe, Juan Luis Gandia, que va guanyar les eleccions en la segona tanda, amb el 58% del vot ponderat. És catedràtic d’economia financera i comptabilitat i va ser vice-rector d’Economia, Infrastructures i Tecnologies de la Informació entre el 2014 i 2018, amb el rector Esteban Morcillo. També va ser vice-rector durant onze mesos amb l’actual rectora, Mavi Mestre. Encara no ha pres possessió del càrrec formalment, perquè s’ha de publicar primer al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), un tràmit que calcula que es farà d’ací a poques setmanes, passades les vacances de Pasqua.

Diu que la universitat necessita canvis, com ara la governança. També assegura que la UV continuarà essent un referent en la defensa de la llengua. De tot plegat, en parlem amb ell, i també de com cal afrontar nous desafiaments, com ara la intel·ligència artificial i el creixement de les universitats privades.

—Què us va empènyer a presentar-vos de candidat a rector?
—La universitat en si mateix. Em sent profundament universitari; fa més de trenta-quatre anys que sóc ací, hi he tingut responsabilitats, vaig ser cinc anys vice-rector i el que m’ha mogut sempre era un projecte d’universitat col·lectiu. He tingut la sort que molta gent s’ha implicat i ha cregut en el projecte, i era veritablement el que jo buscava.

—Com encareu el mandat?
—Amb molta il·lusió, però molt responsabilitzat. No sols jo mateix, sinó tot l’equip que formarà el consell de direcció. S’han creat expectatives i això ens dóna una responsabilitat més gran i, al mateix temps, més motivació per a poder dur endavant els canvis i les millores que considerem que aquesta universitat necessita i mereix.

—Quins canvis necessita la universitat?
—El primer canvi, encara que parega paradoxal, ja s’ha produït. El fet important d’haver guanyat les eleccions és com s’ha aconseguit. Eixe com és la primera mostra de confiança que la comunitat ha tingut en aquest projecte. En el programa teníem algunes prioritats que consideràvem inajornables. Una de fonamental és la governança, la manera com s’ha de governar la universitat, amb un consell de direcció que siga accessible, que tinga en compte un procés de diàleg, d’escolta, de deliberació, per a entendre que tots els problemes s’han d’intentar abastar, però no alhora. Cal planificar amb rigor i amb proximitat.

—Parleu de millorar la governança. Com ho fareu?
—En el primer consell de direcció aprovarem un codi de bones pràctiques per al mateix consell de direcció, que determine la manera en què internament hem de treballar i com hem de relacionar-nos amb la comunitat universitària. El rector és el primer, però la resta del consell de direcció, també. Hem de ser un consell de direcció accessible per canals formals, però també per canals informals. De vegades, caldrà negociar per a finalment acordar, i després explicar i complir les decisions que es prenen.

—Dieu que els estudiants han de ser al centre. En quines mesures concretes es materialitzarà això?
—Ens trobem en un moment de la història molt particular i molt especial del punt de vista de les universitats i de l’experiència que han de tindre els estudiants. N’hem de ser conscients. Qüestions com la intel·ligència artificial, la pressió de les universitats privades, del context en general, fan que les universitats públiques tinguem una responsabilitat més gran, si escau, quant a la transmissió del coneixement. L’estudiant ha de ser al centre, per aconseguir que eixa experiència faça que no sols vinga a la universitat, sinó que la universitat passe per ell. Per això activarem un observatori de l’estudiantat, que permeta identificar quina és la situació, diagnosticar-la amb rigor i a partir d’ací poder desenvolupar polítiques que atenguen allò que els estudiants necessiten o desitgen. També cal dinamitzar l’estudiantat. Hem d’impulsar l’associacionisme estudiantil i permetre que la relació de govern tinga una altra estructura que permeta que els estudiants senten que formen part d’aquest procés de decisions.

—Com es pot abordar la qüestió de la intel·ligència artificial?
—És un tema molt complex, que és transversal a tota la societat. Ens anem embevent d’aquesta situació i hem de ser conscients que açò ha vingut per a sempre. A la universitat hem de liderar aquest procés, que és molt complex perquè evoluciona molt ràpidament. El ChatGPT és entre nosaltres de fa pràcticament tres anys. I com ha evolucionat en tres anys? Què pot passar en cinc anys més? I en deu? Hem de mirar cap endavant. No podem negar eixa realitat, hem d’afrontar-la, i cal prendre mesures per a poder estar a l’altura d’allò que siga necessari, no sols en l’àmbit de la docència, també de la recerca, de la transferència, i particularment de la mateixa gestió de la universitat.

—També parlàveu de les universitats privades. Les universitats públiques noteu aquesta pressió?
—Algunes altres vegades m’han preguntat directament si les universitats privades són competència. Jo sóc economista. Des d’un punt de vista econòmic és evident que sí, perquè plantegen una manera de fer universitat que implica l’obtenció de recursos econòmics. Les universitats públiques no han de pensar que tenen la competència des d’eixe punt de vista. La universitat pública ha de ser –és, i ha de continuar essent– un garant que existisca equitat social. Nosaltres som el que entenem que ha de ser una universitat, un centre d’educació superior on es genera coneixement i on es transfereix aquest coneixement. La societat ha de ser molt conscient que eixe és el paper que una universitat pública ha de fer.

—Parlem de les eleccions. En la primera tanda, vau obtenir un suport menor dels estudiants en comparació amb la vostra principal contrincant, Ángeles Solanes. Cosa que es va invertir en la segona tanda. Què penseu que va canviar?
—Estic molt satisfet, no solament com a candidat que finalment ha obtingut el suport en tots els estaments majoritaris, sinó especialment de la implicació dels estudiants. Històricament, l’estudiantat sempre té uns percentatges de participació baixos, però crec que és la primera vegada que en una segona volta la participació ha crescut quasi tres punts. Tres punts pot parèixer poc, però és moltíssim. És créixer pràcticament un 25%. Els estudiants han sigut conscients que havien de fer un pas endavant pel moment institucional i decisiu que travessa la nostra universitat, i l’educació pública en general.

—Per què la participació és baixa?
—És una cosa històrica, no és una cosa que siga exclusiva. Hi ha hagut eleccions en què encara ha estat més baix. Eixa és una de les qüestions que ha d’analitzar eixe observatori de l’estudiantat. Hem d’aconseguir que els estudiants, en qualsevol procés electoral, s’involucren més. Pot ser que hi haja una certa desafecció perquè entenen que la seua opinió o el seu vot no compta. Cal aconseguir que s’impliquen més, perquè això ens farà ser una universitat millor.

—Va haver-hi una certa polèmica relacionada amb la Facultat de Medicina i l’alt nombre de vots a Solanes. Com ho vau viure?
—En termes estadístics, això era quasi una anomalia estadística. Jo valore, fonamentalment, que els estudiants han estat conscients de la importància que tenia el fet que feren un pas endavant i han permès que, amb el seu vot, les coses canviaren. Em quede amb això.

—A parer vostre, quin paper ha de tenir la Universitat de València en la Xarxa Vives?
—Ja hi té un paper important. Hi ha estudiants que fan una tasca molt important per a orientar les universitats que formem part de la Xarxa Vives en les decisions que s’han d’adoptar. Tenir un observatori reforçarà el paper concret que la nostra universitat té en la xarxa, que és un element important dins l’ordenació de les universitats que la conformem. Cal continuar optant per tot allò que representa la Xarxa Vives i allò que la Universitat de Valencià ha fet històricament, i ha de continuar fent en el futur.

—Sabeu que la llengua viu moments complicats, amb atacs continus dels governants. Com s’ha de situar la universitat?
—La Universitat de València històricament ja ha manifestat una posició i no ha de canviar. En els nostres estatuts, tenim dues llengües oficials, que són el valencià i el castellà, però tenim una llengua pròpia, que és el valencià. Aleshores, és un mandat estatutari; nosaltres això ja ho tenim superat. La Universitat de València sempre defensarà la nostra llengua, que és la llengua pròpia de la mateixa universitat. I continuarem essent el referent que sempre hem sigut en la defensa de la llengua.

—La universitat podria aturar els peus als polítics en aquest àmbit?
—A partir del respecte institucional i de la col·laboració que també hi ha d’haver, la Universitat de València haurà de fer el que calga fer, quan calga fer-ho. Hem d’aconseguir de mantindre unes relacions correctes amb les institucions, però també hem de ser un referent. Estarem en una posició adequada sempre en defensa dels valors que ens són propis i de les missions que tenim com a universitat, i la llengua n’és una. Farem allò que calga fer i sempre amb eixe respecte institucional, però al mateix temps amb fermesa quan corresponga. Continuarem essent un referent, com històricament ha estat aquesta universitat, i no perdrem de vista que hem de continuar essent-ho.

—Quin paper voleu que tinga la UV a escala internacional?
—Som un referent a escala internacional. No sols perquè ho diguen els rànquings, sinó perquè estem en una aliança com la de Forthem, conformada per nou universitats europees. També tenim lligams amb universitats dels Estats Units, d’Iberoamèrica, d’Austràlia, d’Oceania, d’Àsia…, a escala institucional i a una escala més informal, en el sentit que hi ha recerca que és compartida. La Universitat de València cada volta està més internacionalitzada. El món es troba cada volta més interconnectat i una universitat ha d’estar interconnectada amb la resta del seu entorn, perquè és consubstancial a la mateixa universitat. Potenciarem tot allò que és internacional, no sols des de l’àmbit dels estudis, sinó també des de l’àmbit de la recerca, de l’intercanvi de cultura i de qualsevol mena d’actuació que puguem fer perquè la presència internacional de la Universitat de València siga cada vegada més sòlida.

—Qui us acompanya en el vostre equip?
—En aquest nou repte m’acompanya un grup de persones magnífic. Primer vam formar un grup de treball, que va definir la base de coneixement i després el programa electoral de la nostra candidatura. Són tretze persones, a més de mi mateix. Hi ha vuit dones i sis homes. És un equip amb molta experiència, no tant en l’àmbit d’un vice-rectorat, però sí en l’àmbit del coneixement i de més tasques de gestió de la universitat. Estic convençut que tindrem molta faena, moltíssima; serà complicat, n’estic segur, però tenim sis anys al davant. No ho farem tot en sis mesos ni en sis dies. El que tenim clar és que treballarem tots plegats per la universitat.