Josep Pich: “Quevedo és qui comença a formular la catalanofòbia”

Josep Pich i Mitjana (Manresa, 1967) és catedràtic d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, especialista en història política de Catalunya. Acaba de publicar Catalanofòbia: una immersió ràpida (Tibidabo Edicions), en què analitza quines són les causes de la catalanofòbia, en situa l’origen històric i repassa l’evolució del relat espanyolista contra els catalans al llarg dels segles. Hi parlem sobre què implica exactament la catalanofòbia i sobre com es relaciona amb la confrontació entre dos models d’estat i amb la cerca d’un enemic intern. En el cas espanyol, aquest enemic intern són els catalans d’ençà del segle XVII, tal com ho situa l’historiador.

—Comencem pel punt de partida del llibre: quines són les causes de la catalanofòbia?
—Com que el llibre es pregunta això, el primer que cal és plantejar-se si la catalanofòbia existeix. Evidentment, arribo a la conclusió que sí, però no sobra dir-ho, perquè si fas aquesta pregunta a Madrid la resposta serà que no. De fet, tots els llibres que s’han publicat sobre catalanofòbia s’han publicat a Catalunya. L’únic text que he trobat que en parla fora de Catalunya és de Javier Pulido, independentista andalús. Si em preguntessin si existeix la bascofòbia o la galaicofòbia, diria que no. En canvi, la catalanofòbia, sí. Per què? Francesc Ferrer i Gironès diu que sorgeix perquè l’estat no ha tingut la capacitat d’assimilar-nos, però tampoc els bascs ni els gallecs, i en canvi no hi ha bascofòbia ni galaicofòbia. Antoni Simó diu que els catalans som l’enemic intern d’Espanya, i parteix de Josep Fontana, que deia que ho som tots els catalans, no només els catalanistes.

—Que la catalanofòbia sigui més intensa implica necessàriament que no hi hagi galaicofòbia o bascofòbia? Què passa quan algú imposa a un gallec que li parli en castellà, és simplement espanyolisme?
—La catalanofòbia és vinculada a certa concepció dels catalans com a enemic intern, mentre que la major part d’espanyols no veuen bascs i gallecs com a tal. Això no implica que no hi hagi estereotips negatius i falsos: que tots els andalusos són ganduls o que els gallecs no saps si pugen o baixen. Però no és exactament igual, no té la dimensió de la catalanofòbia. El CEO ha fet alguna enquesta en l’àmbit espanyol preguntant a la gent qui li queia més simpàtic. Sintetitzant-ho molt, els més antipàtics, els catalans, i això és un indicador.

—Situeu els orígens de la catalanofòbia al segle XVII. Per què?
—Començo el llibre el 1624. Per què no amb els Reis Catòlics? Perquè l’estat polisinodial, regit per consells amb les seves institucions dins la Corona de Castella i de la Corona d’Aragó, més o menys funcionava. Comença a no funcionar quan el 1624 el comte-duc d’Olivares envia un informe secret a Felip IV en què li diu que, encara que es perdin territoris –és un moment de decadència de l’imperi–, s’ha d’aconseguir que tots funcionin amb la mateixa legislació, la de Castella. Comença una pugna, i la catalanofòbia la genera el xoc entre dos models d’Espanya: un políticament centralitzat i culturalment uniformitzat al voltant del castellà, i un contraprojecte en què Catalunya n’és la part més resistent. També hi ha una qüestió de ciutats: quina és la predominant dins el regne, Madrid o Barcelona? Començo al segle XVII també per Francisco Quevedo, partidari del comte-duc que tenia la ploma com a arma principal. Per mi, Quevedo és qui comença a formular la catalanofòbia.

—“Son los catalanes el ladrón de tres manos.” “Son los catalanes aborto monstruoso de la política.”
—El 1640, Espanya té dues guerres: una amb Portugal, una altra amb Catalunya. No he vist mai cap escrit com els de Quevedo contra els portuguesos, se centra en els catalans. “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos”, deia. Això és clarament catalanofòbia, però també cal situar-la al segle XVII pel Tractat dels Pirineus, amb què la major part de Catalunya queda dins l’estat espanyol, mentre que un 10%, afegit a la segona ciutat de Catalunya en aquell moment, queda dins de l’estat francès. Hi ha nacionalistes espanyols que diuen això de “Gibraltar, espanyol!”, en canvi, no diuen “Perpinyà, espanyola!” Mentre tenen claríssim que Gibraltar és part de la seva nació, no interpreten que el 10% de Catalunya ho sigui.

—Com va fer-se la construcció de l’enemic intern?
—Carl Schmitt explicava que, per generar cohesió en un grup de persones divergents, calia trobar un enemic comú. En el cas d’Alemanya, els francesos. Si encara vols generar més cohesió perquè tens molts problemes, t’inventes un enemic intern. Algú com nosaltres que realment no és dels nostres i va contra els nostres interessos. En el cas d’Alemanya, els jueus. A Espanya ja havien expulsat jueus i musulmans i, quan van haver de buscar un enemic intern, ens van triar a nosaltres. Quevedo formula la visió dels catalans com a enemics d’una Castella que s’identifica amb Espanya, i per tant ja tenim els orígens de la catalanofòbia.

—I per què els catalans?
—Podria haver estat alguna de les altres minories, però Catalunya era la més activa econòmicament. Hi ha l’error de confondre el Regne d’Aragó amb la Corona d’Aragó. A la Corona d’Aragó, la capital era on vivia el monarca, normalment, la ciutat més important. No va ser mai Saragossa i normalment era Barcelona. Amb una concepció federal, la pugna entre ciutats no hauria de ser rellevant. Los Ángeles és una de les ciutats més importants del món, però no és la capital de Califòrnia. En canvi, al gran estat centralista, França, no hi ha cap dubte que la gran ciutat és París, i en general costaria de respondre que la segona ciutat és Marsella, perquè la diferència entre la primera i la segona és d’anys llum, no li fa ombra. I França sempre ha estat el model dels centralistes espanyols. A Madrid li encantaria ser París, però Barcelona li fa ombra. I Barcelona no vol ser Marsella, vol ser la ciutat principal. Bilbao o Vigo no fan competència a Madrid, Barcelona, sí. Porta dues exposicions universals i una olimpíada.

—Heu comentat que la catalanofòbia no sorgeix només de la impotència de l’espanyolisme per assimilar els catalans, sinó, sobretot, de dos models d’estat en confrontació. Per què?
—Ara a França les minories estan gairebé desaparegudes, però des de la Revolució Francesa, quan fan el primer estudi sociològic i s’adonen que el francès no es parla a tot arreu, diuen allò de “Hem fet França, ara hem de fer els francesos”. Per això França ha volgut destruir minories, com catalans, bascs, bretons, corsos, alsacians, occitans… Si el que tens al cap és un estat, una nació, una llengua i una cultura, has de triar-la. El francès és la llengua que es parlava a la zona petita al voltant de París… En el cas d’Espanya, han triat el castellà, que no per un tema menor en diuen espanyol. És una cultura vertebrada en el castellà, amb una gran ciutat que és la capital. A llibre recullo la cita recent tan bèstia de Felipe González, que va dir: “No hem de cedir al xantatge de minories en extinció.”

—Hi pot haver dos models d’estat en confrontació, però moltes vegades es presenta com a federalista un model que realment no ho és. Com veieu el paper de l’esquerra espanyola en aquest sentit?
—Jorge Cagiao diu que tothom és nacionalista. Tothom té una nació al cap, tu no parles vint-i-cinc llengües. Potser no tothom té un nacionalisme explícit, però de banal en tenim tots. Hi pot haver identitats compartides, però hi ha una identitat. Amb el federalisme s’ha donat una paradoxa. Per exemple, Ciutadans deia que era un partit federalista i, clarament, no ho era. Pots ser demòcrata i jacobí, però no perverteixis conceptes. Si consideres que igualtat vol dir que tots estiguem sota les mateixes normes –un sol codi civil, un sol codi penal, una sola llengua oficial…–, ets centralista. Federalista és qui busca la unitat dins la diversitat. El federalista no té cap problema en què dos territoris tinguin codis civils o penals diferents i entén que igualtat és que, segons el territori, s’apliquin unes lleis o unes altres. Xavier Arbós explica que tot el dret constitucional espanyol, amb petites excepcions, és centralista i contrari a un federalisme real.

—Quines són aquestes excepcions?
—La constitució de 1931, amb un sistema autonòmic diferent del d’ara, i, segons com es miri, la del 1978. A Madrid et diran que és federal, jo et diré que no… Però no és centralista, hi ha una descentralització en què falten elements per a ser veritablement federal. És un text polític que respon a les tensions del moment. Jordi Solé Tura, un dels pares de la constitució, va explicar com anaven les reunions. Quan parlaven de l’article 2, que marca la “indissoluble unitat d’Espanya”, va arribar un motorista que els va deixar un paperet explicant-los com havia d’estar redactat, per decisió del poder. A mi m’agrada citar l’article 145, l’article contra els Països Catalans. Prohibeix que les comunitats autònomes es federin les unes amb les altres, però a les disposicions addicionals es diu que, si bascs i navarresos ho volen, sí que poden fer-ho. I en aquell moment existia ETA i matava… Què buscaven? Costa pensar que les dues Castelles es volguessin federar, més aviat temien la idea de Països Catalans.

—Recolliu cites de l’andalusista Javier Pulido, que el 1985 ja deia que la catalanofòbia era reaccionària i que s’havia de refusar com es refusava el masclisme. Som lluny d’això…
—Sí, i també diu que la catalanofòbia és l’únic element que cohesiona el nacionalisme espanyol de masses. Algú em va preguntar quina era la diferència entre catalanofòbia i anticatalanisme. El primer congrés catalanista és del 1880, i llavors els catalanistes eren quatre gats, en canvi, el meu llibre comença el 1624. La catalanofòbia és la fòbia a tots els catalans, pensin com pensin, fins i tot si estan en contra de tenir més autogovern o un concert fiscal propi. Albert Rivera, que és català però no catalanista, va tenir una polèmica amb Federico Jiménez Losantos. Va acabar dient que Rivera no tenia raó perquè era català. Això és catalanofòbia.

—Sou optimista, malgrat tot.
—Vam sobreviure a quaranta anys de franquisme. Jo vaig néixer en una Catalunya sense cinema ni grans mitjans en català, i amb immersió en castellà a l’escola. Venint d’allà, ara em costa ser pessimista. Juan Carlos I va arribar a dir: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar castellano”. I hi ha legislació explícita des del segle XVIII en què s’imposa el castellà per normativa. També recullo la frase de Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia posat per Franco. El 1959 va anar a missa i, com que era en català, se’n va anar indignat, igual que Ayuso. Va sortir cridant: “Tots els catalans són una merda!” Es diu que és català qui viu a Catalunya i, encara que quedi maco, no és veritat. Ell va viure-hi durant dues dècades… Hi ha un component de voluntarisme, has de voler ser català, ningú no pot imposar-t’ho.